Anglaterra contra Alemanya (V.II) FCO

Començo a no tenir clar si la posició d’Anglaterra davant d’Europa és una posició assenyada o és una actitud numantina fruit de la por i de l’orgull mal entès. Els anglesos sempre s’han vantat de ser un poble pràctic, més astut que fort. Ara mateix tinc a les mans un llibre, The Empire Project, que explica l’antiga hegemonia de la Gran Bretanya en aquests termes d’utilització sagaç de les circumstàncies i de les febleses alienes. John Darwin, l’autor del llibre, deixa clar que la base de l’èxit britànic no va consistir a fer el valent, sinó a evitar passos en fals, defugint les guerres de final poc clar i mirant de no posar gaire a prova la fortalesa de l’imperi.

Fins ara, cada vegada que els anglesos han pres una actitud de resistència davant del creixement d’Alemanya s’han sortit amb la seva deixant que els germànics perdessin els papers. Si repasses el segle XX, la dinàmica ha estat aquesta: els anglesos s’han dedicat a posar pals a les rodes al creixement d’Alemanya i els alemanys han acabat reaccionant de la manera més estúpida que han sabut. Els alemanys, tot el contrari que els anglesos, han seguit polítiques heroïques. Han cregut més en la voluntat que no en l’astúcia i així els ha anat la història. Des de Bismark no els ha sortit bé cap dels intents que han fet per consolidar un estatus internacional que fes justicia a la importància que ells s’atribueixen.

Les condicions actuals són una mica diferents. Per defensar els seus interessos, els anglesos ja no compten amb l’imperi, ni amb la geografia, ni poden explotar els vells antagonismes entre França i Alemanya. De fet, ni tant sols poden comptar amb els escocesos, que es deuen estar fregant les mans pensant en la força que la situació europea els dóna davant de Londres. Els grans beneficiaris dels  enfrontaments soterrats entre Anglaterra i Alemanya, no cal dir-ho, són i han estat sempre els Estats Units. Els francesos, des de la derrota de Sedan, han jugat un paper més poètic que decisiu en els afers d’Europa. El fet que ara s’hagin alineat amb Alemanya, però, demostra que algunes coses han canviat.

França i Alemanya, a còpia de derrotes, fa temps que van acceptar que Europa era l’única manera de mantenir una presència important al món, i van adaptar a aquest fet la seva cultura política. Els anglesos, vencedors de la II Guerra Mundial, continuen aferrats a la filosofia dels temps de l’imperi com si el món fos el mateix. La seva situació de privilegi dins la Unió Europea no s’explica sense el paper que van tenir en la derrota del nazisme. Els americans no haurien permès mai que els alemanys organitzessin un tinglado europeu d’aquest abast sense la complicitat anglesa. Això explica que Londres hagi pogut tenir un paper de primer ordre dins la Unió sense comprometre-s’hi. El problema és que cap factura no es pot cobrar eternament.

Enrocada en la gran torre de la City, la lliura és l’últim bastió d’aquella política de l’’“esplèndid aïllament” que permetia els anglesos ficar-se en els afers dels altres sense que els altres es fiquessin en els seus. El llibre de Darwin explica l’avantatge que la insularitat va donar als anglesos respecte de les potències continentals, en la mesura que els permetia destinar més soldats a protegir els seus interessos comercials arreu del món que no pas a defensar el seu país. En el llibre també queda clar, però, com Anglaterra ha perdut uns quants llençols en cada guerra que ha guanyat contra Alemanya. Els alemanys només saben anar en línia recta i tard o d’hora obliguen els anglesos a ensenyar les cartes i a baixar a l’arena. Ara ho han tornat a fer obligant-los a triar entre la City o l’euro. Diuen que Merkel no es va esforçar gens ni mica a portar Cameron a un acord. El problema és que l’euro sense la City és com la City sense l’euro. Vull dir que, si la situació es planteja en aquests termes, guanyi qui guanyi hi perderem tots.

