Catalunya i Europa (Una xerrada) (FCO)

L’altre dia el Rotary de Blanes em va convidar a sopar i després em va demanar que fes una xerrada sobre el tema que volgués. Això és el que vaig començar dient –espero que no es faci llarg:

“Quan els historiadors es mirin l’època actual probablement discutiran si el segle XX es va acabar el 1989, amb la caiguda del mur de Berlín, o el 2008, amb la fallida de Lehmann Brothers. L’historiador Eric Hobsbawm, en el seu llibre l’Època dels extrems, va dir que el segle XX havia sigut un segle curt perquè havia començat el 1914 i havia acabat el 1989. Després, va semblar que l’atac a les torres bessones ens allargava el segle fins el 2001, però em fa l’efecte que tot just és ara que estem acabant de tancar les últimes carpetes pendents del segle XX, sobretot a Europa, que ha de ser el nostre punt de referència.”

“Això no és estrany. El segle XVIII, per exemple, no va començar fins que Barcelona no va caure el 1714. Pot semblar pretensiós posar Barcelona al centre de la història, però la guerra de Successió va establir la preeminència de Londres i París que hem conegut fins ara, i va impulsar la substitució definitiva de la consciència cristiana, que havia estat la font de cohesió d’Europa, per  la consciència nacional. L’historiador Norman Davies, en el seu llibre Europe, diu que el Tractat d’Utrech va ser l’última oportunitat de vincular el concepte d’Europa a la idea de cristiandat. És així: els defensors de 1714 van ser els últims defensors d’aquesta idea; després, es va desencadenar una furiosa competència material i ideològica entre els Estats que va modernitzar el continent però que també va portar-nos a dues guerres Mundials.”

“El segle XIX tampoc no es pot dir que comenci el 1800 (o el 1801). Tot i que pot semblar que el segle XVIII s’acabi amb la Revolució Francesa, la veritat és que fins que Napoleó no és derrotat a Waterloo i confinat a l’illa de Santa Elena no es canvia realment de segle. La liquidació de l’esperit aristocràtic a mans de l’esperit burgès és un fenomen de l’Europa postnapoleònica. Sthendal i Balzac es van fer un tip d’escriure sobre això. Els diplomàtics es pensaven que restauraven l’Europa anterior a la Revolució Francesa, però van posar les bases de l’Europa burgesa i liberal, que va accentuar encara més el nacionalisme i el materialisme dels Estats -i la malencolia dels poetes.”

“Com he dit, el segle XX no comença puntual. En comptes de fer-ho el 1900, ho fa quan l’aristocràcia anglesa perd els seus hereus a les trinxeres, juntament amb les minories ètniques que França i d’altres estats encara no havien pogut assimilar. La I Guerra Mundial va aplanar el camí del segle XX, va deixar un mapa de països homogenis que pretenien ser tant diferents entre ells que eren tots iguals. El segle XX ha estat el segle de les masses. Ha estat el segle dels exèrcits i les matances multitudinàries, de la indústria del turisme, del futbol, del pret a porter, dels best-seller, de la música pop, de la comunicació de masses. El segle XX ha sigut l’època dels estàndards i de la quantitat per damunt de la qualitat. Ha estat el gran segle de la vulgaritat, que també té la seva gràcia.”

“Ara bé, si quan va començar el segle XX, les ciutats més poblades eren les ciutats més riques -amb l’excepció de Calcuta-, avui excepte Nova York i Los Angeles la majoria de ciutats que superen els deu milions d’habitants tendeixen a ser pobres o a pertànyer a països pobres. Vull dir que alguna cosa ha canviat, i que així com el segle XVIII va desplaçar l’església del centre del món, i el segle XIX va desplaçar-ne l’aristocràcia, i el segle XX va desplaçar-ne la burgesia, tot fa pensar que el segle XXI desplaçarà les masses a un segon pla. El segle XXI posarà l’individu al centre del món -o la persona, que és una concepció de l’home més completa. I no ho dic amb cap afany romàntic, tot i que espero que això donarà al capitalisme el punt de maduresa que necessita, més que no pas el punt de desolació que faltava per acabar-nos de bestialitzar, com diu Michael Houellebech en les seves novel·les.”

