Macià i Companys: les dues cares del 14 d’abril (Avui, 13.4.2006)

Ahir a la nit em vaig fer unes herbes, vaig treure les galetes i vaig veure -com tothom- “Macià contra Companys”. Tenim grans actors i el documental està molt ben produït, m’alegro que no faci venir vergonya aliena com aquella pel·lícula del Coronel Macià. Amb el documental del Toni Soler no quedes malament enlloc, el guió és àgil i l’episodi està ben explicat. És gairebé perfecte, només li fallen aquestes reminiscències guerracivilistes que no ens acabem de treure mai de sobre. El personatge de Cambó sembla tret d’un esquetx del Polònia. El comentari final sobre Pla -“va beneir la dictadura franquista”- sembla pensat per fer-me vendre més llibres. El Daniel Cardona sembla un mafiós o un SS, i aquest és un altre tema. La superioritat moral que el republicanisme gasta amb l’independentisme dels anys 30 és ridícula: tot aquest drama amb els escamots, com si els partits d’esquerra espanyols dirigits pels amics de Companys no haguessin organitzat quadres armats. Hem avançat molt, però una pistola en mans d’un independentista català no és encara el mateix que una pistola en mans d’un espanyol. Hi ha aquest tabú que, justament perquè és inconscient, dóna a la cultura del país una pàtina banal, folklòrica, inofensiva, inferior, de país d’actors i violonistes.

Però no escric aquest post per criticar el documental. Ja he dit que em va agradar. Em va fer pensar en un reportatge que vaig publicar el 13 d’abril de 2006 a l’Avui. El vaig titular Macià i Companys: les dues cares del 14 d’abril. Tot i que en vaig suavitzar el final, perquè era qüestió de commemorar la república i no d’amargar la vida al lector, vaig estar a punt de recordar-hi que hauria estat millor una guerra civil l’any 1931 que el 1936. La lliçó de l’episodi em sembla que és aquesta -allò que escriu Maquiavel: “la guerra no hi ha manera d’evitar-la, només d’ajornar-la i sempre beneficia a d’altres”- no pas que els catalans som guais perquè ho pactem tot i ens foten sempre el pèl. En aquest sentit potser vaig trobar a faltar la figura d’Anguera de Sojo, que va ser l’únic que va animar a Macià a mantenir-se ferm juntament amb Àngel Pestaña. Tenint en compte que va acabar lligat a la CEDA i que a l’exili va ajudar la dona de Companys, hauria donat una visió més complexe de l’independentisme. Parlo de memòria, però el Francesc Canosa em va explicar que l’únic diari que va donar suport inequívoc a Macià va ser El matí, l’òrgan d’Unió Democràtica, que va titular: Es proclama l’Estat Català. La Vanguardia, que també era monàrquica, va titular Es proclama la República. Això també hauria donat una visió més complexe del problema polític.

Tornant al meu reportatge, el vaig escriure a manera de síntesi d’unes pàgines del que després seria la meva biografia de Companys. El plantejament, però, és el mateix que el del documental, i m’ha vingut de gust repescar-lo. Com a resum del guió funciona prou bé. A més, com que la biografia de Companys està esgotada, vull aprofitar per estimular l’economia creativa. A casa tinc una seixantena d’exemplars de la tercera edició que vaig venent de tant en tant. Normalment els venc a 20 euros però per celebrar la sortida del documental els vendré durant dues setmanes a 15. Encara més: vendré un Companys i un Pla a 30 euros i un Companys, un Pla i un Assia, per 40. Dispenseu que passi el plateret, però anar un pas au-delà dels diaris és dur, perquè els diaris s’ocupen de l’actualitat i, en aquest país, abans de donar-te la raó, la gent prefereix atribuir-te un caràcter diabòlic o difícil. Juro i prometo que sóc un paio molt normal i que és mentida que a casa sacrifiqui pollets i que de nit me’ls mengi crus.

Un, dos, tres, acció. Aquí va el reportatge:

Macià i Companys: les dues cares del 14 d’abril (AVUI, 13/14 d’abril de 2006)

Eren la una del migdia del 14 d’abril de 1931 -és a dir, demà farà 75 anys- i Lluís Companys es presentava a la Plaça Sant Jaume amb una colla d’amics del seu nou partit: l’Esquerra Republicana de Catalunya. La plaça tenia l’aire enfeinat d’un dia de cada dia, ningú no hauria dit que s’hi estava a punt de tombar la monarquia. Un grupet de joves s’hi havia aplegat amb un parell de banderes republicanes i havia donat quatre rals a un ceguet que tocava el violí perquè interpretés la marsellesa. Però una flor no fa estiu.

Els joves van rebre l’arribada de Companys i els seus amics amb aplaudiments i els van donar una bandera. Companys va entrar a l’Ajuntament amb els seus amics i va anar a trucar a la porta de l’alcalde. El comte de Güell estava de viatge i va sortir a rebre’l l’Antoni Martínez Domingo, l’alcalde accidental, també de la Lliga. Domingo era un home educat i va felicitar la comitiva per la seva victòria a les urnes: el partit de Companys havia guanyat les eleccions municipals celebrades dos dies abans, una mica per sorpresa. Les dues forces que tothom donava per fet que es disputarien els comicis, la Lliga i Acció Catalana, havien estat clarament derrotades.