Anuncis

13 pensaments sobre “Anglaterra contra Alemanya (V.II) FCO

  1. Compte, compte.
    A nivell econòmic potser sí que val més estar aixoplugat per Alemanya, però a nivell geopolític, que a la llarga és més important, cal anar amb compte…
    Si no, què va passar l’Octubre de 2010 entre la cancellera Merkel, i els presidents Medvèdev i Sarkozy a Deauville?

    Tot això fa molta por i, si de cas, em quedo amb els britànics i els americans. Són els únics que en poden protegir.

    La Gran Bretanya ha prés una decisió fonamental per nosaltres en sortir-se de la presó que pot ser aquesta Europa que en cap cas respon a una legitimitat democràtica.

    Primer haurem de sortir de tot això, i veure que fans els britànics per afegir-nos nosaltres, si de cas.

    Ah! I per qui tingui por de que ens facin fora de la UE si ens declarem estat independent, pensem-ho: estan interessats els europeus del Nord, de tenir una nova Suissa en el marc del Mediterrani, sobirana, lliure, independent i plena de diners de tot el món, i en perfecte sintonia amb la City i Nova York?

    Pensem-hi, penso.

    PD: És el mateix comentari que en l’article anterior de l’anterior

  2. Ah! Penso que vas errat en diferenciar els Estats Units de la Gran Bretanya. Hi veus dos estats, però també s’hi pot veure la mega-nació anglo-saxona tota junta, amb el cos entre el Pacífic i l’Atlàntic i un peu a tocar d’Europa.
    Si ho veus així, les coses tenen més lògica, i si veus els tractats de formació d’un cos militar conjunt entre França i la Gran Bretanya, d’una banda, i el fet que a Alemanya hi hagi bases militars americanes, com també n’hi ha a Polònia, hi podràs veure que la cosa és diferent.
    La Gran Bretanya es mou com un braç de la nació anglosaxona dins d’Europa per controlar -militarment sobretot- el possible eix París-Berlín-Moscou.
    Els britànics saben el que es fan. I això no vol dir que no estiguin una mica acollonits, com ho hauriem d’estar nosaltres.
    Ah! Algú sap quins són els altres braços. N’hi ha dos.

    • Home, tu també llegeixes l’stratfor aquest? Molt bé, està molt bé. Ara deixa que et digui una cosa: compte tu també amb la propaganda dels americans. Els anglesos ens han donat pel sac tantes vegades com han pogut, i van ser els primers a deixar-nos en mans de Franco i avalar el seu règim després de la guerra. Aquí cadascú als seus interessos. Posats a triar, prefereixo els alemanys que estan lluny i van de cara. Tot i així, jo només exposo una situació. I ah! Anglaterra i EUA no són el mateix. Els anglesos senzillament han perdut la independència. Va ser el preu de la II Guerra Mundial. Etc.

    • De fet, llegint l’article encara penso més que el que han de fer els americans i els anglesos és deixar de tocar els ous als alemanys i a l’euro perquè sinó tots plegats prendrem mal.

