Entre els pragmàtics i els sonats (Catalunya Oberta)

“¿Qué se pretende resolver aprobando un Estatuto? Se pretende resolver el problema de Cataluña. El problema de Cataluña, Señores Diputados, es como es; no es como vosotros queráis verlo. Si para resolverlo vosotros, asustados, queréis disimularlo y dáis entonces una solución, una fórmula que no corresponde a su realidad viva, habremos fracasado todos.”

No es pot comentar el llibre de Francesc Canosa sobre Unió Democràtica sense recordar aquest discurs de Carrasco i Formiguera durant la discussió de l’Estatut de Núria. El discurs només el van aplaudir els bascos i els gallecs. Els restants diputats va cridar i xiular, i Companys i la minoria catalana se’n va desmarcar. Els diputats d’ERC van menysprear Carrasco recordant que ja s’havia oposat a la ponència constitucional sobre la qüestió religiosa. Maura va dir als periodistes que no entenia per què els diputats catalans el desautoritzaven si tots pensaven com ell. Ho atribuïa a la tàctica. Però els esdeveniments demostrarien que era la integritat el que separava Carrasco dels altres.

A Carrasco, com a Josep Maria Planes, el van pelar perquè anava de cara en un país on només es tolera l’eufemisme. Carrasco era fill dels masos de 1714, de la Catalunya forjada sobre una idea transcendent de la política i del país que no casava amb les concepcions materialistes, purament ideològiques, que França va instaurar a Europa. A Carrasco el van afusellar els franquistes, però ja l’havien començat a assassinar a Catalunya. I no durant la guerra, sinó molt abans, quan el president Companys considerava que el nacionalisme català era una cosa de la burgesia i es burlava d’ell a l’Ajuntament. Companys, que era un sac de mancances però també bona persona, va començar a cavar, aleshores, la pròpia tomba i el camí de la seva redempció total.

Entre la bomba i el sabre és la història d’un partit però també és l’homenatge a la resistència d’un país que persisteix a sobreviure entre pragmàtics i sonats. El llibre deixa prou clar el poc espai que el context espanyol deixa als discursos coherents. El llibre hauria de ser un punt de partida per criticar la Unió Democràtica d’avui, no pas per justificar-la, però potser surt en massa bon moment. L’estatus quo està deslegitimat i busca una nova èpica. Com a producte, Unió és una nena verge, pura i santa, perfecta per vampiritzar. No arrossega cap dels pecats dels actors que van protagonitzar la transició, i això assegurarà una bona promoció del llibre i moltes metàfores sobre la moderació.

Per això és important recordar, com fa l’Anna Punsoda, que mentre Carrasco se la jugava posant l’accent en la plenitud dels catalans, Duran i Lleida té per prioritat la integritat d’Espanya. En el fons som on érem, exceptuant que Unió ara és aquell partit de poder que va renunciar a ser quan Cambó va oferir a Pau Romeva de fusionar-lo amb la Lliga. Tot i que ara ja no t’afusellen, Unió ja no representa amb claredat el món dels masos de 1714 –si exceptuem Vila-Abadal, potser. Segur que això ajuda a explicar que alguns amics meus s’avergonyeixin de dir que els seus avis van militar al partit de Carrasco i Formiguera i que la cultura dels esgarrapacristos persisteixi amb tanta força.

El que el llibre ensenya millor és que ser nacionalista i catòlic és la cosa més subversiva que es pot ser en aquest país, perquè per a un catòlic tots els pobles són iguals davant de Déu i no el compres amb càrrecs ni el despistes amb solucions ideològiques. A molts dels que ara diuen o diran que el llibre explica la història d’un partit de moderats m’hauria agradat veure’ls a les corts de 1932, quan tothom va girar l’esquena a Carrasco. És pot viure molt bé fent metàfores de la moderació a toro passat, però no deixa de ser un punt pervers. Si Unió era alguna cosa, era un partit de gent d’aquests que avui alguns anomenaríen purs, en un país d’esquerres anticlericals i de capitalistes pragmàtics on, com sempre, tothom es va voler passar de llest.

El llibre, cal llegir-lo. Té un plantejament original i està ben documentat. Els fars del seny i la moderació han dit que està escrit amb una prosa intensa, de lleó. Justament l’única crítica que jo faria a l’autor és la seva prosa. No sé si és una qüestió de sensibilitat política, però trobo que llegir-lo és com parlar amb algú que diu coses interessants en un bar on hi ha la música massa alta. Canosa té l’alegria, el gust per la veritat i fins i tot la vanitat que cal per escriure bé. No necessita abusar de les metàfores i del ritme sincopat. És la meva opinió, naturalment, però en un país on tothom agafa el rave per les fulles, val més despullar l’estil. Ni que sigui perquè quan l’estil es nota massa et folkloritzen.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s