Antes pobre que rota (FCO)

La consultoria ATKearney i The Chicago Council on Global Affairs han publicat la tercera edició del Global Cities Index. Aquest índex bianual, que va començar a sortir el 2008,  avalua la influència internacional de les ciutats a partir de cinc factors: el volum de negoci, el capital humà, la circulació d’informació, la vida cultural i la vida política. En l’edició de 2010, Barcelona estava classificada en el lloc 26, per davant de capitals d’Estat com ara Roma, Copenhaguen, Dublin o Amsterdam. Enguany la ciutat ha pujat fins al lloc 24, mentre que Madrid ha caigut de la posició 17 a la 18. Tenint en compte que fa quatre anys Barcelona ni tant sols sortia a la taula, sembla que l’auge de l’independentisme li ha fet força bé. Pel que fa a les primeres ciutats de la llista, el podi l’ocupen Nova York, Londres i París. Tot seguit vénen Toquio, Hong Kong i Los Angeles. 

Tot i que els autors avisen que la inestabilitat dels últims mesos no es veurà reflectida fins a la classificació del 2014, la bona posició que ocupen Madrid i Barcelona contrasta amb el catastrofisme dels mercats i de la premsa respecte a la situació d’Espanya. En una de les anàlisis que acompanyen l’informe, Saskia Sassen diu que les ciutats cada cop tenen més vida pròpia i que l’eix constituït per Washingon, Nova York i Chicago ja té més valor geopolític que els Estats Units, com a país. No sé ben bé què vol dir això, ni si es pot dir que Madrid i Barcelona són més importants que l’Estat espanyol com a conjunt. La relació entre les dues capitals no ha estat mai de col·laboració. Però el fet és que, sobre el paper, Madrid està més globalitzada que Berlín i que Frankfurt, i que Barcelona té més pes internacional que Munich o Milà.

No sembla exagerat dir que aquest estudi posa en evidència que la sortida espanyola de la crisi passa per l’impuls d’aquestes dues capitals. Si Alemanya és l’únic país Europeu que té tres ciutats en la banda alta de la taula, Espanya és l’únic Estat que en té dues. Seguint els analistes de l’informe, el futur de Madrid i Barcelona passa per promoure el talent i les relacions creatives amb d’altres ciutats. Per això es fa difícil d’entendre que el govern del PP hagi reduït encara més el pressupost de R+D+I i que continuï prioritzant eixos ferroviaris amb poca fibra econòmica i poca projecció internacional. Fins i tot si Catalunya s’independitzés, en un context de globalització, a Madrid li convé més una Barcelona puixant i forta que no pas ofegada. Relacions com les que mantenen París i Frankfurt, Londres i Nova York, Los Angeles i Toquio o Hong Kong i Singapur posen de manifest que una ciutat sola no ho pot tot.

Amb les dades a la mà és difícil no relacionar l’atur estructural que té Espanya amb el dogmatisme nacionalcentralista de les castes madrilenyes. És curiós que, mentre Zapatero i Rajoy s’han omplert la boca parlant d’esforç i de talent, els pressupostos de recerca s’han reduït un 22 per cent, des de 2009. La benevolència del PP amb el pressupost de Defensa i de la casa reial torna a demostrar que l’aparell de l’Estat és el principal obstacle per a la modernització d’Espanya i probablement –afegiria jo- de tot l’espai peninsular, Portugal inclòs. Mentre el PP utilitza la crisi per justificar la recentralització i convida el govern català a deixar de banda els debats identitaris, la política del seu govern segueix esquemes nacionalistes decimonònics. Mirant els pressupostos, i els plans ferroviaris, és difícil no pensar que la proclama feixista “antes roja que rota” aviat podrà adaptar-se al “antes pobre que rota”

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s