L’Espanya de veritat (Avui)

Ara tothom està content i troba que els resultats són collonuts –tothom menys el PSOE, és clar–, però la campanya catalana ha sigut depriment. A Barcelona, el PP i ICV han presentat dues mòmies de la vella guàrdia. Chacón ha perdut els nervis. Duran ha tirat de la por a Espanya igual que, en els vells temps, el PSOE explotava la por al PP. I ERC s’ha dedicat a demonitzar Duran, alhora que defensava el pacte fiscal. A cadascú se li ha vist el llautó de mala manera.

Els resultats de CiU i ERC són bons però només cal recordar que la Chacón va treure 25 diputats fa quatre anys per fer-se una idea de la força del context. La descomposició del PSOE ha donat força a partits regionals fins i tot a Astúries. Mentre el PSOE no torni a aixecar cap, els partits sobiranistes podran anar tirant sense baixar de l’autocar. Destruïda la capacitat dels socialistes per absorbir els fantasmes del franquisme, les províncies s’han quedat sense airbag i CiU i ERC han estat naturalment elevats per l’onada espanyolista. 186 diputats del PP més 5 d’UPyD fan 191 diputats de la COPE. L’Espanya de veritat com a solució a la crisi, aquest és el tema de les eleccions i dels pròxims anys.

Si es mira bé, la gestió de la crisi que ha ensorrat els socialistes ha estat la manifestació lògica d’una dinàmica més profunda. La UCD de Suárez va normalitzar la democràcia. El PSOE de González va normalitzar l’esquerra. El PP d’Aznar va normalitzar la dreta. Zapatero havia de resoldre l’últim tema pendent de la Guerra Civil i de la dictadura, el problema de l’articulació de l’estat, però com sempre no ha estat possible. Els socialistes s’han quedat sense missió històrica, atrapats en un discurs sobre Espanya que ja no funciona ni a Madrid ni a Barcelona. Davant la crisi, la resposta de la majoria d’electors ha sigut l’Espanya nacional sense complexos. El gran canvi d’aquestes eleccions és la normalització del nacionalisme espanyol. Espanya ha tancat la transició. Mentre Espanya sap perfectament on va, Catalunya encara dubta. CiU i ERC tenen temps fins que el PSOE es recuperi per saber què volen ser de grans.

Anuncis

2 pensaments sobre “L’Espanya de veritat (Avui)

  1. ¿D’on pot provenir l’interès de l’Estat espanyol, ja des del moment de la Unió Hispànica, al segle XV, per fer desaparèixer el poble català com a tal, per diluir-lo dins d’un nou poble castellano-espanyol.?

    Opinió:

    A mi em sembla que, essent la nació catalana la més avançada d’Europa al segle XV, la decisió de segur que prové d’ella mateixa, més ben dit, d’una part d’ella mateixa.

    Al segle XV, probablement la nació catalana ha arribat a un grau de llibertat, de democràcia i de riquesa que, com diu Alexandre Déuloféu, la situa al punt en què, a causa de les creixents diferències de riquesa entre els catalans (els uns cada cop més rics, els altres cada cop més pobres, “diner crida diner”), s’ha perdut la pràctica i el sentit de solidaritat que hi havia hagut entre poderosos i humils a l’alta edat mitjana, base del patriotisme del poble.

    Em sembla que el Compromís de Casp, a començaments del segle XV, expressa l’interès de la part més benestant i poderosa del país per a assegurar-se una influència decisiva vora el rei. Com que un rei de nissaga catalana es regiria per la filosofia política catalana, pròpia d’una república amb rei (com en diu Montesquieu del nostre règim polític en temps de Jaume I), els interessa un rei de nissaga forastera, que pugui així adaptar-se fàcilment a les seves exigències. Per això probablement fan enverinar el fill del rei, Martí el Jove, probablement enverinen el rei abans no pugui designar successor, desestimen després Jaume d’Urgell, i trien finalment el pretendent Trastàmara, de nissaga castellana.

    A la guerra civil catalana del segle XV, també anomenada revolució catalana, la nació es divideix en dos bàndols: un, el del rei, que agrupa la major part de la gent més poderosa i materialment més ambiciosa, la que abans havia entronitzat els Trastàmara, i l’altre, el de la Generalitat, que agrupa la major part dels catalans, els fidels a les constitucions del país. El rei guanya la partida.

