Montserrat Roig (Avui)

Recordo l’últim article que va publicar Montserrat Roig perquè vaig llegir-lo just abans de saber que havia mort per les notícies del migdia. L’article es deia “Un múscul traïdor”. Jo portava el cabell llarg i a la tarda tenia classe de literatura. Llavors els articles de la Roig eren l’única cosa que llegia, a banda dels llibres obligatoris de l’escola. La cultura catalana em feia badallar. No sabia anglès ni francès i els escriptors en castellà em semblaven uns imbècils presumits.

Ara, he tornat a llegir els articles de la Roig, en una selecció feta per Quim Torra. Ha passat els temps i he comprès per què llegir els diaris m’ha fet sempre tanta mandra. La majoria d’articulistes es prenen molt més seriosament ells mateixos que no pas allò que escriuen, per això al costat de la Roig semblen una caricatura. Els articles de la Roig són clars, nets, tenen la força d’un cos jove. La llegeixes i dius: vet aquí una persona que ha pres el llapis amb la pueril intenció de donar. Donar cansa, però és l’única manera de fer bé un ofici. En un país on poca gent es fa responsable de les seves opinions, llegir la Roig t’ensenya que escriure té molt a veure amb ser capaç de resistir la temptació de la pedanteria i el cinisme.

Aquí parlem molt de memòries en plural, i després fem com si les memòries fossin innocents i no tinguessin preu polític, o banalitzem les memòries centrals i exaltem les perifèriques per no complicar-nos la vida. Si no ets un geni, escriure és defensar una herència, preservar el teu dret a la veritat i a la nostàlgia amb una mica de profunditat. En aquest país tan fet als oblits i als autoenganys, només això ja és tota una aventura, si es fa seriosament, com va fer-ho la Montserrat Roig. Llegeixes el recull del senyor Torra i dius: “vet aquí una articulista que no escrivia en la direcció del Führer.” I t’adones de com hem refinat l’art de fer-nos trampes i el mal que això ens fa. Contra la decadència i la decrepitud: Diari d’uns anys, 1975-1981(Acontravent).

Anuncis

13 pensaments sobre “Montserrat Roig (Avui)

  1. Jo també la llegia, “un pensament de sal, un pessic de pebre”, cada dia, a la contraportada, i també recordo llegir el seu darrer article, tot esmorzant. Em va colpir tan la seva mort que vaig anar al seu enterrament, oficiat pel P. Abat Cassià Just. Poques morts fora d`hora són tan incomprensibles i doloroses com la de la Montserrat Roig.

    Escrivia com parlant. I, efectivament, era neta, clara, forta, i generosa. Les seves novel.les em semblen a mi extraordinàries. No li he llegit, però, el treball sobre els catalans als camps de concentració nazis, que es veu és una Gran Obra.

    • Clara neta, forta i generosa. Has trobat els afjectius que a mi se’m resistien. Hi ha dies que no tens el dia. Escrivia com feia de mare, en una paraula. Per això va palmar tan jove. Forma part del sistema d’esclavatge.

      • He tret tots els adjectius del teu article, precisament perquè m`han semblat tan adequats.

        Sí com una mare. I hi havia en el seu escriure no només amor, sino també sexualitat i desig; una carnalitat molt, molt humana. Je pense…

      • Si senyor. Queda apuntat per quan en pugui un fer un retrat molt llarg. Jo només li he llegit articles. Un pensamrnt de sal, un pessic de pebre va ser un dels primers llibres que vaig llegir fora dl programa escolar. Tinc pendents les novel·les. En canvi sí que tinc a casa els camps nazis. Val la pena.

  2. Miquel Colomer dixit:
    Aquest curs ha tocat “Ramona, adéu”. I, és clar, ja busques algun valor literari o alguna idea de grandesa en el seu suposat argument. Però no hi ha res a fer. Només ressentiment, hi trobes, i aquest feminisme salvatge sense ni un bri de generositat. Cap idea d’amor ni de transcendència. Tots els alumnes del batxillerat de lletres han de llegir aquest curs a Catalunya aquest llibre. Estic per dir que els meus els aprovaré encara que no el llegeixin.

      • A mi també em sembla que sostreja i és massa dur amb el “Ramona, adéu”. Quan va morir la Montserrat Roig jo tenia uns quinze anys i vaig començar pel “Digues que m’estimes, encara que sigui mentida” només perquè em va agradar el títol. Després vingueren pròpiament les novel·les dels setanta i primers vuitanta. I em van agradar. Potser sí que empatitzaven molt amb una certa sensibilitat femenina adolescent, però estic segura que ara els podria llegir amb unes altres ulleres (i uns quants anys més) i els seguiria trobant bastant més bons que altres llibres que es feien llegir als instituts i que eren dolents de nassos (tipus “diaris liles, vermells, roses, etc. de la Carlota”, de la Gemma Lienas, que no suportava, o de la Isabel Clara-Simó, que sempre m’ha cansat bastant). Així que trobo que encara rai, si es pot llegir la Montserrat Roig a la ESO! D’altra banda, em va agradar molt “L’agulla daurada” (me’l vaig emportar i tot a Sant Petersburg, anys més tard) i vaig descobrir la mateixa entrega i honestetat amb la que escrivia i amb la que vivia tant a la sèrie d’entrevistes a “Personatges” com al llibre que li va encarregar el Josep Benet sobre els catalans als camps nazis. Escriure honesta i apassionadament, sense mirar-se el melic -el que sembla impossible en aquesta postmodernitat nostra… M’apunto el llibre d’Acontravent!

      • Ostres, sí, L’agulla daurada… A mi se’m va fer molt estrany, com escrit dos segles abans. Altament recomanable. Parlava de dos móns, l’URSS que veia en viu i en directe (que no li faltava tant per esfondrar-se) i la remota del setge de Leningrad. Les coses que té collons de dir-hi no estan gens malament, i Leningrad, malauradament, és la ciutat germana de Barcelona en aquella desgràcia que reconstrueix. Tot i que no sé quina de les dues les ha passat més putes, crec que aquesta no és la qüestió. Sense dir-ho, retrata molt bé els “caiguts” del carro de la història, com la llufa que tenen penjada els polonesos, o els nordcatalans (o els sudcatalans, coi). La part en què desenterra monstres i fantasmes, molt més colpidora. L’altra, potser més glamurosa en el temps del llibre, ara sembla l’autèntica relíquia, però també té el seu punt colpidor. Invitació a Puixkin.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s