“Ens agradi o no, hem cobert una etapa. Les guerres mundials, els totalitarismes i la primera fase de la globalització han enllestit el procés d’estandarització. L’explotació de la quantitat ja no dóna per més i ara anem cap a l’explotació del talent i del matís. L’auge de les ciutats s’ha de veure en aquesta clau. La urbanització del món, en detriment de la vida nacional tal com l’havien concebut els antics estat-nació europeus, homogènia i autoreferencial, és fruit del valor econòmic que està agafant l’especialització del coneixement i la iniciativa individual. No dic que els estats i les nacions hagin de desaparèixer, dic que l’organització de les masses i la gestió de la quantitat ja no marcarà la diferència. La llibertat individual deixarà de ser un luxe per convertir-se en una necessitat. Tot això ja està passant, de fet, i la crisi que patim és una crisi d’organització, de canvi de model.”

“L’auge de l’individualisme i l’especialització ens obligaran a replantejar-nos les jerarquies i els marcs de referència. D’una banda, haurem de buscar formes de col·laboració més horitzontals, perquè quan el coneixement es fragmenta els ordres verticals perden sentit; de l’altre, l’autonomia de l’individu ampliarà el camp de batalla i es consolidaran marcs de relació més flexibles i més grans. França, Espanya, la Gran Bretanya perdran força com a marcs de referència. Europa, Estats Units, la Xina, Rússia, el món Islàmic, són els agents polítics i culturals que es consolidaran els pròxims 30 anys, juntament amb les grans ciutats.”

“Jo m’imagino Europa com una colla de ciutats líders, cadascuna de les quals representarà una part del continent per matisar i enriquir el conjunt. Aquí és on Barcelona i Catalunya es juguen el futur. El corredor mediterrani i l’existència de Catalunya com a nació dependran de la capacitat que tingui Barcelona per capitalitzar un territori que li doni un caràcter destacat. Fer polígons, fer infraestructures ja no serà suficient. En una època d’hiperespecialització caldrà dotar l’activitat econòmica d’un contingut original, és a dir, caldrà projectar-se al món des d’una tradició, amb una experiència que doni als productes un valor afegit i una profunditat. El tòpic que per poder vendre un producte primer cal conèixer-lo bé serà més veritat que mai. No és casualitat que quan els economistes posen Barcelona als mapes, sense voler ressuscitin els seus espais d’influència de l’edat mitjana. Quan les fronteres polítiques s’afebleixen revifen la geografia i la història.”

“La caiguda del mur de Berlín va generar un estat d’ànim que fins ara ha afavorit molt a Barcelona. L’esperit de la fi de la història que es va escampar pel món connectava perfectament amb les nostres ganes d’oblidar. Però la història continua. Després de saquejar les últimes engrunes del botí, Europa haurà de mirar enrere per treure esperances del passat. Al capdavall, la crisi només posa de manifest la fi d’una colla de cicles que s’estaven esgotant. A Espanya hem liquidat la transició. A Europa hem liquidat les guerres mundials demanant als alemanys que facin el favor de liderar. El món s’està dividint en dos blocs cada cop més clars, un bloc que lligarà la democràcia i el progrés i un bloc emergent que lligarà l’autoritarisme amb el progrés.”

“Desproveïda de les colònies i de la seva antiga força militar, Europa només podrà competir amb els restants actors mundials si és capaç de converteir la seva consciència històrica, la seva diversitat cultural i la seva tradició democràtica, en elements rellevants. Un lector em recordava l’altre dia que el problema d’Europa és que 1 euro són 2 marcs, 25 francs i 166 pessetes. Des d’una mentalitat del segle XX això es pot veure com un inconvenient, però des del segle XXI això podria ser un avantatge. En tot cas, els catalans ho tenim més fàcil que mai per tirar endavant. Més fàcil, com a mínim, que en l’època en què les masses histèriques i els exèrcits eren els amos del continent. Això no ho podem negar.”

I a partir d’aquí vaig improvisar. I al final van aplaudir.

Advertisements

12 pensaments sobre “Catalunya i Europa (Una xerrada) (FCO)

  1. Oh, un dia que vens a Blanes i jo no hi sóc! Quina mala sort…
    No em veig amb prou bagatge com per a opinar críticament sobre el que dius. Però com Kant o Heidegger, em fas pensar, i això pocs ho aconsegueixen avui, i és moltíssim d’agrair.

