Pàtria i Déu (Catalunya Oberta)

Pàtria i Déu

(el setè de cavalleria is back)

Advertisements

12 pensaments sobre “Pàtria i Déu (Catalunya Oberta)

  1. Un dia vaig escriure el següent:

    “La nostra és una llengua preciosa. Algú ha dit que és una llengua amb pretensió d’excel•lència, de virtuositat. La poesia, que seria, d’altra banda, una forma preeminent d’exposar el caràcter nacional, en seria la millor mostra. Però això no la pot fer especial per a nosaltres. I si ho fa, hauríem d’acceptar que en aquest virtuosisme s’hi amaga una forma d’arrogància que pot ser mal entesa. Crec, tanmateix, que per a nosaltres hi ha alguna cosa de més valor i que li dóna el seu veritable significat de present. El català per a nosaltres és més important, molt important diria jo, per una altra qüestió: no és atribut descriptiu primer de la nació catalana per se, sinó que és condició vital derivada. La llengua catalana, precisament per haver estat sotmesa a una persecució atroç, ens recorda i ens recordarà sempre no qui som sinó què som, i que per això quan la parlem ens convertim en un tipus específic d’home: aquell que precisament perquè en fa ús es proclama home lliure. Perquè és aquest el veritable esperit de la nostra condició, el nostre veritable caràcter: el d’aquells que no entenen ni accepten la seva condició si no és com la d’homes lliures.”

    I es per això que crec que tens raó quan dius que “…Perquè és l’últim baluard del nostre pensament polític, i la seva màxima expressió.”

    La nostra llengua és l’últim baluard perquè ens recorda què som.

    Admiro el teu pensament i les teves conviccions. N’hi ha pocs com tu en aquest racó de món.

    Roger

  2. Benvolgut Enric,

    Com que és possible que intentis bastir tota una idea o teoria de Catalunya (potser, dic: sóc prudent de mena quan parlo amb escriptors) sobre les idees que indiques a l’article, cosa força important, m’agradaria contribuir amb unes quantes idees complementàries. No crec que siguin alternatives al que dius, però sí que formen part d’una història que, sense ser amagada (és a la vista de tothom qui en vulgui llegir), definitivament no rep gaire publicitat.

    En sentit cronològicament invertit (perdona, perquè m’allargo força. Espero que no m’ho tindràs en compte ja que normalment no escric gaire per aquí!):

    1. L’anarquisme al qual feies referència l’altre dia i el republicanisme catalans de principis del XX van ser fonamentalment d’inspiració maçònica (veges l’emblema triangular històric d’ERC i la filiació maçònica perfectament documentada i no amagada dels seus fundadors i dirigents). No ens espantem amb la “M-word”, deixa que m’expliqui:

    2. la Revolució Francesa, l’Americana i totes (sense excepció) les independències de les colònies espanyoles, de Mèxic a les Filipines i de Cuba a Catalunya, van estar liderades per maçons. El que dic són fets documentats i la filiació maçònica de la gran majoria dels responsables de les Revolucions són conegudes, públiques i comprovables. El plànol de la ciutat de Washington està carregat de fortes connotacions maçòniques i fins i tot és un fet notori i públic, que ningú no amaga, que l’ultra-famós lema Liberté-Egalité-Fraternité va ser adoptat de la Maçoneria, i no a la inversa. Com dic, tot públic, però no publicitat, sobre tot a un estat com l’espanyol on el règim franquista va fer de l’antimaçoneria una prioritat: no és casual que el paroxisme de l’anticatalanisme fos igualment antimaçònic.

    3. La maçoneria organitzada sorgeix a les Illes Britàniques durant el segle XVIII, des d’on s’estén ràpidament a França. És la llavor directa i documentada de la Il·lustració. Curiosament (i no voldria fer cap mena d’implicació arriscada), la transformació, sistematització i consegüent boom de la maçoneria britànica, abans de convertir-se en mundial, coincideix amb un influx molt important cap a Anglaterra (la traïdora) de refugiats catalans, directament després de la Guerra de Successió.

    4. La Maçoneria britànica, tal com es va sistematitzar i universalitzar i és ara, és fonamentalment un sistema espiritual però humanista, transcendent però que s’ocupa de l’ètica del comportament individual quotidià. No s’ocupa de les particularitats de cada religió però no hi és incompatible. És ideològicament transversal, però fortament polític. En el plànol filosòfic és un descendent directe del gnosticisme i l’hermetisme renovats del Renaixement.

