Memòria sense diners (FCO)

Aquest divendres, mentre el diputat Cañas bramava que ell és tan català com el conseller Recoder, vaig pensar en una conversa que vaig tenir no fa gaire amb un amic nou que he fet de l’Argentina.  Vam quedar a l’Ateneu per fer un cafè i jo venia amb un llibre de Joseph Roth que descriu la Viena d’entreguerres. El meu amic argentí està interessat en el periodisme literari i, després de fullejar una mica el llibre, em va preguntar:

– Per cert, com és que els catalans sou tan renitents al psicoanàlisi?

Bàsicament, li vaig dir, perquè el nostre inconscient és perillós. Arribem al món amb massa derrotes heretades per afrontar els traumes frontalment. Les bufetades ens han fet especialistes a fer l’orni, a no mirar allò que ens pot ferir esperant que se solucioni o que tinguem prou força per afrontar-ho. La capacitat de fugir del dolor ens ha donat una lleugeresa primaveral i explica que quan enxampem una època llarga de llibertat, una època que ens permet fer memòria amb calma, ens tornem realment creatius i en pocs anys passem de semblar un poble de pagesos a semblar un poble de genis.

La memòria és el petroli de l’esperit, per això els espanyols sempre intenten que hi renunciem i nosaltres l’enterrem sempre ben fondo quan ens sentim insegurs. Mentre sentia cridar el senyor Cañas pensava en això, i en com està canviant la situació. Si jo hagués estat el conseller Recoder li hauria dit al senyor Cañas que, per més que cridés, no el consideraríem pas més català, mentre que, en canvi, si provava de no atacar la memòria del país, probablement la consideració dels seus compatriotes cap a ell augmentaria de manera notable.

El fenomen del diputat Cañas és interessant perquè és un producte genuí de la guerra soterrada que ens fa l’Estat. Amb la crisi del multiculturalisme, ara es parla molt de memòria, de memòries per ser exactes. Els intel·lectuals fan grans disquisicions, però continuen sense afrontar el problema principal, que és la relació de la memòria amb el territori, que és d’on surt la cultura, i tot allò que dóna base a les economies i als països. No totes les memòries juguen el mateix rol polític i social, ni totes preparen l’individu per parlar de les mateixes coses amb el mateix coneixement de causa, perquè no totes tenen la mateixa relació amb la terra on habiten.

Si Montilla va fracassar a la Generalitat, no va ser només pel seu currículum deficient, sinó també perquè no tenia la memòria que necessitava. Si Pujol va funcionar millor que Trias Fargas, en bona part va ser perquè podia activar la seva herència de pagès per connectar amb un país que havia perdut l’instint polític. I si Duran i Lleida pot liderar un partit  com Unió, és perquè té poca relació amb la memòria que representa i pot trair el record de Carrasco i Formiguera quan li plagui sense perdre la confiança en ell mateix.

Els problemes psicoanalítics que té Catalunya enlloc no es noten tant com a Barcelona. Sempre m’ha cridat l’atenció que, a Barcelona, per trobar aquell punt de comoditat amb el discurs dominant que es necessita per fer carrera, calgui venir de poble, tenir algun cognom castellà o haver nascut en una família de la burgesia exfranquista. Qualsevol d’aquestes condicions et dóna una vàlvula d’escapament que et permet anar tirant sense caure en el cinisme. La qüestió és no tenir arrels fondes o tenir una columna vertebral flexible. Si tenint arrels fondes a la capital de Catalunya defenses els amors -i no les rendicions- que has heretat, pots estar segur que en algun moment o altre et diran feixista o xenòfob. Tu estaràs parlant d’amor i ells et parlaran de sang, tu defensaràs una memòria viva i justament perquè d’altres no la tindran, se sentiran ferits i et diran feixista o xenòfob i et recordaran que són tan catalans com tu.

El problema de la memòria, de la transmissió d’una cultura a través d’un territori, és que un cop t’hi reconeixes no tens més remei que defensar-la. Per això la sola existència d’algú que recordi sense por pot ser un insult o una bomba. No sé si es té prou en compte el poder de la memòria i de les barreres de l’inconscient que hem enderrocat els últims anys mentre deixàvem que Madrid ens desmuntés les nostres caixes. Ara que tindrem memòria, no tindrem diners. Això serà un problema perquè la memòria condicionarà moltes legitimitats, i alguns jocs de mans no seran possibles. Sobretot ara que els òrgans de rentat de cervell que han estat els diaris durant tant temps perden força davant de les xarxes socials.

Anuncis

8 pensaments sobre “Memòria sense diners (FCO)

  1. molt bon article.
    Molt bona la percepció del descol·locament d’un català de 2 cognoms a Barcelona.
    Potser si no tinguèssim una Barcelona tan cosmopolita i moderna…, si tinguèssim una Barcelona més totxa, més cassurra, més pagesa, més bilbaína, més talibana.
    Ser modernet i català a la vegada…, ens toca pagar un preu més alt, més renúncies si no volem semblar antipàtics.
    Salpebrar el nostre català amb alguna frase feta castellana, o amb buenus. Renunciar definitivament a dir festuc enlloc de pistatxo.

    • A la pregunta de l’amic argentí hi ha la paraula “reacis”, que és un barbarisme lèxic . Equivalents en català serien “contraris”, “refractaris”, “renitents” –entre altres–, segons el diccionari castellà-català de l’Enciclopèdia Catalana.

  2. Genial, superb, el millor text que li he llegit mai, senyor Vila. I quin esplèndid penúltim paràgraf! El felicito i el regracio a la vegada. Que Déu li conservi la lucidesa per molts anys, malgrat que de vegades ens faci patir tant.

    Li desitjo una bona setmana.

  3. D’aquest article se’n diu fer justícia.
    Amb tan poques ratlles, i tantes de coses com s’hi diuen i s’hi sobreentenen.
    Enhorabona.
    Amb aquest article ajudeu a sortir de l’esclavatge (mental).
    Us ho agraeixo.

  4. Doncs jo no acabo d’entendre el que vol dir. El que tenim els catalans de les arees metropolitanes és plena consciencia de la realitat del conflicte i de l’enemic. El discurs del català “terra endins” que vostè insinua innocent i desacomplexat a mi em resulta pueril i desarmat.
    Si odiem el psicoanalisi és perquè al contrari del babau català de pagès o del quinqui espanyol de suburbi, nosaltres entenem la cruesa de la situació que no es presta a teràpies de conciliació en grup ni collonades argentines de l’estil.

  5. A mi m’ha sorprés la facilitat amb que s’han entregat “les nostres caixes”. Els dirigents s’han deixat sobornar misserablement, i les forces vives del pais no han dit ni mú. En comparació, hi ha més “cohesió nacional” a llocs com Galicia o Aragó. No reben tants atacs, es veritat, però mai hauria pensat que caiguessin amb aquesta facilitat bocabadant.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s