    El que sí que em sembla, (i no sé si és el mateix que tu dius) és que si alguna idea pot liderar un sentiment europeu, aquesta és la de l’Estat (sí, polític) de benestar, que lliga perfectament amb l’individu. El macroestat del benestar. Si no, què? Nosaltres, qui? Nosaltres els del sistema del benestar. La resta, com sempre, queda per sota: el com s’aguanta aquest Estat.

  2. Excel·lent article!
    Tinc un dubte però, el fet que la Gran Aliança fos el conglomerat de països on el concepte del comerç liberal estava molt evolucionat, em fa pensar que els defensor d’aquesta causa ja començaven a alliberar-se del temor a Déu. Sí, ja ser que l’austriacisme tenia el seu marc referencial encara en l’Antic Règim, però també és cert que eren luterans i per tant avançats al temps.
    Per no parlar de que els catalans avançats al temps com sempre, van trencar amb la idea molt abans que altres països on la lluita era divina i per Déu. Ells lluitaven per el constitucionalisme, per les lleis, és a dir, per un rei o un altre…
    Bé no sé què en penses, però és l’únic petit dubte de tota la teva explicació altament interessant. Un aplaudiment!

    Salut!

  3. Hi ha una altra raó per afirmar que el segle XVIII no comença fins després de la guerra de Successió i és que Lluís XIV mor tot just l’any 1715 (l’1 de setembre). I amb ell s’acaba tot un món i en comença un altre…

    • Això seria donar-li molta importància a Lluís XIV. No dic que no fos important, importantíssim, però la història d’estàtua eqüestre, basada en personatges heroics i individuals, se’m fa exagerada.

      • A part d’esdevenir paradigma de la creació del concepte d’estat-nació, Lluís XIV deixa una França (i una Europa) substancialment diferent de la que va heretar -quan per exemple, només el 30% dels habitants de tot el territori de l’hexàgon parlava francès. Però a mi Lluís XIV com a individualitat o com a estàtua eqüestre (i mira que en tenia, l’home!) no és que m’interessi pas gaire (ni tan sols els retrats que li feia el perpinyanenc Jacint Rigau i Ros -i que ara és Hyacinthe Rigaud. Més aviat m’interessa, després de la seva mort, la imatge de tota la cort “alliberada”, abandonant Versalles en “desbandada” cap a París, on cadascú se’n torna cap al seu “hôtel”, hi fa reformes o se’n fa un de nou i hi convida els amics -és el retorn al tipus de “mundanitat” de l’època de la Fronda, de la “sociabilité” del cercle de l’hôtel de Rambouîllet, que Lluís XIV va voler anul·lar aglutinant la cort de forma asfixiant a Versalles, que havia convertit en un univers particular i sota control, lluny dels mals records frondistes. Voltaire -que tindrà la bondat de fixar-se en nosaltres, per cert-és fill en certa manera de la Societat Llibertina del Temple, reducte de la “mundanitat” que va engendrar la Fronda. Després de Lluís XIV, la il·lustració també es cou als salons de la Regència i tot i que més tard l’enciclopedisme criticarà tot aquest univers “mundà” -i això que l’Enciclopèdie la financia en part Madame de Pompadour-, pels cenacles de salons com els de Mme. Geoffrin hi passaven d’Alembert, Helvetius, Holbach o Condorcet. Un món que d’alguna manera gestarà alguns dels principis de la Revolució -i un món que també se n’anirà en orris amb ella… . Però tot això ja és una altra història… .

      • Marieta de la Font em sembla que vos i jo ens hauriem de veure, potser em serviria d’inspiracio per un personatge del llibre que tracto d’escriure. He vist que ets fan de Fragonard, pintor que jo també adoro. En l’epoca de Stendhal encara era nomes un 30 per cent de francesos que parlaven l’idioma nacional, si no tinc mal entes. Coneixes el Cardenal de Retz? Jo crec que el gran creador de l’Europa dels Estat és. richelieu.