    5. El Renaixement va ser, com ho seria la Revolució segles més tard, una gran pulsió subversiva: la conjuminació total i irreductible d’humanisme, raó i transcendència contra la jerarquia, el materialisme i l’absolutisme feudals. És casual que es desenvolupés a la Itàlia fragmentada i caòtica dels Borja, dels Almogàvers i dels regnes catalans de Nàpols i Sicília? Jo només dic: què ha fet de bo, com a civilització, Itàlia, un cop la sobirania catalana va cessar i va ser transferida a la barbàrie estrangera (1714) o, pitjor encara, un cop la inèrcia i influència d’aquells gloriosos segles van aturar-se del tot i es va unificar el país en un estat amb totes les desgràcies del període anterior, però naturalment sense cap de les seves gràcies?

    6. Una de les fonts més importants del gnosticisme i l’hermetisme del Renaixement, a part de la benigna influència dels sobirans catalans, que també eren els sobirans més poderosos de tota Europa, sense ser tirans (i aquí rau l’intríngulis de la qüestió!), va ser Ramon Llull, que és objecte d’estudi a les facultats de tot el món, excepte les catalanoespanyoles, evidentment. Llull va ser reverenciat a tota Europa com el savi més gran del seu temps i va representar el primer intent seriós de fer ciència després de la mutació bestial de Roma en Vaticà que va havia deixat Europa a les fosques durant set o vuit segles. La gràcia de Llull és, a més, que intenta fer ciència des de l’espiritualitat (no pas des de la religió).

    7. En realitat el que va ser Llull és un divulgador: va compilar, condensar i passejar pel món conegut l’enorme catàleg de civilització, coneixement i espiritualitat que ja hi havia a Catalunya quan ell hi va néixer. Catalunya era un territori profundament romanitzat, colonitzat per mercaders i la soldadesca que portava idees exòtiques de les campanyes a l’Orient, però amb un substrat preromà encara molt potent. Al damunt de tot això, moros, jueus i gent amunt i avall tot el dia.

    La càbala no es va inventar a Girona per res: ser la frontera amb l’Islam comportava el privilegi de tenir accès directe als clàssics grecorromans desterrats pel catolicisme destructor francès. Les característiques de la terra, a més, aportaren el sentit d’allò pràctic i la sensualitat i aspror del país. El judaisme profundament hel·lenitzat dels calls catalans, importat directament del Llevant, el catarisme, el maniqueisme, l’arrianisme visigot, els ritus del foc preromànics… A Catalunya tot gira sobre el mateix centre i tot són versions de la mateixa cançó.

    El que vull dir:

    Hi ha una sèrie de bifurcacions, a la història universal: la Maçoneria anglesa va donar pas a la Revolució Americana, però també a la barbàrie francesa, que va parir el bonapartisme i a la llarga el nazisme i el comunisme. Les Revolucions antiespanyoles van donar esperança a tot un continent, però també van acabar en els infinits règims cabdillistes i caciquils que caracteritzen les ex-colònies hispanes. Abans, el Renaixement havia acabat desembocant en el l’Absolutisme.

    És com si Catalunya, l’abstracció del pensament universal que Catalunya històricament ha encarnat i qui sap si n’és el dipòsit fisic d’on un cop i un altre brolla aquesta font subterrània (qui sap si el melic físic del món realment és a l’estació de Perpinyà), estigués destinada a triomfar un cop i un altre, però només ho fes per acabar pervertida i cedint a la barbàrie que històricament han encarnat França i Castella.

    Jo només sé dues coses: quan hem triomfat nosaltres, el món ha avançat, s’han creat coses increibles i, en general, s’ha assolit una nova cota de civilització. I que ells, en canvi, només semblen aptes per a tòrcer i deformar i el resultat més freqüent del seu triomf és el terror lleganyós de l’enveja més eixorca.

