El rei despullat (El singular digital)

Aquests dies he vist córrer per internet imatges de la Setmana Tràgica que pretenien establir paral•lelismes amb els aldarulls ocorreguts durant la vaga general de dijous. També he vist penjats al facebook i al twitter els famosos passatges d’Incerta Glòria que Joan Sales va dedicar als agents provocadors que invariablement apareixen a Barcelona sempre que aquest país fa un pas més o menys agosarat per treure’s el jou de sobre.

Naturalment quan veus un nano encès de fúria clavant cops al cotxe de la teva policia amb el pal d’una bandera estelada, d’una banda se t’encongeix el cor, però de l’altre no t’ho acabes de creure. Sospites, igual que sospites quan llegeixes un articulista que va d’intel•lectual independent però mai no s’equivoca a l’hora de clavar les bufetades a la cara més inofensiva de la injustícia. És evident que destrossar aparadors a Barcelona surt més a compte que no pas destrossar-los a Madrid. Primer perquè l’Estat queda més lluny i, segon, perquè Barcelona és més internacional.

El mite de la Rosa de Foc se sol presentar com una fatalitat del caràcter català o en el millor dels casos com una prova de la incorregible tradició revolucionària de la ciutat. No obstant, jo diria que aquesta tradició de resistència a l’autoritat és un dels factors que millor explica que Barcelona encara sigui la capital d’un país, o alguna cosa més que la segona ciutat d’Espanya. Quan es parla de la Rosa de foc o de les salvatjades de la FAI durant la guerra civil sempre em ve al cap aquell diàleg que Max Estrella i un anarquista català tenen a Luces de Bohemia.

– Quién eres compañero?
– Un Paria!
– Catalán!
– De todas partes
– Paria… Solamente los obreros catalanes aguijan su rebeldia con este denigrante epiteto. Paria, en bocas com la tuya es una espuela (…) eres anarquista?
– Soy lo que me han hecho las leyes …

En el llibre de Valle Inclán hi batega la idea que la primera obligació de l’elit d’un país és protegir el seu poble. S’insisteix en les cremes de convents, però s’aprofundeix poc en les causes que les van produir, suposo que per no haver de treure conclusions perilloses. També és típic insistir en la poca disciplina i la manca d’esperit marcial dels catalans, tot i que una de les poques gestes remarcables de l’exèrcit espanyol durant el segle XIX la van protagonitzar els voluntaris del general Prim, un militar que es posava al capdavant de la seva tropa i que era contrari al reclutament obligatori de soldats practicat per la monarquia borbònica i tants d’altres Estats fins fa quatre dies.

Dic això perquè sembla que els incendiaris ens han recordat la incapacitat de la Generalitat Republicana per mantenir l’ordre. Tenint en compte que ciutats com Londres o París han patit desordres força més intensos, l’ombra projectada pels fantasmes de la història no deixa de ser il•lustrativa. L’art de mantenir l’ordre radica en el fet que tota repressió obliga a compromisos compensatoris, si es vol mantenir el prestigi de les institucions. Jo sóc partidari que el govern actui contra els vàndals amb la màxima duresa. Però m’agradaria recordar que el coratge amb què es reprimeixi aquests incendiaris -i els que vinguin- caldrà que sigui proporcional al coratge amb què es defensi el país de l’expoli econòmic i cultural. 

Heus aquí perquè els incendiaris han posat neguitosa tanta gent. Ens recorden que el rei va despullat i que hem de decidir què volem ser, abans no sigui massa tard un altre cop.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s