Una idea decadent d’Europa (El Singular)

Ara que s’acosta el 300 aniversari de 1714 tenim una oportunitat immillorable per començar a prendre’ns seriosament la guerra de successió. No vull dir que tornem a insistir en la llegenda mesella del poble que es posa a treballar pels seus colonitzadors l’endemà de la derrota; vull dir que tenim l’oportunitat de mirar d’aprofundir en les conseqüències que va tenir la caiguda de Barcelona pel conjunt d’Europa, i de retruc per tot el món.

Seguint el procés que va portar fins a la Pau d’Utrecht, és difícil no pensar amb la possibilitat que els Aliats s’haguessin estimbat a Normandia. Imaginem-nos que el 1944 els alemanys aturen les forces aliades a les platges de França i que Hitler resisteix al continent. Al final els americans hi haurien acabat pactant i avui dubto que la Xina, la Índia o el Brasil fossin economies emergents. Difícilment parlaríem de decadència. Primer perquè les lleis de premsa no ho permetrien, però segon perquè els exèrcits occidentals continuarien sent els més poderosos del món. Això sí, els catalans no existiríem ni en els llibres. Les elits russes parlarien alemany. L’antisemitisme estaria tan acceptat com avui ho està el pacifisme. I, en resum, Occident continuaria dominant la humanitat, però la humanitat seria molt menys lliure.

Doncs em fa l’efecte que això va passar el 1714, però amb els francesos en el paper dels alemanys. L’enfrontament entre les potències comercials i les potències despòtiques es va saldar en empat. Després de la caiguda de Barcelona, el continent queda en mans de les concepcions absolutistes de Lluís XIV, i Anglaterra i les Províncies Unides han d’anar a buscar la força en les colònies d’ultramar. La consciència cristiana és substituïda per la consciència nacional i cada Estat europeu es posa a viure com si estigués sol al món. Després de 1714, Alemanya inicia el seu procés de prussianització. L’imperi xinès, que ja estava tocat, declina. I l’Imperi Otomà comença a cedir davant d’Europa, que li fa tastar la seva pròpia medicina.

No és casualitat que Leibniz digués que els borbons governaven com els Turcs. El 1683, els turcs encara havien pogut arribar fins a les portes de Viena i exigir a la població que es rendís i abracés la fe dels musulmans. Després de la guerra de successió, les aliances multinacionals per defensar Europa dels enemics exteriors passen a la història. Ja en el setge de Viena, que va ser salvat per una càrrega èpica de la cavalleria polonesa, els francesos hi van brillar per la seva absència. L’ordre polític de la Pau d’Utrecht desencadena una furiosa competència militar i ideològica que portarà els europeus a dominar el setanta per cent de l’economia mundial, abans d’autodestruir-se com una colla de lladres davant la cova d’Ali Babà, en dues guerres catastròfiques.

La derrota de 1714 també segella la decadència del mediterrani. No és casualitat que l’únic país del sud d’Europa que va fer la Revolució Industrial a temps fos l’únic que va resistir a l’absolutisme fins a les últimes consequències -parlo de Catalunya, naturalment. Tampoc no és casualitat que l’europeïsme més idealista quedés en mans dels intel•lectuals de les nacions que van quedar excloses del nou sistema de repartiment: polonesos, txecs, alsacians, letons, catalans, escocesos. Així mateix, no deu ser fruit de l’atzar que el primer intent de democratitzar Espanya vingués del General Prim, que va fer fora els borbons per posar un descendent directe del rei que els catalans defensaven el 1714. També és normal el pelessin de seguida. I que vagi guanyant pes la teoria que els assassins van ser pagats pel duc de Montpensier.

En resum, després de la guerra de Successió, a Europa s’imposa un model d’Estat que prioritza la colonització per sobre del comerç -per més que es parli de capitalisme. Enverinats per l’universalisme francès, cada Estat es creu una nova Roma i comença una escalada colonial i militar que portarà un gran progrés material al continent, i un augment de la pobresa en els altres. L’etapa que es va obrir el 1714 es va acabar el 1989 amb la caiguda del mur de Berlín i el procés de globalització que ha permès el desenvolupament de les antigues colònies sotmeses per Europa. Ara comencem a veure que, amb la fi de la guerra freda, no es va acabar la història, sinó tant sols una manera d’interpretar-la i de protagonitzar-la. I que Catalunya, juntament amb Escòcia i Flandes, podria ser el motor d’un procés que demostri que no és ben bé Europa, sinó una idea d’Europa, el que està en decadència.

Per cert: en l’Europa “catalana”, la Constitució començarà dient: “La pela per qui la treballa”.

Anuncis

3 pensaments sobre “Una idea decadent d’Europa (El Singular)

  1. No sé si el que recordaré té cap relació amb el que plantegeu, però podria ser.
    Crec que és a mitjan segle XVIII que a Europa, si més no en una part, els jesuïtes cauen en desgràcia, fins a ser-ne fins i tot expulsats (com a mínim de la corona hispànica).
    I, crec que lligat amb això, la corona hispànica desfà les missions que els jesuïtes tenien al que avui és el Paraguai, no sense que aquestes abans plantin cara i es defensin militarment.
    No ho he estudiat mai, però tinc la intuïció que tot plegat és molt significatiu d’un canvi d’orientació en el pensament i la política dels grups dirigents (probablement, en un sentit, per a mi, negatiu).

  2. El pensament català tornarà a reneixer, ja ho deia Pujals. Si una cosa és un Estat-Imperial, Romà i l’altra és la de ciutats comerciants. Si hi ha un xoc de Nacions-Romanes, no pot haver-hi Unió. Ni cap Unió Europea. Però sobretot.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s