Sales i la guerra

Últimament assistim a una sorprenent i entusiasta reivindicació de Joan Sales i de la seva novel·la Incerta Glòria. L’aire reconciliatori que tenen els discursos m’ha fet pensar en el clima que va envoltar el centenari de Josep Pla. Llavors les celebracions no sols em van descobrir la prosa de l’escriptor empordanès, també em van fer conscient de la quantitat d’intel·lectuals que viuen de perpetuar algunes formes d’indigència que van patir els nostres avantpassats. Tot i així, l’important és que després d’aquelles celebracions el marge per criticar o per elogiar Pla amb tòpics guerracivilistes es va anar reduint molt.

A Sales, com que no se l’ha pogut qualificar mai de franquista ni tampoc de moralista francès, se l’ha ignorat tant temps com ha sigut possible.  Sovint he sentit a dir que va quedar fora dels clàssics oficials perquè era catòlic i perquè criticava la FAI, els comunistes i la immigració. És evident que el seu retrat del bàndol republicà contradiu el discurs de les sectes antifranquistes que han dominat el país els últims anys. Tot i així, em fa l’efecte que els problemes de popularitat que ha tingut Incerta Glòria van més enllà de les manies dels diversos colorins polítics.  Perquè ens entenguem, la novel·la xoca frontament amb la Constitució Espanyola, a diferència de Soldados de Salamina -per exemple.

Incerta Glòria toca tendre no pas perquè digui que en una guerra no hi ha bons ni dolents, sinó perquè treballa amb la idea que el pacifisme és una perillosa hipocresia i que en el resultat d’un enfrontament bèl·lic hi ha una lliçó moral, gairebé diria que divina, que els vençuts convé que aprenguin. Posem Juli Soleràs d’exemple. El fet que el personatge que genera més adhesions entre els lectors de la novel·la acabi devorat per l’amoralitat dels seus discursos, em sembla una manera fantàstica d’explicar que l’autodestrucció és el destí cantat d’una cultura que no és capaç de defensar res concret fins a les últimes conseqüències.

L’obra de Sales ens parla de la joventut, de l’amistat i de l’amor, però sobretot ens parla de com la guerra posa a prova la consistència de les societats i les persones, els motius pels quals els membres d’un país són capaços de morir i de matar. Sales hi explica com, refugiats en ideals sublimatoris, a l’hora de la veritat els catalans no sols van perdre la llibertat, sinó que també van embrutar el seu honor per manca d’esperit militar. És fàcil d’entendre que amb aquest discurs Incerta Glòria no encaixés en la Catalunya dels partits autonomistes, i que normalitzar-la fos com ficar un elefant dins d’un siscents. També és normal que els francesos s’identifiquin amb la novel·la i que els alemanys no hi estiguin tan interessats, perquè si els teutons van perdre la seva guerra no va ser perquè els fallés l’exèrcit, sinó per manca de raó.

Home: cal admetre que després dels esforços que s’han fet per acceptar la derrota de 1714, que vingui un senyor i digui que la dictadura de Franco és fruit de deixar el país indefens en nom d’ideals pressumptament més elevats, és difícil d’encaixar. Tot i que sempre hi ha qui vol separar la política de la cultura, el soroll que fa el record de Sales contrasta amb la discreció del centenari de Pere Calders, i demostra que el seu cavall ha pres embranzida. A tots els països els grans escriptors resulten incòmodes perquè furguen en els tabús dels seus lectors, però tard o d’hora esdevenen necessaris i són recuperats. Si el centenari de Pla ens va curar del guerracivilisme, és probable que Sales ens curi de l’antimilitarisme visceral, sobretot de l’antimilitarisme visceral català. Malgrat que, si Déu vol, la guerra que tindrem només serà de tipus econòmic, no ens farà cap mal mirar-nos en el mirall d’Incerta Glòria. Un mirall que té la gràcia de ser universal i de ser nostre.

