Tractatus (Singular Digital)

Espero que no els sàpiga greu si no faig cap acudit amb l’accident que ha sofert el nostre veterà monarca corrent darrera d’un elefant amb el fusell. M’ha fet pensar en el cas de Lluís Felip, que en comptes de portar corona es passejava per París amb paraigües i barret. D’entrada el rei burgès va caure amb molta gràcia, però els francesos li van acabar agafant mania perquè no en tenia prou de ser el rei de França que a sobre volia semblar igual que ells.

Si vols ser una persona normal no siguis rei i si no vols tenir un rei que vagi de cacera vota partits republicans. És veritat que si mai algú té l’acudit d’analitzar l’àcid desoxiribonucleic dels borbons no serà per estudiar la seva intel·ligència política, però sempre valdrà més un elefant mort que no pas la comèdia del Rei Campechano. Mireu Lluís Felip: va irritar tant els francesos amb la seva modèstia que els mateixos que l’havien escollit van coronar aquella paròdia d’Emperador que es deia Napoleó III i que té la culpa de totes les plagues del segle XX.

Què prefereixen, el juancarlitus amb les seves distraccions o una república amb l’Aznar?

Compte perquè quan la massa perd el respecte a l’autoritat fa moltes bestieses. És com aquests líders d’opinió que continuen desgastant Espanya però que després diuen que no volen la independència; consti que si un dia la Legión ens pela a tots serà per culpa seva. A la vida les posicions són insatisfactòries perquè només hi ha dues menes d’èpoques, les èpoques protagonitzades pels herois i les èpoques que vénen després, que estan marcades pels pallassos, pels banquers i pels polítics de segona. En aquests periodes de calma no es vessa gaire sang però la gent plora quan se li mor el gos i si li claves un bon mastegot a un malparit pots tenir un problema, encara que s’ho mereixi. Per les persones amb un sentit del ridícul exarcebat també són temporades difícils, perquè estan pensades perquè la gent es faci rica explicant acudits o sacralitzant tonteries.
 
Després hi ha les èpoques de transició, que són èpoques morboses, en què les desgràcies fascinen la gent senzilla i la massa es divideix entre els qui gaudeixen patint per l’arribada de l’apocalipsi i els qui gaudeixen treballant per provocar-la. Ja ho explica Lars Von Trier a la seva última pel·lícula, les persones que serveixen per viure felices no solen servir per morir i a la inversa, l’ésser humà és molt vulgar.

Per exemple, una amiga em diu que al Museu Marítim van organitzar un sopar amb l’últim menú del Titànic i que després es va fer un minut de silenci. Aquest clima tremendista em recorda la meva adolescència, quan trencar amb una noia era tot un drama. Els primers dies sortia amb els amics, però de seguida venien mesos d’angoixa marcats pel record sufocant de la felicitat viscuda. Val a dir que sobretot recordava les rebolcades: aquella vegada que vam cardar de bon matí al parc, aquella altra que me la va mamar mentre conduïa i no ens vam matar de miracle; aquell dia que, tot d’una, la seva xona màgica es va empassar la meva mà i després un violoncel i un gelat de vainilla i al final se’m va cruspir tot sencer i vam haver de cridar els bombers de la Generalitat perquè vinguessin a rescatar-me.

Sort dels bons llibres i que vaig llegir el tractatus sobre l’amor heroic de l’Arnau de Vilanova, una joia del segle XIII. Conseller de reis i papes, Vilanova recomanava als enyoradissos que pensessin en els defectes de l’estimada, que emfatitzessin “la lletjor de l’objecte idealitzat”. Pensar en el cul gros d’una dona o en la seva vanitat insaciable no és gaire cavalleresc, però és pràctic. En el fons tot surt a un preu escandalós i no hi ha època, causa ni persona que resisteixi una crítica exhaustiva. Jo fa temps que no necessito que ningú m’abraci ni em digui mentides. Però tota aquesta gent que està espantada per la crisi no s’hauria de deixar manipular; que comenci a menysprear l’estil de vida que portava en temps de vaques grasses i veurà com davant seu s’obre un món ple de llibertat i d’aventures. El pessimisme i el sentiment tràgic de la vida són luxes que només ens hauríem de permetre quan tenim pocs problemes i molts recursos per solucionar-los.
 
Llegeixin el tractat de Vilanova; ara el senyor Carulla l’ha publicat en edició bilingüe, llatí-català, en una d’aquestes meravelloses col·leccions que té l’editorial Barcino.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s