La creu de la política (fco)

Acabo de veure Pa negre i m’ha semblat una pel·lícula boníssima. No crec que sigui només una descripció -emocional i no política, com diu la wikipèdia- de la postguerra, encara que aquí, per una barreja de prudència i de mandra, ens conformem a treure les mínimes conclusions possibles de tot el que ens passa per davant del nas. La pel·lícula és una magnífica descripció de la substància moral de Catalunya. No m’estranya que, en un país com aquest, on tot està tan embolicat i costa tant tocar os sense resultar insolent, Pa negre hagi tingut èxit. Tant els personatges com els conflictes que representa tenen un abast que va més enllà de Catalunya, del franquisme i de la guerra civil, però l’obra surt de les entranyes de la nostra història, del nostre paisatge i del nostre caràcter.

Com que per vendre alguna cosa no pots anar posant el cap com un timbal al públic amb els teus problemes, comprenc que la pel·lícula s’hagi fet passar per un producte apolític. Però em costa d’imaginar una manera més política de tractar la nostra història que tocar els temes de la llibertat i del pecat original. Mentre mirava la pel·lícula, no podia deixar de pensar en les novel·les de Mercè Rodoreda. La seva literatura descriu minuciosament el paisatge moral d’un món educat en la tirania, la por, la crueltat, la desconfiança i la incultura. No sóc expert en la Rodoreda però els seus llibres em fan pensar en una frase que l’il·lustrat valencià Manuel Martí va escriure el 1707: “Nada más calamitoso puede acontecer a los hombres que sobrevivir a su patria”. O en la inscripció que va aparèixer als murs de la Barcelona de 1714: “Perdudes les Constitucions, tot Catalunya s’ha convertit en una presó i, de retruc, tot Espanya”

Joan Manuel Resina ho explica en el seu llibre La vocació de Modernitat de Barcelona. A La plaça del diamant cada mort és política, darrera de cada desgràcia hi ha la política. “A casa vivíem sense paraules -diu la Colometa- i les coses que jo duia per dintre em feien por perquè no sabia si eren meves”. De Pa Negre es pot dir el mateix. La política no es veu, però projecta una ombra allargadíssima que ho enfosqueix tot: la figura de l’idealista fracassat, de la dona soferta, del nen angoixat, dels cacics benestants, del mestre borratxo, del capellà dogmàtic. Hi és en els vençuts que es maten entre ells i per descomptat en l’anhel de puresa que desperta la bellesa del paisatge. Pel que fa a la simbologia dels ocells, del castrat i del fantasma, són elements típics de l’univers de Rodoreda i una metàfora perfecte dels 300 anys d’indigència política i cultural del país.

Escric això perquè estaria bé que, per una vegada, en comptes de tractar el passat com un parc temàtic, l’utilitzéssim de mirall per mirar-nos pell endins. En el seu Viaje en autobús, publicat el 1941, Josep Pla hi va escriure un paràgraf antològic que la censura no va deixar passar:

“En el ámbito de nuestras amistades -deia- han aparecido nuevas fieras. Algunas zonas de la consciencia individual se han corrompido. Y esto es grave porque se puede recuperar casi todo en la vida menos los impulsos de bondad. Estas zonas infectadas podrán quedar con el tiempo relegadas a la inmovilidad pero llegará otro momento favorable y reaparecerán con toda su fría e implacable maldad. Muchos se han enriquecido caprichosamente sin esfuerzo alguno. Es igual. Por las mismas absurdas razones por las que se han hecho ricos, caerán. Muchos se han vuelto malos y éstos -y aquí está el drama- permanecerán.”

Som fills d’aquesta crueltat i d’aquest odi, i de la ràbia de moltes aspiracions frustrades, de molts pensaments no verbalitzats, d’una llengua empobrida per la manca d’horitzons i d’esperança. L’altre dia l’exministre del govern d’Escòcia Jim Mather va explicar en una conferència a la UB com la dependència política porta a la mediocritat econòmica i social. Nosaltres no venim només de la dependència, com els escocesos, nosaltres venim de la tirania i d’una democràcia vigilada a punta de pistola. Estaria bé tenir present aquests detalls, ara que el PP arribarà al govern havent fet tant pocs mèrits com el PSOE fa vuit anys.

Les institucions polítiques marquen les relacions entre les persones i la qualitat dels valors d’una societat. El nivell de responsabilitat que la gent necessita poder assumir per desenvolupar-se i créixer depèn de la naturalesa de les institucions d’un país i el seu poder. A través de Pa negre és pot explicar la història de Catalunya i una bona part de les tragèdies dels seus fills. Fins i tot es pot explicar la diferència que hi ha entre l’empenta i la manera de vestir de l’Alícia Sánchez Camacho i l’aire de mosqueta morta de la nova secretària d’ERC Marta Rovira. Per això és una bona pel·lícula. Perquè ens parla de l’olla a pressió que és un país quan els seus fills s’han de vendre l’ànima o han d’abaixar el llistó fins a l’altura dels turmells per defensar els seus interessos més fonamentals.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s