Previsions polítiques

Llegia avui l’article de l’Enric Juliana a La Vanguardia i no podia deixar de pensar que tornem a primers del segle XVIII. El reportatge que el diari dels Godó va dedicar l’altre dia a la batalla de Prats del Rei, del 1711, ja tenia un aire de poètica profecia. Em penso que, esgotada la dialèctica esquerra-dreta, en els pròxims anys el debat polític tornarà a enfrontar el centralisme amb la geografia, els partidaris de la raó d’Estat amb els partidaris de les ciutats i els mapes.

Aplicat a Catalunya, això vol dir que viurem un retorn al peix al cove, en el millor dels casos disfressat de discurs geopolític. Mentre els catalanets s’entretenen amb campanyes cumbes 2.0 a favor de l’idioma, el món seguirà endavant i la crisi marcarà les decisions polítiques. Si l’independentisme no genera líders forts i un discurs prou ambiciós i clar, anirà quedant aïllat. Enfangada en la cultura del bicing i de la justicia social, ERC podria esdevenir la marca adolescent de CiU o fins i tot del PSC.

Pel fa a Convergència, sembla que es conformarà a casar-se amb el PP, probablement menyspreant la força que tenen les lògiques d’Estat i la dificultat de capgirar-les. Davant la manca d’un discurs liberal i nacionalista català capaç de jugar tan fort com el del PP, el partit de Rajoy podria arrassar fins i tot a Catalunya. La por antiPP ja no funcionarà per la senzilla raó que el PSC està amortitzat i la transició superada i que, sobretot en temps de crisi, la gent vota poder i líders amb poques idees i molt clares.

Si la “moderació” de Duran Lleida no va fer ombra a la Chacón en les passades generals, res no fa pensar que ara podrà aturar la Camacho. La Camacho esdevindrà la líder del partit en el qual tothom voldrà influir a Catalunya. El paper de partit racional i cosmopolita que havia fet el PSC, ara el farà el PP, però sense el llast que en les files socialistes suposava la barreja que hi havia de complexes d’inferioritat i d’elitismes sibarites. Les esquerres es radicalitzaran i evolucionaran cap a posicions místiques i antisistema. La immigració espanyola, integrada o desnacionalitzada, esdevindrà un actor polític secundari i, d’acord amb una tendència que es dóna a tot Europa, la clau de la política la tindran les elits i la gent que té alguna cosa a perdre.

El PP català, com va passar en el seu moment amb el PSC, esdevindrà un partit amb dues ànimes, una centralista i una altra foralista. L’antic federalisme ara es vendrà en forma de reivindicacions mercantils i geogràfiques. I és aquí on entren els mapes, l’austriacisme i 1714. Si Espanya se’n va sortint, podem tenir PP per dues dècades, temps suficient perquè, amb tota la potència de l’Estat en contra, CiU es vagi dissolent i el sobiranisme perdi, primer l’ajuntament, i després la Generalitat, i Barcelona esdevingui una gran Niça o una València perfeccionada, mentre Madrid assoleix el somni d’esdevenir l’única ciutat global de la Península.

Si al PP es torna boig, com a l’època d’Aznar, o surten conflictes imprevistos entre les elits de Madrid i de Barcelona -o fins i tot entre l’Espanya castellana i la mediterrània-, el PP de Catalunya podria tenir els mateixos problemes de legitimitat que han col·lapsat el PSC. Però amb un país molt més desmoralitzat i dividit, i sense una opinió pública seriosament nacionalitzada, la partida estarà com sempre gairebé perduda des de bon començament. O en tot cas, ningú no tindrà prou força per guanyar, i aleshores poden venir els resistencialismes d’última hora i, en definitiva, les bufetades.

Anuncis

34 pensaments sobre “Previsions polítiques

  1. Per mi, ara caldrà votar Esquerra, un vot pensant en el país, en la línia que has exposat. El vot anti-Duran ja ho justificaria. Dit en positiu crec que cal donar un cop de mà al front patriòtic d’ERC per a que es refaci.