  3. Si m’ho permets, unes quantes coses:
    Primer: M’importa poc la propaganda americana. El que m’importa dels americans, si de cas, és la seva sisena flota.
    Segon: Els anglesos no ens han donat pel sac tantes vegades com han volgut i pogut. Tal i com dius, ells defensen els seus interessos, i si llegim bé què van fer amb Franco, bé, els teus llibres parlen del perquè, em sembla, ni que sigui implícitament, no? Que havien de fer les democràcies guanyadores de la segona guerra mundial? Posar el desgraciat merdós del bigoti que ens va donar pel sac? o deixar l’interrogant que s’hi posessin els desgraciats de l’altra banda vestits amb la falç i el martell, i amb la possibilitat que l’altre del bigoti que tenia aquests camps d’estiu que no sé si es diuen… gulags potser, els arribés, precisament, a posar-los enlloc del ‘Valle dels que han caigut’? No dius que els anglesos, en boca de John Darwin, han evitat sempre de fer passos en fals? Hi havia a casa nostra una alternativa sociològica i política sòlida que deixés de banda les dues cares de la mateixa merda totalitària? No ens matàvem tots a la reraguarda? En qui havien de confiar els anglesos si la península era un solar desert de possibilitats reals de llibertat i pau justa? Tenien, realment, alternativa? De fet, en això, maleeixo, igual que ara, la nostra incapacitat política de fer res de bo. Vam perdre la visó d’Estat el 1472 i encara no l’hem recuperada. L’únic que se’n salva els darrers anys, em sembla, és el president Pujol, tot i que és un germanòfil declarat però també, penso, que tem Alemanya.
    Resumint, els inútils, si de cas, som nosaltres, que sempre, des de fa més de cinc-cents anys, ens equivoquem de bàndol, o no sabem ni ser neutrals. Estem impregnats tan profundament d’un idealisme que suposo que té si fa no fa dos mil anys que penso que els veritables Quixots som nosaltres.
    Segon-bis: Compte amb acusar els anglesos de mal parits i de dir que van ser els primers en deixar-nos a l’estacada o en donar-nos pel sac. Sobretot per fer una acusació d’aquest tipus venint de qui ve: nosaltres, els catalans. Perquè pel que sembla, ara que es reescriuen els nostres passatges històrics més gloriosos, pel que sembla, deia, els primers en voler donar pel sac a algú vam ser nosaltres als anglesos el 1588, perquè darrera el desgraciat Felipe II de Castilla, “llamado El Prudente” (quins collons aquests historiadors espanyols!), em sembla que l’Armada famosa era la dels catalans que donaven suport a aquest monarca, perquè d’armada castellana res de res. Sembla que hi ha proves d’això, i que també que hi va haver naus catalanes, per la part de les Províncies Holandeses, que potser van donar suport a la reina Elizabeth I.
    En què quedem, doncs? Qui va començar a fer què? Potser és que els anglesos ens coneixen millor que nosaltres mateixos, i que saben com són les nostres elits, que tampoc no es casen amb ningú, i menys amb el seu poble: se’n van a fer guerres i després deixen tirat el seu poble. Quins collons!
    Tercer: Em quedo amb la teva frase ‘Aquí cadascú als seus interessos’, i per això jo no em quedo ni amb els anglesos, ni amb els alemanys. Em quedo amb els catalans, peti qui peti. I si han de petar els alemanys, que petin, i si han de petar els anglesos, que petin. El que es tracta, penso, és de veure a qui pot interessar més la llibertat de Catalunya, si els uns, els altres, els de més enllà o a cap d’ells. Penso, si de cas, que ara que encara no som lliures, cal fer com els anglesos, és a dir, pensar en els NOSTRES interessos. Per això, respectant tot allò de positiu que hagin pogut aportar a la cultura occidental els alemanys, que no és menor sinó fonamental, no goso fer aquesta afirmació de que em quedo amb els alemanys. De fet, amb ningú que no siguem nosaltres. Després, quan siguem lliures i estiguem en les mateixes condicions que les altres nacions lliures, en podem parlar de què fem amb allò que ens és sobrer.