Però els visitants no estaven per felicitacions: “Venim a prendre l’alcaldia en nom del poble”, el va tallar Companys. Desconcertat, el dirigent de la Lliga va mirar d’invocar la legalitat, la democràcia, els procediments de traspàs de poder, però un dels visitants va agafar la vara d’alcalde que hi havia sobre la taula i la va donar a Companys: “Té Lluís, te l’has ben guanyada”. Amb la vara a la mà, el president màrtir va fer hissar la bandera que li havien donat els joves, va sortir al balcó i va proclamar la República.

Eren dos quarts de dues. La primera foto de la proclamació mostra la plaça encara buida. Però la notícia es va escampar per Barcelona com un llamp i aviat Companys i els seus amics parlaven a una multitud. Francesc Macià, el president d’ERC, estava a casa el seu gendre quan es va assabentar de la gesta de Companys i es va emprenyar com una mona. A la matinada, els dirigents del partit s’havien reunit per decidir què havien de fer amb la victòria electoral: uns volien proclamar la independència, els altres volien proclamar la república federal, i encara n’hi havia uns que volien anar a Madrid a parlar amb els republicans espanyols. Al final havien arribat a l’acord d’esperar.

La monarquia trontollava però no semblava que hagués de caure fàcilment. Els republicans havien guanyat a totes les capitals d’Espanya però, a Madrid, els membres de la junta revolucionària feia dos dies que dubtaven entre pendre el poder o esperar a les eleccions legislatives d’octubre. A Barcelona, l’enfrontament entre Companys i Macià els resoldria el dubte. Macià va sortir de casa del seu gendre rondinant que ja s’esperava una maniobra espanyolista de Companys per marginar-lo. Va arribar a la Plaça Sant Jaume cap a les dues de la tarda. Mentrestant, a Madrid, el comte de Romanones havia concertat, en nom del rei, una entrevista amb Niceto Alcalà Zamora. Li volia proposar un plebiscit per fer triar els espanyols entre monarquia o república. No hi va ser a temps.

Si a Madrid la guàrdia civil es negava a reprimir les manifestacions a favor de la República, a Barcelona ja la donaven per feta. La ciutat era una festa: tothom se saludava, cantava i llençava els barrets enlaire. Per Passeig de Gràcia i Rambla Catalunya una gentada baixava cap al centre de la ciutat a celebrar el nou règim. Els tranviaires havien deixat de cobrar el bitllet. La força pública no movia un dit. A l’ajuntament s’havia llençat el bust del rei pel balcó. Aviat, per tot arreu apareixerien homes descamisats i marasses despentinades cridant la frase del dia: “Visca Macià, Mori Cambó!”

Quan el president d’Esquerra va arribar a la Plaça Sant Jaume va haver de dissimular el mal humor davant la gentada que el felicitava. Va entrar a l’Ajuntament, va agafar Companys pel coll de l’americana i el va esbroncar en un racó. Com havien quedat? Què hi feia amb la vara d’alcalde si ni tant sols estava entre els deu regidors més votats?

Tot seguit, va sortir al balcó i va acabar de tombar la monarquia. Companys havia proclamat la República a seques. Macià va proclamar la república catalana. Per Barcelona corrien més banderes republicanes que senyeres, Macià sabia que no devia la seva popularitat només al nacionalisme que representava, però com que la gentada lluny de queixar-se encara aplaudia més, va travessar la plaça i, des del palau de la Generalitat, va refermar la proclama. El seu discurs lligava les seves aspiracions nacionalistes a les republicanes i prefigurava un estat confederal. Per si de cas, assegurava que Catalunya no s’entendria pacíficament amb una Espanya monàrquica. El rei no tenia prou suports per enfrontar-se a la nova situació i els republicans li van donar fins a la sortida de sol per marxar a l’exili.

El gest de Macià va deixar Companys estupefacte. La jornada, que tan bé havia començat, va començar a decepcionar-lo. Relegat a un segon terme, trucava a Madrid demanant que es tallés d’arrel el moviment. La propaganda monàrquica no es cansava de dir que la república trencaria Espanya i Macià posava en perill la consolidació del règim donant arguments als partidaris de la corona, deia Companys. Macià, però, no baixava del burro. No baixaria del burro fins tres dies després, mort de cansament i pressionat per tres ministres, dos d’ells catalans, que l’amenaçaven amb una guerra civil.