  2. és molt cert el q dius, sempre s’ha dit q el PP no hi té res a fer a Catalunya, i de fet sempre havia estat força marginal, però avui dia tenen una presència i força q mai haguèssim previst, m’apunto a la teva predicció, vindran més Badalones, n’estic segur.

  3. Dr. Vila,

    Gràcies per l’anàlisi, temo que prou encertada, però que conté també les cures que recepteu. Ens urgeix, doncs, trobar aquests liderats potents, de manera constructiva i fer pinya des de tots els racons, des del rabassaire al pikhoprogre, passant per l’esperit de Hayek i els hereus dels vigatans, amb prou contracollons..
    Enhorabona pel Companys, que acabo d’enllestir. Em demano si va ser una tria de casa editorial volguda o l’Esfera és la primera que us el va voler publicar…

    Salut!

  4. Si fós el teu mestre qualificaria aquest treball amb un 9,5. Però com més aviat soc alumne teu, callo. No he estat mai un pilota. Em sentiria llançant-me dins un sac de merda. I a sobre en corren bastants per aquests comentaris. Avui, de fet n’esperava molts de pilotes. I no apareixen, de moment. Quan tingui més temps en faré una segona lectura a veure si hi trobo aquestes “cures” que esmenta el Sr. Antoni a les 12:03

    • Benvolgut Jordi,

      Em referia, bàsicament, a dos elements: els focs d’encenalls de la piulerada (tot i que jo també m’hi vaig apuntar) per demanar una cosa tan absurda com arribar a ser trènding tòpic a una xarxa de mareig i dispersió que cal deixar enrere (deixar de fer de “catalanets” -cura 1); i posar-nos, en la mesura del possible per la nostra caracteriologia, darrere de nous lideratges que, evidentment, es troben en fase incipient. Llegint el Dr. Vila des de fa un bon parell d’anys, entenc que pensa, i s’hi podria coincidir, en gent del tipus Laporta o en Junqueras. En Junqueras posseeix uns paral·lelismes prou significatius amb el nou líder de l’independentisme flamenc, en Bart De Wever, que a les darreres eleccions va escombrar-ho tot amb un partit més petit que Esquerra, la N-VA.
      Remenant, però, n’hi podríem trobar més. És important que al diagnòstic segueixi un tractament.

  5. ¿No podria ser que ja s’hi haguessin tornat, de bojos, no ja el PP, només, sinó tots dos, PP i PSOE?
    ¿Com s’entén, si no, la tombada de l’Estatut de l’any passat?
    ¿Com s’entenen, si no, els atacs darrers dels tribunals a la llengua catalana?
    ¿És així com volen assolir l’hegemonia a la península? ¿Enemistant-se cada cop amb més gent?
    ¿Voleu dir que no han perdut el seny?

  6. Doncs potser ha arribat l’hora en que no cal que escriguis mes de politica perque saps que no servira de res. Ser independentista, llegir La Vanguardia i votar CiU era tant idiota fa vint anys com ho és ara, però cap dels teus va tenir el que fa falta per adonar-se’n i explicar-ho. En Carretero fa cinc anys encara comprava La Vanguardia i en Sostres encara ara vota CiU, i despres tu vas i t’atreveixes a retreure la mandra i la falta de coratge d’en Termes. Els catalans portem tres segles fotent pena, i cada vegada en en fotem mes. Ho deixem correr o pleguem?

    • Jo en el Termes no li retreia res. El situava. El problema és teu i de tants d’altres histèrics és que no saps llegir. Hi ha tanta merda en aquest país, esteu tots tan podrits per ressentiments antics, us cou tan l’odi i la impotència que a la mínima salteu. Jo escriuré de política tan com vulgui. Aquest article fot tothom nerviós perquè és purament descriptiu. N’hi ha prou de mirar els articles que agraden el facebook per veure cap on anem. Jo només descric el que veig. Quan vegi una altra cosa en descriuré una altra.

