La crisi a Joaquim Costa (FCO)

La crisi a Joaquim Costa

Advertisements

3 pensaments sobre “La crisi a Joaquim Costa (FCO)

  1. No sé si ja us ho havia comentat.

    Recordo, de quan era adolescent, el Festival de la canción mediterránea i les cançons que se sentien per ràdio en aquella època. Parlo dels anys 60 i començaments dels 70, fins a la instauració de la democràcia espanyola.
    Per ràdio se sentien cançons de moda italianes, franceses, angleses o americanes,i castellanes. I també de catalanes (eren els moments de la Nova Cançó).
    No cal dir que, llavors, al batxillerat, la llengua estrangera que majoritàriament s’estudiava era el francès.
    Doncs bé, els mitjans de comunicació et permetien, d’aquesta manera, de connectar-te amb un món lingüístic divers. Cosa que, com a català, et feia adonar de les grans semblances que la teva llengua tenia amb el francès i l’italià, moltes més que no amb el castellà. I et feia sentir obert al món. I part del món. I amb una llengua de fàcil intercomprensió amb les del teu voltant. Com a català, això et feia pujar l’autoestima.

    Tot va ser, però, arribar vora els anys 80, amb la instauració de la democràcia espanyola, i acabar-se tot aquest món d’interrelació lingüística.
    A partir d’aleshores els mitjans de comunicació ja només van emetre cançons en anglès i en castellà. I no només els mitjans de comunicació, sinó que els festivals organitzats a Barcelona, i no sé si a la resta del país, feien igual. La resta de llengües en van desaparèixer, inclosa la nostra.
    I, és clar, els catalans ens vam trobar en un medi mediàtic lingüísticament empobrit, en què la llengua estrangera, l’anglès, ens era de molt difícil comprensió i l’única que podíem entendre fàcilment, la que més s’assemblava a la nostra, era el castellà.
    Les noves generacions de catalans, doncs, arribaven a l’adolescència en un ambient mediàtic que afavoria fortament la castellanització. Per a fer-se’n bé el càrrec, cal tenir en compte l’enorme importància que té la cançó en la cultura popular.
    No m’estranya que aquests anys, paral.lelament a la normalització escrita de la llengua catalana, s’hagi produït una forta castellanització en els usos de la llengua parlada. L’autoestima lingüística ha baixat molt.
    I encara som aquí. Amb la diferència que ara, de fa ben poc, als mèdia, hi ha una miqueta més de cançó catalana.
    Podríem resumir-ho de la manera següent. A partir de la Transició, al català no el deixen sortir a relacionar-se amb les altres llengües. El tenen tancat en una presó. Una presó de dos barrots: el castellà i l’anglès.

    Sap greu haver-ho de dir. En aquesta guerra subliminal contra la llengua catalana hi hem participat pràcticament tots: els uns per activa (els polítics), i els altres per passiva (el públic, per distrets). I com que no sento a pràcticament ningú que en parli, ni als sociolingüistes, crec que faig bé de dir-ho.

  2. Celebro aquestes bones sensacions a propòsit del carrer Joaquim Costa. Jo hi anava fa molts anys, a Casa Almirall, quan era una noia de poble que volia conèixer tots els bars de Barcelona. D’altra banda, m’és un carrer entranyable per històries sentides d’un oncle-avi que feia de marqueter al carrer de Valldonzella i el carrer de “Ponent” (així es deia abans el carrer Joaquín Costa) formava part del seu paisatge més qüotidià. El meu pare sempre li sentia comentar, sobre els seus amics d’aquell carrer: “A en Moix, li ha sortit un fill més “raro”…” (em sembla que el fill es deia Terenci…).

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s