Heribert Barrera amb un negre (FCO)

M’agradaria dedicar aquest article a la figura d’Heribert Barrera i, si és possible, a l’utilitat dels joves que aspiren a escriure a la premsa. Si en la meva època tendra m’hagués estat donat per llegir un text com el que em proposo elaborar m’hauria estalviat  molts disgustos. L’aparició del llibre Tenim pressa, molta pressa (Dèria) m’ha recordat una experiència que va marcar fortament la meva manera de veure el país i el periodisme. Resulta que aquest volum, que ressegueix l’evolució del pensament de Barrera des de 1966, recupera un estracte del llibre-entrevista que li vaig fer fa 12 anys. Satisfaccions a banda –perquè sempre és agradable veure que són els altres els qui acaben fent el ridícul–,  això m’ha fet rumiar sobre les lliçons que vaig aprendre del merder que es va organitzar quan va publicar-se.

Quan l’Albert Sáez em va trucar per encarregar-me el llibre, jo era una ànima virginal i pura acabada de sortir de la carrera. Tot i que també havia estudiat història, de la història del país no en sabia res, entre d’altres motius perquè la facultat continuava segrestada pels tòpics de l’antifranquisme. Barrera em rebia en un pis de l’avinguda Tibidabo ple de llibres i diaris, i em donava una hora per fer-li les preguntes. Vaig acceptar l’encàrrec content de poder treure el meu primer llibre, però convençut que em disposava a entrevistar una mòmia. La meva idea era que em parlés de la guerra, de l’exili, de la vida sota el franquisme i dels secrets de la Transició, però ell em va dir que volia parlar “d’actualitat”. Com que tots dos érem tossuts, al final vam acordar que el passat ocupés un 30 per cent del llibre, segons va concedir ell amb el seu esperit científic.

El llibre es va anar fent tot sol amb una dotzena de trobades. Malgrat que jo tendeixo a la improvització, Barrera responia les preguntes amb tanta claredat que semblava que li hagués passat un guió una setmana abans. De vegades allargava els silencis, però quan començava a parlar era tan precís que semblava portés la resposta estudiada. Va ser d’un fair play exquisit, a anys llum de les patums del progressisme i del bon rotllo que després vaig entrevistar. Mai no va corregir cap resposta, ni va eliminar cap pregunta i si el llibre no va sortir millor va ser per la meva inexperiència. Quan el gran diari liberal de Barcelona va decidir fer-me la promoció del llibre vaig quedar esgotat de comptar les gallines que fugien i els barruts que aprofitaven la situació per fer lluir el seu fino escepticismo -o la seva indignació hipòcrita.

Veure el senyor Barrera baixant per la Rambla mentre una turba l’insultava em va fer sentir fàstic del meu país. Vaig veure persones intel·ligents deixant-se dur per l’ambient i és la primera vegada que tinc la sensació d’haver experimentat la força cega de la massa. En algunes llibreries van amagar el llibre; d’altres el van tornar. Un cap de cultura em va escridasssar enfollit després de recomanar-me que em desentengués públicament del senyor Barrera. Aleshores tenia una germana que feia de voluntària en un centre d’acollida d’immigrants i mentre els sibarites s’escandalitzaven ella em deia: “No entenc on és el problema …” Naturalment el problema era que Barrera no cedia a la pressió que, en els pobles oprimits, el Status Quo posa a la gent perquè renuncii a defensar les seves conviccions més íntimes.

Si ara dic que vaig descobrir que Catalunya estava plena de covards, no diré res de nou. Però també em vaig adonar que el primer que es perd i l’últim que es recupera quan una societat és humiliada és el gust per la veritat i la dialèctica. Em vaig adonar que sense ambició política no pot haver ambició cultural i vaig veure que els progres que denunciaven la cultureta eren els primers a viure del tietisme. Vaig comprendre que la força cultural de la Catalunya dels anys 30 havia contribuït a fer esclatar la guerra perquè havia dotat el país de massa personalitat i em va semblar que si Jordi Pujol havia deixat la cultura en mans de capellans i comunistes era perquè posats a triar li va semblar més segur exercir el seu poc poder a través de l’economia. També vaig veure que en la reivindicació de la grisor que feia Pla hi havia un rerafons adaptatiu  i vaig decidir que calia aprofitar el prestigi que la pau té actualment al món per contratacar sense manies.

En definitiva, em vaig adonar que dormia entre la palla i que si la meva cultura no podia defensar el dret a l’opinió d’un jubilat amb el currículum de Barrera de ben poc em serviria. Una cultura que ni tan sols pot defensar els interessos tribals més bàsics és una eina buida que no pot tenir res d’universal. Ara, mentre escric això, llegeixo a l’e-notícies:  “Tothom hauria de venir amb un contracte de treball, respectar l’idioma i els costums de la gent d’aquí”  Ho diu un iranià, si ho digués un català de vuit generacions faria més mal efecte, però la indignació que va despertar el llibre de Barrera avui fa riure, per ridícula. Igual que la frase de taxista que tancava l’entrevista que li va fer Victor Amela: “la realidad no admite barreras”.

Per acabar, si llegeixen Tenim pressa veuran que el 1966 Barrera ja defensava un patriotisme a l’americana que no reduís el país a la llengua per poder incloure la immigració. També és molt interessant la crítica que va fer de la Constitució a les corts de 1978, davant d’un hemicicle ple de diputats eufòrics. Curiosament la crònica política que l’Enric Juliana fa a Modesta Espanya confirma totes les seves prediccions. Això em recorda la reunió que vam fer amb el consell editorial de Dèria abans de començar el llibre. Sèiem en una taula llarga una desena de persones. Tothom feia anàlisis plens de frases enginyoses, mentre Barrera escoltava. Aleshores algú li va preguntar:

– I vós, com veieu la situació?

– Força malament.

Tot seguit va desgranar una sèrie d’arguments que ens van deixar ben pàl·lids. Quan ja havien passat uns anys del llibre, un dia em vaig trobar Barrera pel carrer acompanyat d’un home. Semblaven amics o com a mínim semblaven coneguts, perquè parlaven amb una cordial animació. No em va sorprendre gens ni mica que l’home en qüestió fos negre -negre de l’Àfrica Negra.

Anuncis

3 pensaments sobre “Heribert Barrera amb un negre (FCO)

  1. Com va escriure en Pere Quart:
    “L’Heribert predica el que és cert com Joan en el desert”.
    Aquells dies em va il·luminar el patetisme dels mèdia “catalans” i catalans tant de paper com electrònics.
    Realment que n’hi ha de ases i dèbils!
    Vaig comprar el llibre i me’l vaig llegir. Trobo que en Barrera és tou.
    De tota manera la gent quan llegeix no llegeix i menys amb voluntat de entesa i certesa pròpia de la ciència.
    El món és ètnic perque és familiar. No es pot anar contra la naturalesa humana sense fer patir.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s