Pare

Ahir vaig anar a Masnou a celebrar l’aniversari de la meva germana petita, que ha fet 33 anys. La protagonista de la festa no va ser ella, però, sinó la seva filla, l’Ariadna, que va néixer fa tot just unes setmanes i participava per primera vegada en una trobada familiar. Resulta que ja tinc set nebots. Igual que quan era petit i encara vivien els avis, ara, quan ens trobem tota la família, hem de posar dues taules. El primer cicle s’ha complert, un dia els meus nebots seran pares i jo em presentaré, suposant que encara sigui viu, trencadís com una fulla seca i patint per no tirar-me pets.

No sé per què, veure tanta canalla m’alleugereix la mala consciència. Les criatures no són meves: no els pago l’escola, no els aguanto les rebequeries ni és feina meva educar-les. Tota la responsabilitat que tinc ara mateix és escriure un llibre i pagar una hipoteca. La hipoteca la pago amb molt de gust, m’agrada viure on visc. Un dia hauria d’escriure alguna cosa sobre la solidesa que em dóna viure en aquest pis i en aquest barri. El llibre em costa tres o quatre cigarretes al dia. Fumar mata i és afrós, però els meus cunyats encara fumen més, o d’altres amics que han recaigut en el vici de pipar tan bon punt han sigut pares o s’han emparellat. Això per no parlar dels pares que s’autodestrueixen de maneres més brutals i encara hi busquen una metafísica.

No ho sé. Una vegada una pintora que acabava de ser mare em va dir que no hi ha res més egoïsta que tenir fills. Ara que en té tres vés a saber si encara ho mantindria, tot i que era evident que no ho deia per consolar-me. Tothom que té una ànima forta sent la temptació de fugir d’allò que més estima, perquè cal una mica de distància respecte el món per anar tirant i és lògic, ben mirat, que aquesta contradicció ens faci sentir egoïstes. De vegades, pel sol fet de viure bé ja ens sentim egoïstes, com si calgués anar patint sempre. L’egoïsme, deia Wilde, no consisteix a voler viure com tu vols, sinó a voler que els altres visquin a la teva manera: en aquest aspecte ser pare o mare és una forma de vehicular l’egoisme perquè no els transmetràs pas els prejudicis del teu veí, als teus fills, sinó els teus, els que més et legitimen, però tot i així la pintora no em va convèncer. Ara, mirar de tenir fills per no quedar-me sol o per justificar la meva vida, o per donar a entendre al món que he fet la feina que tocava, tampoc no em sembla suficient.

A mi m’hauria agradat tenir criatures amb la ingenuïtat amb què ens enamorem d’una noia, arrossegat per una força imparable i natural, que és la manera com les coses acaben sortint a compte, encara que no sigui de la manera que preveies. Tot allò que ve d’un càlcul, en la meva opinió té els peus de fang al costat d’allò que és producte de la força impulsiva de la vida i de l’amor. Però les oportunitats es van esvaïnt, i si no es dóna una coincidència d’elements molt forta que em transformi ho tinc difícil per ser pare. No dic que sigui impossible que això passi. De fet, totes les coses importants que m’han anat passant a la vida s’han presentat sense avisar, però cal estar preparat.

Per això m’alegra veure que tanta criatura a la família em tranquilitza la consciència. Potser em fa adonar-me que en el fons el món està força ben organitzat i que no cal patir per tot, ni voler fer tots els papers de l’auca, que la vida ja és prou dura per caure en la vanitat de tirar-se a sobre més responsabilitats de les que ens toquen. Veure les meves germanes felices amb tantes criatures, veure com s’han humanitzat des de que són mares, i com se’ls ha endolcit la cara, veure que hi ha coses per les quals no s’han de preocupar ni es preocupen, molt sovint perquè ni tant sols les veuen, em recorda que hi ha lloc per tothom en aquest món, i que ja n’hi ha prou si cadascú pateix per fer bé allò que vol fer a cada moment.

Hi pensava mentre els nebots més grans corrien per l’eixida. N’hi ha un que sap pensar; n’hi ha un que sap somiar; n’hi ha un que sap ser despreocupat; fins i tot n’hi ha un que és expert a fer-se estimar fent la punyeta. Aquest dimoniet em retenia a l’hora de marxar demanant-me petons al front. S’aixecava el serrell i em deia: “un altre, i un altre, i un altre”, fins que gràcies a ell he perdut el tren. Cada nen petit té la seva gràcia i la seva estrella no brilla mai tant com quan s’expressa a través seu. No ens hauríem de sentir gaire culpables per ser com som, ni per haver-nos organitzat la vida per poder fer allò que ens fa sentir millor. La culpa només hauríem d’utilitzar-la per fer brillar el nostre talent. Si l’Albert Speer és capaç de fer-ho en les seves memòries sobre el nazisme i l’holocaust, no se m’acut per què no hauríem de poder-ho fer nosaltres que no mataríem ni una mosca?

Advertisements

6 pensaments sobre “Pare

  1. Tenim fills perquè ens ho manen els gens, i potser és veritat que venim al món a cobrir vacants i, tant per tant, que siguin nostres. Tenim fills per egoisme, això segur. Encara és més cert que “tothom que té una ànima forta sent la temptació de fugir d’allò que més estima”.

  2. A l’Eva Piquer la llegia, no massa, cert, fins que va a començar a parlar dels seus plançons per explicar una quantitat de foteses irrellevants i sobretot irrespectuoses amb l’espai privilegiat que tenia a la premsa. L’altre dia en Sostres també pretenia dibuixar una metàfora quan descrivia el moment de la seva filla als braços de l’àvia d’ell, la besàvia d’ella. I ara tu amb les nebodes. Cert que escriviu en el vostre blog i podeu escriure el què voleu i bla, bla, bla…però tu eres el meu darrer reducte on m’hi volia refugiar d’una tendresa que enfarfega, una tendresa que malgrat sentir-la a flor de pell i totes aquestes coses que es diuen, sempre procuro viure en silenci.
    També has caigut al sentimentalisme?

  3. Tenir fills és la única forma de comprendre el procés cap a la mort. I aquest dia pot ser demà o ara mateix. Aquesta cosa tan bèstia no s’experimenta amb el fills dels altres, encara que siguin els dels teus germans. Han de ser ben teus, per veure que el compte enrere comença a fer “tic-tac”.

    • Ui, si fos aixo rai. Em sembla q el proces cap a la meva mort el tinc molt clar des de molt petit, quan els meus avis eren “joves” i jo un napbuf. Pero m’ho apunto.

  4. Els fills són el fruit de l’amor que es tenen els pares. S’abracen tant i tant fort que apareix el fruit. I quan aquest fill neix el temps no s’atura però torna a correr normalment, com abans. Potser sí que t’adones del procès cap a la mort ha començat. Aquesta és la meva experiència i quan estic amb els meus nebots al cap de mitja hora ja en tinc prou.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s