    Quart: Això que els alemanys van de cara, no sé no sé…. Suposo que, com tothom, a vegades de cara, i a vegades d’esquena. Si no només un apunt…
    http://www.euronews.net/2011/09/06/putin-and-schroeder-get-nord-stream-pumping/
    I la informació no ve de cap matriu de propaganda anglosaxona-americana sinó de França.
    Els alemanys estan pactant amb una autocràcia per garantir-se el subministrament d’energia. Quins collons! O és que, potser, hem de ser generosos i pensar que aquestes tribus germàniques també tenen dret d’anar a dormir calents? Sí, és clar que també en tenen, de dret. A un, llegint aquesta informació, també li pot entrar la mala llet veient que en el fons tothom escombra cap a casa seva. Aquí, em sembla, tothom defensa els seus interessos. I a vegades aquesta defensa fa mal els ulls davant de tercers.
    Per això, i tornant al punt primer, el que m’interessa dels americans és si en algun moment ens poden deixar la seva sisena flota, perquè els veïns comencen a desvetllar-se de nou, i tenen, com la experiència ens demostra, mal despertar. I això no ho dic amb cap ironia, que ja hem patit prou i seguim amenaçats com sempre des de fa segles. Em preocupa com ens protegirem, perquè ho haurem de fer, ens agradi o no, i com bé tu dius, els alemanys són lluny i no sé si estan disposats a deixar-nos alguna cosa per poder-nos defensar.
    També és cert que dels americans no sabem si disposarem del seu suport. En tot cas, com bé dius, podem tots prendre mal, i per això nosaltres no podem tancar-nos cap porta.
    Cinquè: A nivell geopolític i, per tant, militar, els anglesos i els americans són la mateixa cosa. És clar que són al mateixa cosa. Excepte la guerra pel control del canal de Suez, o precisament a partir d’aquell fet, els anglesos i els americanes sempre han anat junts a fer les guerres, i tenen una visió semblant del món. Sempre. I tens raó que ‘Els anglesos senzillament han perdut la independència.’ Precisament per això sempre van junts, amb els americans, incloent-hi la darrera guerra del Golf.
    Sisè: Entenc que, a més de ser i sentir-te català, també et deus sentir membre d’Occident, i per tant goses fer afirmacions com que ‘el que han de fer els americans i els anglesos és deixar de tocar els ous als alemanys i a l’euro.’ Et sents part d’Occident i per això goses opinar. En això hi estic d’acord perquè també em sento part d’Occident. I també estic d’acord que comença de nou una època en què, segons com, hi podem prendre mal. Ja ho he comentat abans.
    Setè: A nivell polític, tal i com s’està acabant de muntar la UE, no m’agrada gens. Hi ha un dèficit democràtic acollonant, i això a la llarga ho podem pagar car.
    Vuitè: Sap què penso? Saps qui penso que té precisament la clau per evitar que els americans i els anglesos deixin de tocar els ous als alemanys, i a més i de retruc, allunyar els alemanys dels russos ara que els francesos fan força pel flanc occidental? Potser que som nosaltres els que podem posar pau en aquest merder que sembla que torna i que no s’acaba mai.
    I per això els que tenen l’esperit més despert i la ment més clara, els que pensen i saben pensar, han d’estar-se –encara que són lliures de fer el que vulguin, és clar, però són més responsables perquè són més capaços– de fer segons quines afirmacions en contra o a favor d’aquest o d’aquell altre. Seguim estan ficats en un merder de collons, i res no sembla haver canviat des de temps immemorials. Com a catalans, penso que cal treballar molt al darrera, i estar-se de ficar-nos en segons quins merders.
    PD: No sé si has de publicar aquesta resposta. El debat és només amb tu, però el bloc és teu. De fet, no tinc ganes de que em trenquin la cara en públic. Però també haig de dir-te que estic cansat, sempre és el mateix, i Catalunya sembla encara una presó.