  3. Vaja! un altra vegada a la FCO?!? me’n alegro.
    L’artcle genial. M ha recordat la citta de Joan Sales:

    “aquest Déu-trinxeraire és l’únic en Qui ara puc creure; perquè bé haig de creure, Màrius, en un Déu o altre en aquestes altures: tots els ateus que he conegut m’han semblat d’una vulgaritat estabornidora”

  4. El setè de cavalleria desenvolupa ab arguments sòlids la idea apuntada anteriorment a l’article sobre Termes.

    Les dues concepcions, idealista (l’imperatiu categòric ètic de Kant, la Idea de Sòcrates, l’idealisme de Schiller; i en el fons, el cristianisme) i materialista (Marx, Hobbes i el seu Leviatan, Tocqueville) ja s’havien enfrontat en nombroses ocasions, molt particularment a la I Internacional. Els materialistes (que en un atac de supèrbia s’autodenominaren “científics”) que negaven la llibertat humana, i els antiautoritaris o llibertaris que en feien la màxima expressió de l’home). Els anarquistes propagaven la bona nova de “La Idea”, els marxistes buscaven la conquesta del poder a qualsevol preu.

    A la Revolució Francesa la immensa majoria de les elits manipuladores, com a la Revolució d’octubre de 1917, eren profundament materialistes. Els Marins de Kronstadt i els Iguals es rebel·laren, i foren anihilats. Els anarquistes de Nèstor Makhno respectaren l’església ortodoxa i impulsaren el model educatiu de Ferrer i Guàrdia mantenint l’educació confessional i la religió, perquè a Ucraïna l’església no havia tingut el paper castrador i subtilment pèrfid que sí havia tingut a Catalunya i Espanya. I foren anihilats.
    Ja ho digué Bakunin: “Nuestros temperamentos no concordaban. Él (Marx) decía que yo era un idealista sentimental, y tenía razón; yo le llamaba pérfido vanidoso e hipócrita, y también yo tenía razón” .

    Lluny del legalisme fariseu, els idealistes han defensat sempre a l’individu. D’aquí la tensió sempre present entre individualisme i col·lectivisme, que els materialistes han arranjat per la via fàcil de la llei i la mandra mental. “No queremos la igualdad escrita en una tabla de madera, la queremos en nuestras casas, bajo nuestros techos” (Babeuf).

    Comparin sinó a Joan Peiró, Joan Puig Elias, Salvador Seguí, Ferrer i Guàrdia, Josep Alomà Sanabras, Melchor Rodríguez, Ramon Porté, Frederica Montseny, Andreu Nin, Ángel Pestaña, Cipriano Mera, Pere Pagès Elies, Joan Saña Magrinyà, Joan Garcia Oliver (que clausurà les txeques de Margarita Nelken, i fou acollit a Suècia “per la seva conducta humanitària durant la guerra”) Joan Arans Nin, Francesc Layret; amb Comorera, Solé Tura, Vidiella, Montilla, Lerroux, Felip V, Negrín, Franco -i la majoria del franquisme sociològic, Joan March, Pablo Iglesias, Líster, El Campesino, Felipe González, Santiago Carrillo, Kamenev, Zinoviev, Yezhov, Yagoda, Espartero (que bombardejà Barcelona), etc etc.

    Comparin a Nèstor Makhno amb Lenin (“La mentida és revolucionària”). Comparin al mentider i manipulador Paul Lafargue amb Fermín Salvochea.

    L’abisme és insalvable.

  5. Francesc Pujols diu que Sant Tomàs creia que Déu era sobretot intel.ligència, Duns Scot que era sobretot voluntat, i Ramon Llull que era sobretot bondat.

    A un infant li diem “Fes bondat”. Em sembla més cristià, que va més al cor, que no “Pórtate bien”.

    També diem “T’estimo”. Més encertat que “Te quiero”, em sembla.

  6. Gran Article, junt amb els comentaris d’en Roger i Els Locals.
    Quin plaer que dona, despres de segles a les fosques, començar a veure la llumeta que ens ha de guiar cap al bon cami.

    I un cop i siguem, aprofitem el moment, ja que els instants de gloria no duren per sempre,…però quin bon gust que deixen.

  7. Ep, em falla un nom en aquestes llistes. Tocqueville defensa l’espiritualisme patriòtic i religiós; diu que la democràcia i la llibertat serien inviables sense aquests ingredients, exactament igual que Isaiah Berlin. Si vols, i paradoxalment, ho defensa per motius purament “pragmàtics” i “materialistes”, però ho defensa.

    • Cert, Jaume. Fe d’errates: volia dir La Mettrie. Tocqueville en certa manera ho denuncia.

