Una casa al nord (Fundació Catalunya Oberta)

Aquesta setmana, mentre els nostres sorbonesos s’entretenien estossinant Joel Joan, he llegit dues notícies que m’han cridat l’atenció. La primera recollia les declaracions que el president del departament del Lenguadoc-Rousillon, Christian Bourquin, ha fet contra el senyor Alduy, l’alcalde de l’aglomeració de “Perpinyà-Mediterrània” (250.000 habitants). Segons l’opinió del president d’aquesta regió amb nom de restaurant, girar Perpinyà cap a Barcelona és un error estratègic. Es veu que el senyor Alduy fa una política massa catalanista i que el virreietó regional ho ha aprofitat per promoure’s. El punt interessant, però, és que després d’alliberar l’arenga patriòtica pertinent i de recordar a Alduy que França és el futur del Rosselló, Bourquin va demanar més competències a París i un estat més descentralitzat.

L’altra notícia és que l’alcalde de Font Romeu, Jean-Louis Demelin, de sobte s’ha deixat de sentir francès i ha demanat la revisió del tractat dels Pirineus que el 1659 va donar una part de Catalunya a París, naturalment sense preguntar-ho als interessats, com es desprèn del saqueig de convents que encara avui consta en les històries de la zona. Dimarts passat al vespre, a nou graus sota zero, Demelin i el seu consistori van emmordassar la Marianne, van embolicar-la amb una senyera i van demanar la reincorporació a Catalunya. Dues mil persones més per espoliar que tindria Espanya. El 1989, les Angles i Eyne van fer la mateixa reclamació, no sé si amb el mateix nivell de cinisme, tot i que no és per parlar dels estralls que ha generat la desculturització propiciada pels francesos en aquelles contrades, que escric aquest article.

Fa 15 anys, Kenichi Omahe ja va vaticinar que les “regions econòmiques naturals” substituirien els Estats nació en el sistema de repartiment de la riquesa. Els estudis de Richard Florida sobre les megaregions dibuixen mapes semblants als de les tesis d’Omahe, que ja parlava del futur que tenia la regió del “Languedoc-Roussillon, centered on Tolouse, with its tight linkages with Catalonia”. Com he escrit algun cop, en el seu llibre sobre les classes creatives Florida fa referència a les reticències que el desenvolupament econòmic d’aquesta zona provoca en els dirigents de París i Amsterdam. Saskia Sassen també en parla, del que està passant a Perpinyà i a Font Romeu: quan explica que la globalització generarà nous espais de relació transfronterers; quan insisteix que la lluita per la memòria és una lluita per la caixa i pel mercat; quan diu que la globalització la pagaran els territoris sense poder polític; o quan vaticina un augment de les pugnes pel control material del territori.

Aquesta mateixa anàlisi de la realitat és el que porta el secretari per Escòcia del Regne Unit, Mr Moore, a veure l’autoderminació en termes pragmàtics: “la globalització ha transformat el nostre món i hem de repensar què significa l’home rules en aquest segle”. Atenció perquè allà és natural que un unionista es pronunciï en aquests termes, en un diari com el Times: “I don’t think the english should vote. It’s a well established principle that the living in the area afected should decide”. Aquí, en canvi, Joel Joan s’estima més fer una gala sindicalista que independentista i tot un Rafael Nadal -flamant premi Nadal- suggereix que els catalans no tindrem més remei que espanyolitzar-nos si volem fer diners, sense veure que Barcelona ja no es podrà vendre l’ànima catalana per ser el motor d’Espanya perquè aquest rol necessita jugar-lo Madrid, i que la discussió és tota una altra.

És una llàstima que els nostres empresaris, diaris i intel·lectuals encara pensin en els vells esquemes dels estats nació. En els seus llibres, l’August Rafanell explica molt bé els intents que Barcelona va fer a primers del segle XX per capitalitzar culturalment el món que ara apareix en els mapes econòmics d’Omhae i de Florida. Sentir parlar Rafanell en occità et fa més conscient de l’abast de la carnisseria cultural perpetrada per França i del mal que ens fa no tenir un discurs sobre l’entorn geopolític on vivim.  En aquella Europa marcada pels exèrcits, les pretensions de Barcelona d’esdevenir una Nova York de la Mediterrània potser eren excessives, però ara, fins i tot sense ser independents, cada cop tindrem més oportunitats d’articular els antics territoris a través de les relacions econòmiques i culturals, com un ambaixador espanyol em va dir que Viena està fent amb l’Imperi Austrohongarès.

En la tradició occidental el pensament polític sempre ha anat lligat a la comparació entre les ciutats, i als valors que representaven. El futur de les regions d’Europa, a més, cada vegada passarà més per la capacitat de generar riquesa i sinèrgies a través d’un discurs que atregui els turistes i els estudiants, és a dir, la massa i el talent. A l’altra banda dels Pirineus, tenim un territori ple de possibilitats i desatès, que té més problemes en comú amb Barcelona que no pas amb París. Tinc una amiga que ja s’ha comprat una casa a Cotlliure. A Perpinyà trobes cambrers magrebins o fins i tot francesos que han après el català treballant a la Costa Brava. Ara que tindrem el tren, n’hi hauria prou que els catalans recordéssim que el nostre país continua al nord dels Pirineus perquè poc a poc tornés a ser-ho. Ja sé que s’hi parla molt francès. Però també es parla castellà al Principat i no per això deixa de ser casa nostra.  De fet, de cara al segle XXI, això ens faria més interessants. I segurament més rics.

Advertisements

2 pensaments sobre “Una casa al nord (Fundació Catalunya Oberta)

  1. Hola Enric,
    M’agraden, els teus articles sobre el paper de les ciutats. Has escollit un bon tema per anar creixent. A més, és una de les escassíssimes qüestions que permet fer una anàlisi positiva de cap on pot anar Catalunya en un futur proper.
    Només una coseta que hauries d’arreglar, perquè a internet tot queda i tot torna: Kenichi OHMAE. No “Omahe”.
    Salutacions cordials,

  2. Mira, tots aquests que cites son futurólegs ni tan sols de moda, aquesta moda ha passat fa més de 10 anys. Res d’això no ha passat, al contrari, el paper dels estats i les seves capitals s’ha reforçat, i tots els assumptes s’han recentralitzat des de llavors, eliminant competència de ciutats intermitges, i a Espanya molt més, perque no tan sols ha estat la dinàmica econòmica, sino la voluntat política.
    Tant es així, que ja no existeixen “conjunts d’interès local”. Possiblement a Barcelona encara una mica si, però a València o a Palma ja no. Estàn a lo que diguin el que mana. I a França igual, l’unica questió es que a Perpinyà es resisteixen a deixar-se arrossegar pel mapa regional marcat jeràrquicament, igual que a Espanya, perque queda un “petit grup d’interessos locals”, en el qual els temes identitaris juguen el paper d’una infraestructura per reforçar la seva posició.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s