      • Lo meu no te res de ressentiment ni d’odi. D’impotencia si, com tu. Pero tant se val. Benaventurat tu que et penses entendre tant a un que practicament no t’escriu, i que ets capaç de no entendre els retrets que tu mateix escrius. Pero descriu i situa tranquil, que al menys jo no et penso incordiar mes.

      • És que no sé quin sentit té incordiar. Tot el que tu dius del Termes jo ja ho he pensat abans d’escriure l’article. Hi ha una tendència absurda a prendre el text com una cosa sagrada i objectiva -deu ser cosa del materialisme dialèctic i no com una cosa que fa pensar, i ja està. L’article del Termes no t’agrada. Felicitats. No em vols llegir, no em llegeixis. Em vols llegir llegeix-me. Però no m’atribueixis intencions i sentiments i menys els sentiments i intencions que utilitzen els fills de puta d’aquest país per fotre la gent que intenta apujar el nivell. Et queixes que Carretero compra la Vanguardia i et queixes que jo sóc massa dur. En què quedem. Jo sé escriure perfectament un article que agradi tothom sobre el senyor Termes. Senzillament prefereixo escriure a la meva manera, justament per no ser un impotent. Jo crec profundament el que vaig escriure del Termes. Després, un text és un mirall. La gent que s’enfada deu necessitar enfadar-se, etc.

  7. L’ofici (sic) d’opinador ve a ser com el de futuròleg. L’encerten un nombre semblant de vegades, enganyen el personal i, quan ja s’han fet rics, foten el camp a un altre lloc abans que la plebs els apedregui per lladres i estafadors.
    La bola de vidre on la guardes, sota la catifa de l’Ali-Babà?

    • Com que aquest article no me’l paga ningú, a mi suposo que no m’inclous en la categoria dels que es fan rics, que ja m’agradaria. En fi, el que he dit abans. Altíssim tant per cent de torrats. N’hi ha prou de dir una veritat perquè tothom comenci a gratar-se els grans del cul.

  8. L’article no l’he entès gaire, el trobo una mica confús, però admeto que pot ser falla meva. El que sí que em meravella, Enric, es que baixis a l’arena i polemitzis amb els comentaristes cos a cos. Per a mi això és una demostració pràctica de que, per a tu, escriure no és fer sentències (tot i que ho pugui semblar) sinó una manera de fer recerca. Cada vegada m’agrades més.

  9. estic amb tu Enric, quan un escriu articles com aquest, q si te’l llegeixes amb cura és duríssim (s’ha d’entendre q costi d’acceptar), pot semblar q et dones cops a tu mateix, com si reconèixer l’èxit del PP a Catalunya fos com estar-hi d’acord. No hi ha res més perniciós per Catalunya q la seva autocomplaença, i només qui és capaç d’ostiar-se a ell mateix està preparat per ser lliure.

  10. Aquest cop t’has passat. Lamentable article, ple de victimisme i renúncies, farcit de compassions bíliques i teories absurdes. Algun dia els que tneim collons te’l refregarem per la cara. Salut!

  11. En Duran i Lleida serà un problema greu. No votaré CiU aquest cop. No veig que hagin superat el sí al pacte i el peix al cove.
    El teu article em recorda els d’en Salvador Sostres. Diu algunes veritats però no totes. Més vell que l’anar a peu que catalans fotin a parir catalans. Però la citzània dels derrotats es cura.

    Què tens tu de bo? Què tenim de bo?
    Tenim fam de victòria i molt poc a perdre.
    El coratge també es sembra.
    Fes la teva part i els altres farem la nostra.

