Els assassinats de Prim i de Companys (FCO)

Els assassinats de Prim i de Companys

Anuncis

8 pensaments sobre “Els assassinats de Prim i de Companys (FCO)

  1. Gaudeixo molt dels teus articles darrerament. Soc bastant ignorant en historia, i tinc una pregunta, Enric. Vaig llegir un cop que Prim havia envait Catalunya o Barcelona. Vaig errat o hi ha una historia sobre aixo?

  2. És senzillament al·lucinant que el catalanisme encara visqui en el món de “Per Catalunya i l’Espanya gran”, amb els mateixos models i esquemes mentals de Prat de la Riba, quan la realitat social, econòmica i política d’Espanya avui no té res a veure amb l’Espanya de 1916… ni, per descomptat, amb l’Espanya de 1714. Ara bé, pel que fa a aquest article i a alguns teus d’anteriors, situar en un mateix pla ideològic els Habsburgs, la monarquia anglesa i la llavors República dels Països Baixos em sembla un error que parteix de la idea que l’aliança contra la França borbònica es basa en una afinitat politicoideològica dels aliats, quan, en canvi, el joc d’Anglaterra (des del 1707, Gran Bretanya) era i seria (i, segons alguns, és i serà) impedir el sorgiment d’una gran potència continental hegemònica i un possible rival comercial, fos França o fos un nou imperi Habsburg amb un peu a cada banda de l’Atlàntic. Fins i tot l’austriacisme dels catalans de 1705-1714 (no parlo ja de Prim) és discutible, com pots veure aquí: http://perabonspatricis.blogspot.com/2011/05/deconstruint-laustriacisme.html I, pel que fa a un Prim austriacista… Si al final l’arbre genealògic dels descendents dels austriacistes abasta des dels carlins (com diuen alguns comentaristes d’aquest blog) fins als anarquistes, passant pels liberals (com Prim), al final serà com l’esperit diví, que té el do de ser present arreu.

    • Que el joc d’Anglaterra fos evitar el sorgiment d’una potencia continental a primers del divuit es discutible. Aquesta es justament una politica que neix al final de la guerra de successio quan
      Carles III es nomenat emperador a Viena i, sempre, despres d’haver-se gastat una morterada de diners a Espanya. Les apel.lacions dels ambaixadors catalans a la cort anglesa es basen en l’afinitat ideologica tant com amb el pacte de Genova. La realpolitik es molt important pero cal no oblidar q sempre es fa damunt una base ideologica. Jo ressalto marc. Pel que fa a Prim, les connexions amb la
      Defensa de 1714 son clares: l’odi a les quintes, el monarquisme parlamentari, la idea que el poble escull el rei (i si no, no), l’obsessio per independitzar Espanya de França i Anglaterra. Tu mateix.

  3. Sincerament, jo veig la intervenció anglesa com una simple continuació de la política de contenció de la França de Lluís XIV que ja havia començat amb la Gran Aliança i la guerra dels Nou Anys: els actors són pràcticament els mateixos, amb l’única modificació (lògica, atès el canvi dinàstic) del paper d’Espanya. La doctrina de l’equilibri de poders, subjacent a tot plegat, és molt més antiga que tot això —pensa, per exemple, en la pau de Westfàlia— i, pel que fa a l’equilibri de poders al continent, Anglaterra ja la propugnava des de ben abans (cf el capítol 2 de http://books.google.es/books?id=dWnaaeW2xKQC&printsec=frontcover&dq=the+balance+of+power:+history+and+theory&hl=ca&ei=oC6gTtnaOorWsgaX-cmOAw&sa=X&oi=book_result&ct=result&resnum=1&ved=0CC0Q6AEwAA#v=onepage&q&f=false). I això explicaria la famosa frase del secretari d’Estat d’Afers Exteriors anglès, Henry St John, lord Bolingbroke, en una carta als plenipotenciaris anglesos a les negociacions d’Utrecht: “It is not for the interest of England to preserve the Catalan liberties”. La frase s’entén encara més si tens en compte que ja el 1712 —cosa que no se sol explicar— Bolingbroke ja havia arribat a un acord amb França: és a dir, que dos anys abans de 1714, els Tories (el paper dels Whigs no és tan clar) ja havien decidit prescindir dels catalans. Els ambaixadors nostrats, què havien de fer, a Anglaterra, quan ja tot estava dat i beneït, sinó apel·lar a la “germanor entre els pobles”, com encara avui fan els tibetans o els txetxens?
    Anant a Prim, l’odi a les quintes i la defensa del monarquisme parlamentari són dos punts presents al programa polític dels revolucionaris de 1868 d’arreu d’Espanya, on el denominador comú, més que l’austriacisme, sembla haver estat la pertinença a la maçoneria (no documentada en el cas de Prim). Estic d’acord en el caràcter antiborbònic de Prim —a pesar dels seus vincles personals amb Isabel II, padrina d’una de les filles del reusenc, anomenada justament Isabel en honor de la reina—, però l’espectacle tragicómic de Prim oferint la corona d’Espanya a la flor i nata de les famílies reials menors d’Europa no diu gaire dels seus dots diplomàtics, i menys encara si tenim en compte que tot plegat va acabar provocant la guerra francoprussiana de 1870. Ah, i una breu resposta a Marc: Prim va bombardejar Barcelona des de Montjuïc i la Ciutadella per sufocar la revolta de la Jamància, i per això el van fer general: la frase “O faixa o caixa” la va pronunciar a la riera d’Horta, mentre es disposava a comandar la repressió. Per cert, com a curiositat, reprodueixo un fragment d’una de les cançons dels sublevats, que potser a algú li semblarà d’actualitat: “Ay, ay, ay, chirivit… May més vulguen los pobres pagar contribucions. que´ls rics les paguin totes amb sos robats milions.Ay, ay, ay, chirivit…Tampoc volem que hi hagi centenars d’empleats: Molt temps per mantenir-los hem anat despullats.Ay,ay, ay,chirivit…”

