Espanya en la Guerra Financera Mundial (El singular)

Fa dies que segueixo amb un cert entendriment com els intel·lectuals catalanistes es rabegen amb les bufetades que la premsa nordamericana clava a l’economia espanyola. Per tot arreu llegeixo i sento que Espanya viu un altre 1898 i que ara és la nostra, com si mai cap nació o persona n’hagués tingut prou amb la desgràcia del veï per fer alguna cosa de profit. Una de les lliçons de la II Guerra Mundial va ser aquesta: ni als francesos els va sortir a compte l’ensorrament d’Alemanya, ni els alemanys en van treure res de la decadència dels imperis britànic i francès. Les coses s’aconsegueixen per propis mèrits o duren poc. El catalanisme s’hauria de ficar això a la closca i abandonar el discurs de tieta ressentida que fan molts dels seus portaveus.

La primera vegada que vaig sentir a parlar del forat de Caja Madrid devia ser el 2005. La bombolla immobiliària era una evidència a finals dels anys 90, i recordo que quan Zapatero anava dient que teníem el sistema bancari més sòlid del món el meu cunyat argentí ja em deia que Espanya corria el perill d’acabar patint un corralito. Tot el que està passant fa temps que se sabia, i sortir ara a fer llenya de l’arbre caigut no em sembla un bon negoci.  L’austeritat dictada per Merkel és als Estats Units el que les retallades de Mas són a Madrid, una conseqüència de les relacions de poder, més que no pas el fruit d’un gran pensament econòmic. Per això els francesos han votat Hollande. Perquè a diferència d’Alemanya no estan controlats pels nordamericans.

No dic que no sigui necessari mirar d’ajustar l’economia a la veritat, però justament per això val més no sacralitzar res que no siguin els propis interessos. Al seu llibre ‘The next Decade’, George Friedman diu que els Estats Units no sortiran de la crisi si les seves elits no prenen consciència que són un Imperi i actuen en conseqüència. Friedman diu que el govern nordamericà hauria de tenir com a prioritat canviar la mentalitat de la població per poder dur a terme una política internacional pragmàtica, que no posi els ideals democràtics al centre de les seves aliances, sinó la conservació del poder acumulat durant el segle XX.

No sóc economista, però veient que els directius de les firmes financeres que van causar el daltabaix de 2008 han passat a ocupar càrrecs en l’administració americana, és fàcil treure conclusions. Les armes només són l’últim recurs de la guerra. Vivim una guerra financera mundial molt lògica, si tenim en compte els canvis que hem viscut els últims anys. Aquesta crisi té més a veure amb el final de la descolonització, que no pas amb l’avarícia dels banquers. El fet que els països occidentals hagin passat de controlar els mercats de les seves antigues colònies a competir amb elles, s’havia de notar per força. Singapur fa 20 anys que té un creixement anual de dos dígits. ‘The Atlantic City’ ha publicat fa poc un reportatge en el qual apareixen dues fotografies de la ciutat, una de 1990 i una altra de 2012 . És evident que algú ha de pagar aquesta transformació, ni que sigui perquè una economia globalitzada és un sistema de vasos comunicants.

En realitat, el que estem vivint és una represa del curs que el món estava agafant en l’època d’entreguerres, quan es parlava de Singapur com el París asiàtic i Juan Ramon Jiménez escrivia: “Madrid de hoy, pueblo de la Mancha que muere, ciudad catalana que nace”. La proliferació de centres de poder emergents només podia acabar col·lapsant l’economia mundial o bé alterant profundament l’ordre geopolític. En el cas de Madrid i Barcelona ens trobem com als anys 30, que si no vigilem ens farem mal entre nosaltres per benefici del nord d’Europa i dels Estats Units. Quan Argentina nacionalitza YPF, ho fa amb el suport nordamericà i quan el ‘Wall Street Journal’ dóna la raó a les reivindicacions fiscals catalanes, no ho fa per ajudar Barcelona sinó per frenar Madrid.

Els Estats Units tenen interès a debilitar Espanya per ocupar el seu lloc a l’Amèrica Llatina. Els nordamericans veuen Mèxic com el seu principal enemic a llarg termini, tot el contrari de Madrid, que hi veu un aliat i fins una extensió del vell imperi. Del “perill” mexicà en parla George Friedman en un altre llibre imprescindible, ‘The next 100 years’, que ja tracta Europa com un adversari i proposa de crear ponts amb Polònia per frenar els alemanys. D’altra banda, n’hi ha prou de mirar la història per tenir present dues coses. Primer, que l’economia productiva no ha sostingut mai cap imperi i que ni tant sols en la seva millor època la riquesa dels fabricants de Manchester va arribar a la sola de la sabata dels especuladors de Londres. I segon, que en els últims segles el cas català ha estat massa utilitzat per frenar la força que una península ibèrica desenvolupada tindria a l’Atlàntic i al Mediterrani.

A l’Estat de l’ha de combatre quan ens fa mal, però tota aquesta energia que utilitzem a desgastar-lo gratuïtament, l’hauríem de dedicar a aconseguir la nostra independència. Hem d’assumir que ningú no ens ajudarà, i que només anirem bé si els castellans van bé. Igual que Singapur no ha esclatat, fins que la Xina no s’ha començat a despertar.

Advertisements

2 pensaments sobre “Espanya en la Guerra Financera Mundial (El singular)

  1. Son els deixebles de Friedman, de la seva ideologia profunda -la racial- els que fa anys que controlen els Estats Units i de retruc tota la seva area d’influencia.
    Son ells els que han manegat a consciencia la desfeta d’Occident amb la complicitat de la nostra elit decadent que fantasiejava amb un domini virtual sobre una xusma global.
    Pots construir les histories que et sembli, i delirar amb xorrades de geopolítica per a iniciats, pero el que succeeix ha passat més de cent vegades al llarg de la historia i està escrit.
    La farsa s’afona irremeiablement, i no i hi ha res més absurd que veure com mentre els protagonistes s’esmunyen els anorreats pensin que es troben davant la oportunitat de fer valer els seus mèrits.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s