      Gràcies per l’apunt!

      Pel què fa Berlin, interessant el documental d’Adam Curtis de la BBC, destacant el biaix reduccionista del concepte de “llibertat negativa”:

      En referència als idealistes citats, és George Sand qui va dir que els esperits excelsos “moren a la creu o a l’exili”, la qual cosa es confirma d’una manera o altra en tots els casos esmentats: Joan Puig Elias (exili), Andreu Nin (creu), Frederica Montseny (exili), Joan Peiró (creu), Salvador Seguí (creu), Layret (creu), Víctor Alba (exili interior), Makhno (exili), etc.

  8. Després de llegir el teu article -i els comentaris- i el de Quim Torra sobre Forcades, i les reaccions a la xarxa al programa de l’Om a les xarxes, quasi semblaria que estiguésim en l’inici d’una necessària revifalla, espiritual podríem dir-ne, del país. No es construeix res sense l’ànima i l’esperit. Hom diu que la seva manca fou la veritable raó del desastre que fou el comunisme.

  9. Pel que vaig veient, o em sembla veure, crec que la creació de la unió hispànica va ser, al seu moment, una decisió catalana.

    ¿Quina era la nació més important, més avançada, més creativa, llavors, al segle XV, no ja de la Mediterrània occidental, sinó de l’Europa occidental? La nació catalana.
    ¿A qui correspon, doncs, la màxima responsabilitat en la decisió d’aquesta unió? És evident que, en conseqüència, és a ella, que correspon.

    Per què la nació catalana va prendre aquesta opció (que em sembla que comença al compromís de Casp), ja no ho sé, però gosaré de dir el que –sense ser historiador– em sembla evident, tot i que no puc pas demostrar-ho, ni tampoc fer-m’hi fort, és clar. Crec que és el poder demogràfic creixent del regne de França, al nord, amb el qual ja unes quantes vegades ha hagut de batre-s’hi en defensa pròpia i dels territoris de la confederació a Itàlia.
    (Al nord dels Pirineus, tret d’una estreta franja de clima mediterrani al sud-est, la resta és un país enorme, de clima atlàntic, potencialment riquíssim, amb unes extensíssimes planes al nord i amb tanta aigua com volen. La nació catalana, en canvi, ocupa un territori relativament petit, bàsicament muntanyós, tot ell de clima mediterrani, amb unes poques planes potencialment riquíssimes però també relativament petites, i amb l’aigua més aviat justa)
    Amb la unió hispànica, la potència demogràfica de catalans i aliats s’iguala a la dels francesos. I ja poden defensar-se’n.

    Després, Ferran II, els últims anys de la seva vida, morta Isabel de Castella, se’n penedeix, d’aquesta unió, es casa amb Germana de Foix, i prova de tenir-hi un fill per tal que, en morir, la Confederació no s’afegeixi a l’herència de Joana, la seva filla amb Isabel, hereva de la corona de Castella. El té, aquest fill, però mor aviat.
    En morir Ferran, doncs, la corona de Castella i els territoris de la confederació passen a conformar la unió hispànica, tota ella, ja, sota un mateix rei.
    (En el seu testament, Ferran, el dia abans de morir, es penedeix dels sofriments que ha imposat als catalans, d’haver ofès Déu “…així en el regiment, senyoriu i govern dels Regnes i Senyorius que ens han encomanat, no fent ni administrant la justícia amb aquella diligència i rectitud que devíem i ens era obligada, nomenant, ordenant i tolerant oficials i ministres no com al servei de Nostre Senyor Déu i al bé dels súbdits convenia…”)

    —————————-

    Avui dia, també, crec que la nació catalana continua dins d’Espanya per pròpia voluntat. Per voluntat de les seves classes dirigents, és clar. Em sembla evident.
    Són molts anys de viure sota l’empara d’aquest estat (és allò de “Val més boig conegut que savi per conèixer”). Tenim por d’anar sols pel món (fa massa temps que no hi anem). Per això fem tots els possibles per entendre’ns amb Madrid. I n’aguantem tots els maltractes, fent veure que no els veiem o rebaixant-ne la gravetat.
    No és pas que tinguem por de Madrid. Tenim por d’anar sols pel món (parlo, és clar, de les classes dirigents). És el que crec.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s