      • Paul de Gondi, gran frondista (i relacionat amb moltes de les grans “salonnières” del XVII –des de la Marquesa de Sablé a Madame de Sévigné -alguns fragments de les Memoires de Retz els va recopilar Julie de Lespinasse…).
        Fragonard? Obviously: “Celui qui n’a pas vécu au dix-huitième siècle avant la Révolution ne connaît pas la douceur de vivre et ne peut imaginer ce qu’il peut y avoir de bonheur dans la vie. (…) L’existence était si bien remplie qui si le dix-septième siècle a été le Grand Siècle des gloires, le dix-huitième a été celui des indigestions.” (Tayllerand, Confessions).
        I sí, sí, tens raó en lo de Richelieu pel que fa a la “creació” del concepte d’Estat-nació, i Lluís XIV seria més aviat paradigma del monarca absolut i de “lieutenant de Dieu sur la terre”. Però són precisament en les característiques d’aquest absolutisme –des de la centralització al dirigisme econòmic, passant pel control de la noblesa- que Lluís XIV segueix i consolida l’obra de Richelieu. És clar que el rei era més sapastre que el Cardenal i acabarà arruïnant al país i posant-se en tot tipus de “jardins” (a part dels de Versalles), com la revocació de l’Edicte de Nantes (i a sobre ens va encolomar la seva “ominosa” descendència…). Un rector d’una parròquia rural prop de Blois va anotar el següent al seu registre parroquial de l’any 1715: “Louis XIV, roi de France et de Navarre, est mort le 1er septembre du dit an, peu regretté de tout son royaume, à cause des sommes exorbitantes et des impôts si considérables qu’il a levés sur tous ses sujets. On dit qu’il est mort endetté de 1 milliard 700 millions de livres. Ses dettes étaient si considérables que le Régent n’a pu ôter les impôts que le dit roi avait promis d’ôter trois mois après la paix, qui étaient la capitation et le dixième du revenu de tous les biens. Il n’est pas permis d’exprimer tous les vers, toutes les chansons et tous les discours désobligeants qu’on a dits et faits contre sa mémoire. Il a été, pendant sa vie, si absolu, qu’il a passé par dessus toutes les lois pour faire sa volonté. Les princes et la noblesse ont été opprimés. Les parlements n’avaient plus de pouvoir: ils étaient obligés de recevoir et d’enregistrer tous les édits, quels qu’ils fussent, tant le roi était puissant et absolu…”. Ara que està tant de moda això de la “memòria personal”, el trobo un text bonic.
        Ep! Que això de les parrafades en francès no és per gallejar; diguem que per “qüestions de feina” els tinc copiats així des de fa temps. En fi, la teva entrada potser no anava bé per aquí (glups!)…

      • I tant que va bé. Així podrem quedar un dia i m’expliques què fas? Coneixes Néstor Luján? Era un amant d’aquest món i del marquès de Retz en particular. Tinc algunes preguntes per fer-te sobre aquest Gondi

      • No m’estranya que al Nèstor Luján li agradés el personatge de Paul Gondi…Però ai, que em sap greu decebre’t: jo no en sé pas gaire cosa –més aviat ben poca (poquíssima!) cosa- , del Cardenal de Retz. El conec més que per les referències que en fan els seus contemporanis (no m’he llegit els tres volums de les seves “Memoires”, per exemple –tot i que no sé qui deia que era un dels llibres més “intel•ligents” que s’havien escrit mai) i no sé pas si et podria respondre res (segur que no…). Jo només em dedico a mirar d’ensenyar Història de l’art d’època moderna per aquestes universitats de déu, i potser d’aquí em ve la dèria pel món i la cultura dels segles XVII i XVIII –perquè sí que tinc clar que la meva visió del món a través de l’art (i la que miro de transmetre als meus soferts alumnes) no vol consistir només en “mirar quadros”, sinó més aviat en fer veure que conèixer Versalles (ja que estem en “el tema”) ens pot fer entendre perquè va haver-hi una Revolució Francesa. Però res més que això…

  4. M’ha agradat molt el teu article, Enric.Tant de bo l’hagués pot presenciar. Tanmateix, els comentaris del blog també els he trobat molt addients. Per la meva part, considero justificats els canvis d’època que has anat marcant, però endinsant-nos en el tema de França penso que la figura de Talleyrand resulta idònia per marcar la transformació social. Admiro aquest personatge. Curiós, en una vida humana, el gran supervivent veu ensorrar-se un món i erigir-se’n un altre, sempre al servei del mateix senyor: França XD.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s