La solució sudamericana (Catalunya Oberta)

No cal anar gaire a Madrid per adonar-se que Espanya viu cada dia més entre Europa i Sudamèrica. La immigració llatinoamericana dóna a Madrid una aparença ben diferent a la de les restants capitals europees. La població és d’una homogeneïtat cultural que no trobes ni a Londres, ni París, ni a Berlín. Avui, per trobar una metropoli semblant en aquest aspecte, cal anar a Pequín o a Moscou.

A la pasta hispanoamericana que fa xup-xup a la capital espanyola cal sumar-hi les tendències polítiques i econòmiques actuals. El creixement de Mèxic i de Brasil, combinat amb la crisi europea, comença a donar a l’Amèrica Llatina uns horitzons fins fa dos dies impensables. L’altre dia, en una tertúlia d’aquelles que tanquen els restaurants i que et treuen anys de sobre amb la vivor de la conversa, un diputat del PP em deia que per a ell no suposaria cap problema que “la metropoli de l’imperi espanyol estigués a Brasil o a Mèxic D.C.”

L’anècdota tindria poc suc si sota l’aparença hiperbòlica de la frase no hi hagués una idea ben pensada i, sobretot, si no fos perquè l’atracció sudamericana té la mateixa força entre l’esquerra madrilenya del 15-M.

Després d’acomiadar-me d’aquell nacionalista espanyol tan fi –el més interessant que he conegut-, vaig assistir a la presentació del llibre de Matt Taibbi, Griftopia. Taibbi és un periodista de la revista Rolling Stoneque s’està fent ric amb un llibre que explica com els mecanismes de dominació i d’enriquiment occidentals han dut fins a l’esclat de la bombolla financera. La presentació estava molt plena tenint en compte que no hi repartien ni cava ni canapés, i això em va alegrar perquè el seu traductor a l’espanyol és Pablo Bustinduy, una jove promesa de l’esquerra madrilenya, fill d’una ministra socialista dels anys 80, que el Jordi Graupera em va presentar a Nova York.

El senyor Bustinduy va estudiar primària a l’escola italiana de Madrid, ha fet la formació superior entre París i Nova York i, al contrari que el diputat del PP, és un fervent admirador de la Revolució Francesa. Encara més, pensa que les desgràcies d’Espanya vénen d’haver expulsat l’exèrcit napoleònic massa ràpid. Per al diputat del PP la guerra d’independència no va ser prou d’independència i va deixar Espanya sotmesa als interessos de França i d’Anglaterra. Bustinduy, en canvi, tendeix a creure que “los españoles tuvimos la desgracia de ganar la única guerra que debíamos haver perdido”.

Doncs bé, aquest amic que vaig conèixer a Nova York, que no s’oposaria a un referèndum d’autodeterminació de Catalunya, que no pensa que el Mediterrani sigui un mar que només serveix per anar a banyar-s’hi, que és un cosmopolita de pedra picada i que fins i tot té la paciència d’anar llegint els meus articles, quan busca models polítics per respondre a la crisi ja no mira cap a França ni cap a Alemanya, mira cap a l’Amèrica Llatina.

Quina cosa: l’idioma i l’Amèrica Llatina són els únics vincles que lliguen el meu admirat diputat del PP -i els votants del seu partit-, amb el meu amic i la quantitat de barbuts i dones disfressades de Joan Baez que el van anar a escoltar-lo.

Hi pensava mentre m’esbroncava carinyosament:
–  Enric -em deia-, los catalanes siempre ponéis los huevos en la cesta equivocada.
–  Querido Pablo –pensava jo-, el problema de los catalanes no es de cestas, es de huevos.

Vull dir que ara que el camp de batalla s’ha ampliat, Barcelona necessita amb urgència un projecte internacional que la situi com a referència del Mediterrani. Hem de deixar d’improvisar i hem de començar a admetre que, malgrat els antagonismes i la desorientació que es palpen a Madrid, Espanya té el camí marcat cap a l’Atlàntic. Si Londres és el pont entre Europa i els Estats Units, Madrid cada vegada jugarà més a monopolitzar els vincles entre Europa i Sudamèrica. Segons com vagin les coses, això fins i tot podria contribuir a fer que l’euro, que va servir per modernitzar Espanya, o perquè Espanya se sentís moderna, tard o d’hora esdevingui una nosa tant per a l’esquerra com per a la dreta.

Alguns catalans pensen que aquesta serà l’oportunitat per trencar amb Espanya, però les oportunitats bones, les que permeten fer salts endavant, no són mai la flor d’un dia, sinó fruit de l’esforç, la valentia i l’estratègia.

Com que les forces d’un Estat són limitades, Madrid insistirà en  la vella tàctica de deixar el Mediterrani a una Itàlia anul·lada per francesos i alemanys per mantenir escanyades València i Barcelona i evitar la competència interna. Per tant, estem en la situació perfecta per acabar sent doblement perifèrics. Mentre els catalans no poguem fer una política pròpia que posi Barcelona al centre d’un marc d’actuació internacional, no només el Mediterrani continuarà esllanguint-se, sinó que els futurs Banco Hispano Americano i els Tabacos de Filipinas del segle XXI ja no tindran seu a Barcelona sinó a Madrid.

Advertisements

2 pensaments sobre “La solució sudamericana (Catalunya Oberta)

  1. Acabo d’arribar de Xile on hi he fet una estada de mes i mig i observo que tots els tòpics que esmentes sobre Madrid i Sudamèrica no tenen res a veure amb Xile. Sudamèrica és molt gran i diversa, malgrat la llengua castellana, potser ens semblem més nosaltres amb Xile i Argentina que Madrid amb aquests dos països. No conec als altres països sudamericans però em fa l’efecte que tenen més a veure els espanyols amb peruans, colombians, venoçolans, etc que nosaltres.

  2. Vila, l’aposta de futur de Catalunya passa per Àsia; d’aquí una pila de maniobres i converses recents i no tant, com ara que es busqui l’entrada de Qatar Airways a Spanair: Doha seria el punt de connexió d’Orient Mitjà amb la Xina i el Sud-est Asiàtic, mentre que Barcelona faria de ròtula amb Europa, el Magrib i el Brasil (d’aquí també la línia Sao Paulo-BCN-Singapur de Spanair). No oblidis que l’únic vol directe de BCN a Chicago és el que ve de Karachi, gràcies a les línies aèries del Pakistan. I són els pakistanesos precisament la comunitat d’immigrants més nombrosa de Barcelona (22.342), que també té un notable contingent de xinesos (15.001). Precisament les empreses COSCO i China shipping són indispensables per garantir el tràfic de contenidors al port de Barcelona. I la connexió amb la Xina és una de les obsessions de gent com Ramon Tremosa. El problema, és clar, són les diferències culturals i idiomàtiques, molt més lleus entre Madrid i Buenos Aires o Mèxic DF que entre Barcelona i Singapur. Però si no ens espavilem per superar les barreres, no tindrem projecte ni projecció. Madrid juga a prendre el lloc a Miami com a capital econòmica d’Hispanoamèrica (el Brasil, amb la megalòpolis de Sao Paulo, és una altra història). Tant de bo no seguim pasturant idíl·licament. Ah, per cert, dilluns vinent comença l’any xinès del Drac. 恭禧發財!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s