El setge (FCO)

Després del congrés del PSOE, es pot dir que a Espanya hi ha tres grans projectes polítics. Hi ha el projecte de Rubalcaba, el projecte de Rajoy i el projecte d’Esperanza Aguirre. El projecte de Rubalcaba és senzill: el PSOE s’oblidarà a partir d’ara mateix de federalismes i de multiculturalismes i es convertirà en el representant dels pobres, cosa que en una època com aquesta en què els rics tracten de mantenir la posició xuclant els diners de la base de la societat sembla una opció amb molt futur.

La manera de fer nacionalisme del PSOE serà no parlar de Catalunya i buscar un candidat basc a la presidència d’Espanya. Un país és, sobretot, un sistema de repartiment i en la mesura que els socialistes aconsegueixin incidir en les diferències socials no caldrà que s’emboliquin gaire amb la bandera espanyola per competir amb el nacionalisme del PP.

Pel que fa al PP, a Rajoy li ha estat encomanada la missió de salvar la transició i el seu futur dependrà de la capacitat de pacte que tinguin les oligarquies de Madrid i Barcelona, i també de l’interès que tingui Alemanya a donar un paper a Espanya dins d’Europa. Tindrem Rajoy mentre l’euro no peti, i no peti la relació entre Catalunya i Espanya. La victòria de Rubalcaba l’ajuda, perquè el líder del PSOE sap que el seu partit necessita uns anys per afermar-se i que l’autèntic enemic ideològic és el PP d’Esperanza Aguirre.

Si la Carmen Chacón venia a representar el confusionisme del PSOE guerracivilista, el PP d’Esperanza Aguirre representa l’Espanya josentoniana dels bigotets futuristes, les camises blaves i dels enfants terribles posada al dia. És aquest Madrid esnob i sense escrúpols, que es creu anglès i sempre acaba fent negocis amb la cabra de la legión; el Madrid pueril i depredador, que a cada època caricaturitza la ideologia més de moda: “Yo soy católico, apostólico y romano por los ropajes y porque sus ceremonias son las más bonitas”.

El projecte de Rajoy és anar tirant, però el d’Aguirre és tallar uns quants caps entre l’oligarquia catalana perquè Madrid pugui treure el suc a Catalunya com l’ha tret de València i de les illes. Per posar un parell d’exemples que s’entenguin, segur que a Pedro J. li encantaria ocupar el lloc de La Vanguardia, igual que alguns banquers de la capital estaran encantats de remenar el patrimoni de la Caixa. Com sempre que hi ha crisi a Espanya, el botí és Barcelona, i si comencen a sortir liberals que proposen carregar-se la monarquia o reduir les autònomies i deixar només Catalunya i el País Basc, no serà per estalviar diners sinó per reforçar l’estat i estrènyer el setge.

Davant d’això, algunes elits catalanes fan pinya amb Rajoy per mirar de salvar el coll i reorganitzar-se. D’altres li donen peixet convençudes que així es carreguen de raons per anar cap a la independència. Però Rajoy no pot solucionar els nostres problemes perquè igual que Zapatero no representa ni l’Estat ni les seves forces vives. Ja es veu amb l’actuació dels seus ministres. Darrera de Rajoy només hi ha interessos passatgers, els del PP que necessita fer la pilota a Alemanya i el d’aquestes elits catalanes que no tenen prou força per dominar el toro espanyol ni prou valor per aconseguir un estat propi. Els qui creuen que acumulen força per afrontar un pols sobiranista, em temo que estan perdent un temps preciós. L’Espanya dels pobres i dels joseantonianos només es posaran d’acord amb una cosa: Catalunya.

Anuncis

2 pensaments sobre “El setge (FCO)

  1. Tota la raó… Estem perdent un temps preciós….I veig que com molts t’afegeixes a aquest plany….No sembla però que els qui l’estan perdent tinguin intenció de canviar les coses.. Morirem patint.

  2. Després d’unes dècades de superficialitat i fantasies en forma de suposada autonomia política, democràcia real i universalització de la classe mitja amb poder adquisitiu ens trobem que la tonteria s’acaba.
    En cru els models són més clars. L’intent de mantenir l’statu quo, l’Espanya roja i l’Espanya blava. Tan simple com ho descrius.
    I en cru també és més clara la realitat: a Catalunya hem tingut autonomia política i econòmica més aviat nul·la. I espoli continuat i insuportable. I la connivència mediocre dels nostres polítics, que algú podria justificar per por els anys 80, però no des de fa més d’una dècada.
    CiU té segrestada la voluntat de dir prou, d’alçar-se de bona part del catalanisme. L’ambigüitat esmolada i dúctil segueix essent molt efectiva. L’absència del més mínim gest d’insubordinació a l’Estat que ens dessagna ens fa cada dia més esclaus.
    Una sortida a l’enfrontament als models de Rubalcaba i Aguirre passa per un nou Francesc Macià que no s’endevina a l’horitzó.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s