Les dues Anglaterres (FCO)

Hi ha l’Anglaterra irònica i bonhomiosa del savi despistat d’Oxford que parla balancejant-se suaument sobre els talons mentre imposta una timidesa prudencial i hi ha l’Anglaterra visceral dels hooligans, de les botes martins i de les patades al cap d’un pobre noi que passava per allà amb l’excusa d’una provocació inventada. Hi ha l’Anglaterra del periodisme sobri i documentat, que mira d’ordenar el caos en la mesura del possible, i hi ha l’Anglaterra del periodisme cridaner que cada dia explota la mateixa col·lecció de tares ampliades amb photoshop i la mateixa moralina apocalíptica.

Hi ha l’Anglaterra dels gentlemans, dels clubs exclusius i dels famosos guapos i flegmàtics que sembla que hagin arribat a l’èxit sense proposar-s’ho, i hi ha l’Anglaterra dels programes de televisió inframentals i dels freaks amb cara de porquet que no podrien suportar deixar de ser el centre d’atenció. Hi ha l’Anglaterra asexuada del tietisme sagaç i comprensiu, de Mis Marple i la senyora Tate, i hi ha l’Anglaterra reprimida de la bruixa victoriana que fa pagar la seva castedat al món amb la seva increïble mala hòstia. Hi ha l’Anglaterra de les societats científiques, de la filantropia i dels títols nobiliaris mantinguts durant generacions, i també hi ha l’Anglaterra de les cambres fosques, del classisme gratuït i dels caps de família que destrossen l’ànima dels infants amb la seva retòrica violenta i vexatòria.

Hi ha l’Anglaterra sana i optimista de les pintures llibertines de William Hogart, del fantasma de Canterville i del senyor Micawer i hi ha l’Anglaterra depriment dels orfenats, de Frankeinstein i de Jack el desbudellador. Hi ha l’Anglaterra compromesa de William Wilbeforce i de John Wilkes, i hi ha l’Anglaterra buida i cínica de Moriarty i del fanatisme hipòcrita que va posar Oscar Wilde a la presó. Hi ha l’Anglaterra dels grans aventurers i navegants, de l’Almirall Nelson i del Doctor Livingstone, i hi ha l’Anglaterra dels pactes incomplerts, del bullying escolar i de les guerres guanyades amb la sang dels altres. Hi ha l’Anglaterra de James Bond al servei de sa Majestat i del “mai tants van deure tant a tant pocs” i hi ha l’Anglaterra que va omplir d’indignació el general Eisenhower per la seva covardia al camp de batalla.

Hi ha l’anglofília de la meva tieta que deia que preferia ser anglesa que espanyola a les monges franquistes del col·legi, i hi ha l’anglofília dels esnobs de tot el món que volen ser anglesos perquè idealitzar Anglaterra -fins i tot els tàmpax de la Camilla Parker Bowles- els resulta més barat que idealitzar la seva bruta, trista i dissortada pàtria. Hi ha la lliura, que és una moneda mítica que em cau molt bé, i hi ha l’euro, que és la moneda amb la qual pago les factures i contra la qual els diaris de Londres fa anys que instiguen, potser per por que agafi massa força.

Hi ha l’Anglaterra del Big Ben, de Mary Poppins i de Peter Pan i, esclar, hi ha l’Anglaterra de la torre de Londres, de Miss Danvers i del capità Hook

 

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s