    En accedir al tron Ferran II, el fill, i en accedir poc després al de Castella la seva muller, Isabel, la part més rica i poderosa del país s’ha assegurat així un aliat, la nació castellana, que, pobra i poc avançada com és, no ha arribat encara al punt de pèrdua de la pràctica i el sentit de solidaritat entre poderosos i humils. Poden, doncs, confiar-hi, així com no poden confiar en la nació catalana, la major part de la qual acaba de sostenir una guerra de deu anys contra ells.

    Per això, en anar-se lligant els llaços d’unió per dalt entre les dues Corones, prenen la decisió d’anar traspassant progressivament el poder de decisió a Castella. I implanten arreu la Inquisició castellana, i també tot seguit la llengua castellana com a llengua literària general (com demostra clarament Jordi Bilbeny), primers passos en un procés de liquidació de la filosofia política del poble català, que els fa nosa. I aquest procés, un cop començat, per lògica interna ja no té aturador. Acabarà duent a la voluntat de liquidació de tot un poble.

    I, així, comença l’imperi espanyol, en règim polític de monarquia absoluta, creació catalana, creació de la part més rica i poderosa de la nació catalana, amb una progressiva marginació de la major part del poble català dels àmbits importants del poder de decisió.

    (Per això, els catalans no podem deixar de dir-nos espanyols, perquè Espanya és una creació política al capdavall catalana, si més no al començament, i perquè Espanya en realitat es refereix al conjunt de terres anomenat Hispània pels romans, del qual en som part.)

    (I per això, també, crec que de la resta de pobles de l’Estat, tret de bascos i gallecs, n’hem de dir Castella i castellans, no pas Espanya i espanyols. Que al capdavall és el que sempre, finament, n’havíem dit.)

    (I per tot plegat, també, crec que ens hem d’alliberar de la submissió a Castella en què ens trobem, sortint del muntatge artificiós i injust d’aquesta Castella autoanomenada Espanya.)

  2. Extret d’El pensament de Gaudí, d’Isidre Puig-Boada (editorial Dux):

    317. Catalunya i el Centre, I:

    No ens podrem soldar mai. Els puntals del poble són el govern, el comerç, l’art; tot, coses sintètiques.

    La gent del centre són abstractes, i l’abstracció porta sempre als extrems (que són la màxima abstracció), i així veiem que el govern central va de la violència (quan actua col.lectivament) a la concupiscència dels cigrons (quan l’assumeix un individu).

    En art va del preceptisme retòric (quan s’elabora en col.lectivitat) al naturalisme abjecte (individual, com els Rinconetes i Cortadillos).

    En comerç va del monopoli (en actuar col.lectivament) a la usura (individualment).

    De manera que el govern hi és sempre sense justícia, l’art per l’art no hi existeix, i en lloc de la riquesa, filla del comerç, hi ha la misèria.

    Els catalans som del mig, som la gent de l’equilibri, amb les nostres qualitats, que esdevenen defectes: com a gent d’equilibri ens acomodem a totes les situacions, fins a les de violència (és una qualitat i també un defecte); el nostre afany és mercadejar, fer la riquesa; això ens porta sovint a l’avarícia (però no pas a la usura).

    De manera que les nostres qualitats, els del centre no les tenen, ni tampoc els nostres defectes. No hi ha soldadura.

    318. Catalunya i el Centre, II:

    Nosaltres no podem dir “mori Espanya”, perquè Espanya som nosaltres (Hispània Citerior o Tarraconense). Els del Centre són de fora Hispània, de la Ulterior. El nom és nostre.

    Volgueren, al Centre, fer una moneda espanyola, que fou l'”escudo”; però aquest fou vençut en el mercat per la pesseta. La moneda nostra s’imposà.

    En fi, la bandera espanyola és la meitat de la catalana. El nom, la bandera i la moneda són nostres.

    (totes dues, citacions tretes del llibre Conversaciones de Gaudí con J. Bergós, de Joan Bergós)

    –nota: cigrons = militars que han ascendit de soldat ras.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s