    • Tot aixo q dius ja ho se i segueixo sense veure on es la comtradiccio amb el que jo dic. Els anglesos primer no nomes volen aturar França, volen destrossar-la. Et recordo que hi havia un ambient de guerra civil a Anglaterra, entre d’altres motius pq a Paris hi havia un pretendent catolic esperant. Et recordo q el 1711 no es guanya la guerra pq anglaterra i els aliats en general porten massa lluny les exigencies davant Lluis XIV. França fa molta por. Evidentment q els catalans ho tenien cardat, pero aixo no treu l’existencia de dos models politics i la consciencia de la srva existencia. Pel q fa a Prim, la jamancia ja l’esmento jystament com a exemple del q tu dius. Es un article no un assaig. Tu no ho veus, pero jo si. Balaguer, mira’t una mica Balaguer. La monarquia parlamentaria no implica escollir un rei, la idea q els catalans son els q escullen el rei ve de la guerra dels segadors i es com es justifica despres la guerra de successio. La posicio de Prim davant la independencia de Cuba precedeix la del catalanisme, fins i tot el seu racisme bestial es catala. En fi, et felicito pq per no ser historiador en saps un ou, pero crec q tens pa a l’ull, penses amb categories marxistes.

      • Estic d’acord amb pràcticament tot el que respons, amb alguns matisos. Certament a Anglaterra, amb una reina que havia tingut disset embarassos sense que cap fill li visqués més enllà dels dotze anys (!) i un pretendent del casal de Stuart a França, forcen la màquina per aconseguir la unió amb Escòcia, per por que els escocesos revifin la seva Auld Alliance, i amb raó, perquè el 1709 hi ha un primer intent d’invasió jacobita d’Escòcia des de França. Però a França tampoc no estaven per tirar coets amb la successió de Lluís XIV, que hauria volgut que Felip V també ocupés el tron francès. Ara, tenint en compte que el 1710 és nefast per als austriacistes a la Península, no sé veure d’on surt que s’estigui a punt de guanyar la guerra el 1711, que és just quan Carles esdevé emperador d’Alemanya i llavors a molts dels seus aliats els tremolen les cames. Però això són discrepàncies menors, i accepto l’existència de models polítics comuns, amb la idea d’una monarquia escollida pels representants del poble (com a Anglaterra i com passaria a Holanda). El que passa és que els catalans, des del compromís de Casp fins a Amadeu de Savoia, passant per Lluís XIII i Carles d’Àustria, l’hem cagada espectacularment a l’hora de triar-nos reis. Per acabar, voldria precisar que no crec que en sàpiga un ou, d’història, i que el meu marxisme és estrictament grouchista. Tot i que, qui sap, potser sóc com el senyor Jourdain, que es va passar quaranta anys parlant en prosa sense adonar-se’n.

      • Ja et dic jo que en saps un ou. Pel q fa a la negociacio crec q es el 1711, quan els aliats entren a Madrid per segona vegada pero igual em confonc i es abans. El q vull dir es q, per sota els interessos politics, hi ha la ideologia, q justament en un moment on tot es possible i els equilibris de poder no estan clars te una força important i reconeguda. De fet, la guerra de successio acaba en taules. Els francesos queden tocats i els anglesos es queden fora del continent per sempre. Londres desenvolupa l’individualisme i Paris l’organitzacio -o centralisme- i sobre aquests dos conceptes es munta l’europa dels estats nacio i l’equilibri de poders. La situacio d’hegemonia precaria afavoreix la Revolucio francesa al continent i l’americana a ultramar. Politicament Paris prefigura el Berlin nazi i Londres Nova york.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s