    • No sabria dir-te en què no estic d’acord. A mi no em sembla que els meus articles prenguin partit. Només dic que entre Madrid i Berlín prefereixo Berlín. Si aquest senyors es passen de la ratlla ja en parlarem. Per la resta d’acord amb tot. Potser a tu et fan més por els alemanys i jo sóc més escèptic respecte els anglesos i els americans. Els alemanys tenen una base democràtica molt més forta del que es diu, en tot cas molt més forta que la francesa, però en fi. Com dic jo només miro de descriure el que em sembla que està passant.

  4. Jo soc anglòfil. Els darrers dos segles han estat els francesos i els alemanys, amb Napoleó i Hitler, els qui han portat més patiment a Europa. I han estat els anglesos i els americans els qui ens han hagut de treure les castanyes del foc.

    Però hi ha una dada que no m’agrada: s’ha publicat que la City és el 10% del PIB de Gran Bretanya. Una economia que basa el 10% del seu PIB en els serveis financers no pot acabar bé de cap de les maneres.

    D’altra banda és ben fàcil estar d’acord amb l’Enric quan diu que, entre Madrid i Berlín prefereix Berlín. I és que, per més que m’esforço, no aconsegueixo trobar cap qualitat redemptora a Madrid: González, Aznar, Rodríguez i ara Rajoy, quina tropa!

    Finalment, en Roger té tota la raó quan diu que únicament ens ha de preocupar definir i perseguir els interessos catalans. Cada terra fa sa guerra i no anirem bé fins que no tinguem totalment interioritzada aquesta veritat tan simple.

  5. Per a mi s’obvia un actor important en aquest conflicte i que de facte controla tant la City de Londres com les principals institucions nordamericanes.
    Actor que per cert és el gran Mestre en la oligocracia parlamentaria i te un molt mal record dels nacionalismes interclassistes europeus.
    Una vegada més, i com va dir Freud, es Roma contra Judea.

  6. Enric, has llegit l’article d’en Xavier Roig d’avui a l’Ara? No et sents aludit pel que s’hi diu? L’últim paragraf del seu article per exemple diu: “Alinear-se amb les democràcies fortes és sempre convenient. Però la societat catalana, en haver-se espanyolitzat profundament, ha esdevingut pedant i antianglosaxona. Quan Escòcia celebri un referèndum per la independència –referèndum que el govern britanic respectarà escrupulosament– i, per contra, cap gran estat de l’euro defensi els nostres drets, aleshores molts catalans cauran del cavall. S’adonaran que els que hem quedat més isolats som nosaltres. No pas les nacions que conformen la Gran Bretanya.”

    • No, francament. La pedanteria és això d’alinear-se amb aquest o amb l’altre, ja ho vam viure durant la I i la II guerra mundial. Jo tinc una moneda que es diu euro i explico el que em sembla que està passant. És molt senzill. Si fem un referèndum i cal marxar d’europa per mi cap problema. Però fem el que fem ho haurem de fer sols. Si tu creus que els anglesos ens ajudaran vas clar. Ens ajudaran si en aquell moment els convé. Punt.

      • Completament d’acord amb tu, Enric: com va dir el 1848 l’aleshores ministre d’Afers Exteriors britànic lord Palmerston, “no hi ha ni aliats ni enemics eterns. D’eterns, només en són els interessos”. I la política exterior britànica i dels EUA, com la de la immensa majoria de països del món, ha obeït aquest principi, per molt que alguns, sobretot als EUA, el camuflin amb la defensa de la democràcia. Per això de vegades els EUA i UK no actuen a l’uníson, ni tan sols quan seria més d’esperar. Així, per exemple, el 23 de febrer de 1981, Alexander Haig, secretari d’Estat dels EUA, declarava que “the assault on the Congress is an internal affair that concerns the Spanish People”; en canvi, Margaret Thatcher va considerar l’assalt al Congrés “un acte de terrorisme”. Prat de la Riba era germanòfil, altres prohoms de la Lliga, aliadòfils. I durant la II Guerra Mundial van prosperar les xarxes d’espies catalans al servei dels aliats. I tot perquè al final Eisenhower (sí, noi, sí, l’excomandant suprem dels exèrcits aliats) abracés Franco el 21 de desembre de 1959 a Torrejón de Ardoz. http://www.abc.es/20091221/historia-/einsenhower-franco-200912211108.html

      • IMHO, per poder defensar els nostres interessos, la primera cosa que hem de fer és llençar al foc el lliri que portem a la mà. Després hem de definir quins són aquests interessos i a continuació cercar aliats amb interessos coincidents o compatibles amb els nostres. Finalment definir una estratègia a llarg termini i seguir-la sense defallir.

        Francament, no veig cap polític català que sigui capaç de fer això.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s