 

Anuncis

4 pensaments sobre “Sales i la guerra

  1. Si és una gran Novel.la: Incerta Glòria. Jo torno a llegir pàgines i pàgines a l’atzar, com si fos un Americà del Bible belt. Al llibre hi ha uns temes tabús: com que la revolta va sevir per destriuir la industria Catalana, a mans de sindicalistes inmigrants, que odiavem tot rastre de Catalinitat. Molta inmigració venia de zones a on no hi havia tradició industrial, ex propiaven industries, les col.lectivitzaven i després no sabien dirigir-les. O que el govern Republicà va fer canviar les tropes: va enviar Catalans a Espanya i espanyols a Catalunya, i aquest portats per l’odi feien politica de cremació de pobles. ‘A la mierda con los Catalanes nos han llevado a esta Guerra’.

    El que explica Incerta Glòria, coincideix bastant amb el relat de records mues familiars sobre la guerra. La por als Anarquistes, les matances de Comunistes, etc. Tota quanta esquerra equivocada i espanyola (s’anomenaven universalistes) que va desvastar Catalunya.

    M’agrada especialment, el capítol de quan les dones van a veure als seus marits a un poblet de Huesca. Em recorda quan la meva àvia anava a veure al meu avi al front.

    Retrata la baixa qualitat moral i les contradiccions de Catalunya, Som grans defensors de causes perdudes, utopies, païssos descarriats (Palestina), tenim vocació d’ONG universal, per no tindre cullons de enfrontar i construir els nostres valors. M’ocupo de merdes varies perque no tinc cullons d’ocupar-me de fer-me gran, de fer la meva vida.

  2. Certament és una molt bona noticia la recuperacio de la memoria i l’obra d’en Joan Sales. Permeteu-me, algunes observacions complementàaries al vostre text:
    – Crec que el nervi més important d’Incerta Gloria rau en la constatacio del Mal com a misteri, del que ningu se’n salva. Certament que Sales hi arriba a partir de l’experiència de la guerra, viscuda des de la propia carn, pero supera la particularitat de la seva experiencia vers una visio més universal. Jo crec que a Incerta Gloria no hi ha ni bons ni dolents absoluts, ans el Bé i el Mal que atravessa el cor de cada home i cada dona que hi surt. La manera de presentar-ho a través dels personatges es d’una finor i profunditat al meu parer excelses, rao que explica també l’interès dels lectors francesos i el desinterès dels alemanys (i jo afegiria dels anglesos i nordamericans).
    – És cert que en Sales forma part de la generacio d’en Gali que veia la necessitat de desenvolupar la dimensio militar de Catalunya, contra la que s’oposaren tots els espanyolistes, des de la FAi, als comunistes i socialistes, tement que finalment en el transcurs de la guerra, Catalunya se’n sortis tota sola (En les seves memories en Raimon Gali afirma que s’hauria pogut resistir a Franco, fins i tot després de la Batalla de l’Ebre, si no hagués estat per les decisions deliberadament derrotistes de Lister i companyia: “Antes fascista que con una Catalunya separatista”. que diria jo…)
    – Es interessant d’assenyalar que en Sales, com en Raimon Gali i encara actualment en Ballarin, critiquen fortament la FAI (espanyola i espanyolista) i no pas o molt menys la CNT, que tenia arrels catalanes ben profundes que anaven fins a la Catalunya dels massos post 1714 (bells expressio seva que li manllevo)
    – Jo gosaria dir que el fet de refugiar-se en ideals sublimatoris es la mostra de la manca de columna vertebral interior, tant personalment que com a poble. Quan hom manca de columna per mantenir-se ben dret, llavors projecta un ideal a fora de si mateix al que s’hi penja per no caure desfet a terra. Pero quan hom talla la corda que ens uneix a l’ideal sublimatori, llavors tot cau com un joc de cartes. Crec que podem afirmar que l’antimilitarisme visceral es una mostra d’aquesta manca de columna interior: incapaços de defensar el que som, ens projectem en el que no som.

    Que passi un molt bon dia.

    • Em sembla molt bé tot el que dius. La impressió que em fa a mi és que Sales t’està dient que aquesta lluita entra el bé i el mal no es dóna mai amb tanta violència i profunditat com en la guerra, i que per això l’esperit militar és necessari i el resultat d’un conflicte té alguna cosa de veredicte diví, etc.

  3. Churchill diu en algun moment (ho he llegit segur; es diuen tantes coses que diuen que va dir ell…) que tem les guerres que no siguin portades per reis.

    Mirem-ho de més amunt encara: que no les beneixi cap déu.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s