Al vespre del 14 d’abril, Macià ja presidia un govern provisional i havia nomenat tots els càrrecs essencials, fins i tot un capità general. A la matinada, una columna de l’exèrcit llegiria en català el ban que proclamava la República catalana. A la tarda, Companys havia estat nomenat alcalde pels regidors reunits al consistori, però Macià encara li havia de donar un últim gran disgust. No volia un adversari a l’altre banda de la plaça, de manera que va enviar el seu nou ministre de defensa, Joan Casanova, a comunicar-li que l’alcalde seria Jaume Aiguader. Per suavitzar les coses li va fer dir –tot i sabent que no era veritat- que a Madrid el volien fer ministre i que, per tant, l’enviava provisionalment al Govern Civil.

Companys se n’hi va anar, a peu, trist i remugant com podria anar bé una república dirigida per “un vell visionari” com Macià i un “inútil” com Aiguader. El govern civil era l’última plaça pendent de controlar. Feia hores que l’ocupaven una colla de lerrouxistes, amb Emiliano Iglesias al capdavant, que no parava de trucar a Madrid prometent acabar amb l’exaltació separatista si el nomenaven governador civil. Companys, que tenia bones relacions amb el partit de Lerroux, era l’home ideal per desactivar Iglesias. El lerrouxista no va oposar resistència: “Querido Luis, me alegro que seas tú y no otro quien se encargue el mando de la provincia”, li va dir mentre arreplegava dissimuladament una caixa d’havans, una ploma d’or i un pitjapapers de plata.

Quan el ministre de governació, Antonio Maura, va trucar al govern civil demanant per Iglesias, el lerrouxista ja havia estat acomiadat. S’hi va posar un amic de Companys i, amb la veu ronca de cridar visques i moris, va respondre: “Señor Maura: Esto está en manos del pueblo! Estamos pegando fuego al Gobierno Civil y vamos a arrastrar a Emiliano hasta Plaza Cataluña!” Maura, que ja s’havia barallat amb Macià per la seva proclama, no devia trobar gens graciosa la broma. Companys tampoc no va acabar de bon humor la jornada. Tants anys lluitant per la República, tantes estades a la presó, per haver de paladejar amargors en un dia com aquell!

El president màrtir no veia bé que Macià hagués convertit un moviment que ell considerava purament republicà en un moviment nacionalista. Més estafat se sentiria en saber que no seria ministre. Primer va voler plantar batalla. Després es va posar al costat de Macià, va fer vots per ser-ne el successor i va acabar abraçant la causa catalanista fins a convertir-se en un dels seus màrtirs. A Macià també va quedat colpit per la desil·lusió. Primer va haver de desproclamar l’Estat Català i acceptar la Generalitat; després, la República no va ser confederal ni federal sinó unitària; i finalment Madrid va retallar molt més del promès l’Estatut de Núria. Tard o d’hora, aquell 14 d’abril de fa 75 anys va deixar un regust amarguíssim a tothom que el va celebrar. La història, ja se sap: és un brau que, volent-lo tancar cadascú al seu corral, finalment sempre agafa el camí que ningú volia.

Tot fa sospitar que amb l’Estatut passarà una cosa semblant.

(quan vaig escriure això no em referia precisament al pacte fiscal)

Anuncis

2 pensaments sobre “Macià i Companys: les dues cares del 14 d’abril (Avui, 13.4.2006)

  1. Hola, què s’ha de fer per comprar tots 3 llibres a aquest preu d’oferta irrebutjable? El del Pla ja el tinc però el regalaria a alguna amistat. Tens el meu email, si m’escrius ho arreglem.

  2. Perdoneu que surti de tema, però crec que faria un mal fet si no us parlés de les dues webs que us diré.

    Alexandre Déuloféu, que darrerament, en vida, tenia farmàcia a Figueres, va arribar, fruit de tota una vida de treballar-hi, a matematitzar els cicles històrics, és a dir, la durada de les civilitzacions i dels imperis, i les fases per què passen. Suposo que ja el coneixeu.

    Ja fa temps li vaig llegir “Naixement, grandesa i mort de les civilitzacions”, i mig llegir, a trossos, altres llibres seus.

    Més tard, també, vaig llegir “L’esperit de Catalunya”, de Josep Trueta, una mena de síntesi d’història que ell en diu “clínica” –ben pròpia del metge que era– dels catalans. Llibre important. Suposo que també el coneixeu.

    Darrerament, he descobert l’Institut Nova Història, dirigit per Jordi Bilbeny, importantíssim perquè ens descobreix la`verdadera història dels catalans de l’edat moderna (s. XV a XVIII), fins ara esborrada o que Castella s’ha apropiat.

    Doncs bé, per camins diferents, des de punts de vista diferents, amb mentalitats diferents, arriben a coincidir. Per a mi és claríssim. Déuloféu té un llibre titulat “Catalunya, mare de la cultura europea”. És exactament això.

    La Catalunya contemporània no es pot acabar d’entendre si no l’emmarquem en el seu passat, que és el que l’ha duta fins on som. És per això que, per si no les coneixeu, us faig la recomanació d’aquestes dues webs. Són:

    http://www.inh.cat
    http://vimeo.com/album/1675286

    La primera és la web de l’Institut Nova Història, i la segona conté els vídeos de les Jornades d’Història i Censura, el 2011, centrades en l’edat moderna a la nació catalana.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s