París i l’occità (FCO)

París és l’exemple per excel·lència de la relació que el poder estableix amb la novetat. Els francesos sempre miren d’inventar-se una moda quan estan crisi. Són els inventors de la modernitat. Van ser els primers a menysprear el passat i a promoure els mites del progrés que han mogut el món des de la Revolució Francesa.

Com més penso en el cas de París, més em costa d’entendre perquè Eugeni d’Ors, Gaziel i tota la colla d’intel·lectuals republicans catalanistes hi sentien aquella fascinació. El poder ja consisteix a generar aquestes al·lucinacions, potser si ara ho veig tan clar és perquè la llum de París s’ha anat apagant. Però no deixa de sorprendre’m que una capital que va consolidar el seu prestigi i la seva idea de modernitat eliminant la base popular dels seus carrers i la diversitat cultural del territori que governava fascinés les esquerres i el catalanisme.

L’encant de París, parlem-ne, de l’encant de París. El París temple, el París aparador, el París intel·lectual que es veu a si mateix com una obra de mira’m i no em toquis es construeix sota els auspicis de Napoleó III, en un règim policial sorgit d’una crisi institucional fortíssima. El seu encant no ve de les novel·les de Balzac, ni de la filosofia de Voltaire, sinó de la salvatge demolició de la ciutat medieval que l’urbanista Haussmann va dur a terme per satisfer el militarisme de l’emperador i les obsessions antirevolucionàries de les elits. Napoleó III arriba al poder per la via democràtica i un cop allà s’hi queda. Per dominar França ordeix un cop d’Estat que recorda el que farà Hitler 80 anys més tard. Com el dictador alemany, compta amb el suport d’unes elits decadents que veuen una revolució a cada cantonada.

El 1848 la monarquia constitucional a l’estil britànic havia fracassat. A París la gent es moria de gana, hi havia descontent. Dues concepcions del progrés xocaven a les barricades, sense que cap de les dues aconseguís imposar-se: la idea de la llibertat d’iniciativa i d’expressió impulsada per la burgesia no aconseguia doblegar la concepció socialista d’igualtat, ni a l’inversa. El règim de Napoleó III es presenta com la solució. El segon Imperi havia de sintetitzar els ideals de la Revolució Francesa, “liberté e egalite”, en una fraternité nacionalista. Per aconseguir-ho, calia trencar amb el passat. La reforma de París té per objectiu fer creïble aquesta ruptura radical: un París nou per una França nova. El París que coneixem es dissenya tant contra el record de la monarquia borbònica com contra el record de la revolució francesa.

L’Imperi de Napoleó III es crea a partir de la idea asiàtica –i totalitària- que la conquesta del futur passa per eliminar el tradicionalisme i l’obrerisme al mateix temps. La transformació de París és el mirall de l’acceleració que el règim imprimeix al procés de centralització política i d’homogeneïtzació de l’Estat. Napoleó III va tenir un final humiliant i sanguinari, però la ciutat encara viu de la imatge creada pel seu règim. La ciutat aparador de les desfilades militars, dels boulevards, dels grans magatzems, de les dones objecte, dels mestres de francès, i de les teories xovinistes de Joseph Gobinaeau, que teoritzava sobre la superioritat nòrdica mentre Haussmann arrasava la ciutat vella per construir-ne una de nova sense pobres, és producte d’aquell règim.

En un país traumatitzat per la revolució i la pèrdua de l’Imperi, Napoleó III volia convertir París en la capital de la civilització europea. Militarment França va fer figa i, des d’aleshores, només ha encadenat derrotes en el camp de batalla. No obstant, va aconseguir mantenir, a costa de les costelles de les classes populars i de les minories nacionals, una capitalitat cultural que va estar en plena forma fins al maig del 68.

Joan Fuster va dir: el gran problema d’Europa és que encara queden molts jacobins per civilitzar. La frase ha pres actualitat ara que François Bayrou parla occità als mítings i reivindica les anomenades llengües regionals. De moment és pur populisme, però denota que el vell model polític de París ja no funciona. Tal vegada a París n’hi ha que comencen a veure  que les regions són el futur d’Europa i busquen noves modes per tornar a ser el far de la modernitat. En tot cas, si Bayrou hagués parlat occità en un míting l’any 80 no l’hagués votat ni sa mare. En certa manera estem guanyant, però per poder-ho aprofitar ens ho haurem de creure.

(http://www.youtube.com/watch?v=7Km1AfSIdCg&feature=player_embedded)

Advertisements

Un pensament sobre “París i l’occità (FCO)

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s