Alice in Wonderland (El Singular Digital)

Avui hi ha tres fenòmens a Espanya que conspiren contra el dret a l’autodeterminació: un és la campanya judicial contra la monarquia; l’altre és aquesta curiosa crisi que es manifesta amb inversions a Andalusia i retallades a Catalunya, i el tercer fenomen és l’Alícia Sánchez Camacho.

El cas de la monarquia és de manual. A Madrid collen la corona perquè igual que el rei va servir per fer la transició a la democràcia amb un cert consens, també podria servir per orquestrar una eventual fractura pacífica de l’Estat. Franco ho va tenir claríssim el 1936, i per això no va permetre que Joan de Borbó participés en la guerra quan se li va oferir de voluntari. Ja el 1931, Alfons XIII va ser abandonat pels monàrquics espanyols perquè tenia massa a prop Francesc Cambó. Dit d’una altra manera: si el rei donés permís a Catalunya per constituir un Estat, ERC i l’oligarquia barcelonina es posarien immediatament d’acord.

De les retallades és trist parlar-ne. A Barcelona serveixen de coartada per no anar ni endavant ni endarrera, i a Madrid s’utilitzen per debilitar les institucions catalanes i convertir la crisi en l’únic tema de l’agenda –ja que amb les campanyes anticorrupció engegades en temps de la consulta popular no n’hi va haver prou. Quan Catalunya estigui prou escanyada i el catalanisme governant s’hagi tornat a cremar –com va passar amb el tripartit i l’Estatut–, aleshores Espanya es presentarà com a solució. Atenció perquè CiU serà traïda per l’oligarquia barcelonina, igual que aquesta serà traïda per Madrid al seu torn. ‘Al tiempo’, que diuen.

Pel que fa a l’Alícia Sánchez Camacho és la manifestació més interessant de la capacitat camaleònica i adaptativa del poder. Espanya es disfressa de cortesana per seduir-nos. Com a producte, no és fruit de la improvisació, fa anys que quan les càmeres fan una vista general del Parlament el primer diputat que identifiques és Sánchez Camacho. No crec que s’hagi equivocat mai de vestit, des que va tornar a aparèixer a la política catalana. Els seus gestos estan tots estudiats: sap com s’ha de fer la ingènua, com ha de somriure i com s’ha de posar de perfil. La seva imatge remou les frustracions freudianes del país, i el seu èxit es basa en el fet que no està lligada a cap memòria política profunda.

Així com a Josep Piqué li pesaven les contradiccions que com a català li produïen algunes actituds del PP, l’Alícia té els amors posats en una altra banda i mentre la seva carrera progressi continuarà fent aquesta cara de salut i d’alegria. La seva manca de vincle amb la memòria de la terra li permet recitar els pinyols sense dubtar, amb la convicció i l’entusiasme necessari. En els debats no llueix per la seva riquesa argumentativa sinó per la fluïdesa verbal que li dóna la manca de vacil·lació. Com li passa a l’Albert Rivera, la seva força dialèctica s’alimenta del discurs hipòcrita i ambigu que defensen els seus contrincants.

Treballadora tenaç, sembla que abans de sortir de casa es repeteixi com Pavlovski: “Sóc guapa, tothom m’estima i tinc un secret”. El seu punt feble és l’histrionisme. La insistència amb què repeteix “els catalans i les catalanes…” a l’inici de cada frase delata que es troba en fals amb el país. Mentre no cultivi aspiracions a Madrid, tot li anirà bé. La Chacón és més ambiciosa i està més ben preparada, però l’Alícia és més llesta. En la meva opinió, tant l’encimbellament i la caiguda de Chacón, com la carrera de l’Alícia, que ha passat per sobre de dones molt millors, expliquen la fugida de talent que hi ha a Espanya. Són coses que passen quan el poder constituït fa les persones, més que no pas les persones el poder constituït.

Anuncis

5 pensaments sobre “Alice in Wonderland (El Singular Digital)

  1. Un quart fenomen que conspira contra el dret a l’autodeterminació, sou tots els sobiranistes que seguiu votant Duran. Ho sento, però encara que sigui un comentari suat, algú te l’havia de fer. (I per cert, els de singulardigital estan tant capats, que ni tan sols es van atrevir a publicar aquest comentari).

  2. L’alicia em posa molt nerviós. Aquesta verborrea incontinguda. Aquestes mil paraules per hora. Aquest no dubtar de res. No puc, calla ja d’una puta vegada. Calla! Em cauen supermalament aquest a gent que no para, que té frases per tot, que no descansa. Decansa en pau.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s