  12. En Duran i Lleida serà un problema greu. No votaré CiU aquest cop. No veig que hagin superat el sí al pacte i el peix al cove.
    El teu article em recorda els d’en Salvador Sostres. Diu algunes veritats però no totes. Més vell que l’anar a peu que catalans fotin a parir catalans. Però la zitzània dels derrotats es cura.

    Què tens tu de bo? Què tenim de bo?
    Tenim fam de victòria i molt poc a perdre.
    El coratge també es sembra.
    Fes la teva part i els altres farem la nostra.

  13. No volia insistir, pero no puc resistir la temptació de fer constar que el que em contestes és el mateix que t’hauria de contestar a tu. Del que em queixo no es de que siguis massa dur amb en Termes, sino de que ets massa com en Termes i de que ets massa tou amb tu i els teus. Es lo de la palla, la biga i els ulls. Em queixo de que us passeu el dia contemplant, descrivint i situant morts i moribunds asseguts a dalt del burro, mentre ens desmunten el pais. En Termes tambe hauria pensat que els que titllem d’idiotes als germans, cosins i amics independentistes que voten CiU som uns histerics, quan lo unic que volem es fer-los caure del burro. Enric, els teus textos son miralls, i estan escrits perque tu tambe t’hi miris. Tu tambe has d’aprendre a llegir-nos entre linies i a no enfadar-te amb els que volem apujar el llistó.

    • Si jo no m’enfado, com a molt tinc atacs de cansament. Naturalment q jo soc una mica com el Termes, per això puc escriure-li un article. Ara jo el preu q pago, sigui per manca de talent o pq en tinc massa, tant se val, és de moment més alt q el seu. Tu dona’m un sou de mil euros i veuràs la qt monto. Un de 2.000 i ni t’ho explico. Però aqui tothom es pensa q hem d’eacriure de franc. I poca gent es conscient de fins a quin punt l’ocupació afecta tots els ambits. Etc

      • Doncs jo trobo que tens tot el dret a enfadar-te. Hi ha gent que sembla que només entra aquí per desfogar-se de no sé què. I tens tota la raó, sembla com si escriure (o sigui, pensar, reflexionar, contrastar, potser consultar, etc. etc., i a més tenir prou gràcia per transmetre-ho amb gràcia i claredat) no costi res. Personalment valoro el que fas, i sé que en saps molt més que jo. També conec gent que no entra mai en aquest bloc però que els hi agrada el que fas. Endavant Enric.

  14. Perdona que t’ho deixi aquí, no cal que surti. És que fa temps que busco el teu Companys i em diuen que està exhaurit. Tinc alguna manera d’aconseguir-lo? Gràcies i ànims.

  15. Benvolgut Enric,

    Et confesso que amb aquests darrers articles m’he perdut completament… perquè ni m’han xocat ni m’han sobtat ni, em penso, els he malentès.

    Estic en desacord amb el teu pronòstic sobre la política catalana (jo crec que a la CiU regionalista li queden quatre eleccions, literalment, i que la minoria activa del país serà suficient per a abocar-lo, li agradi o no, a la independència), però no entenc la polèmica.

    Tampoc no entenc que alguns hagin pogut interpretar de forma negativa o com a crítica el teu article sobre en Termes. Sobre tot aquell pesat de la rutina de treball.

    I no entenc què té de polèmica la frase final sobre els anarquistes, quan tothom amb unes nocions mínimes de la història catalana sap que l’anarquista és l’arquetip del català, com tothom que té un mínim de coneixement de la nostra cultura pot connectar una cosa amb l’altra i sap que no hi ha res de anticatalà que el clericalisme i el materialisme.

    La Jerarquia no s’ha implementat mai a Catalunya. Mai. Ens és un concepte aliè. Per això no hi haurà cap líder per portar-nos a la independència, sinó que serà una gran orgia i un festival de confusió. Els nostres pagesos són mestres de la mística i guardians d’un coneixement ocult. La sensualitat de la nostra burgesia es relaciona directament amb les part més nobles… de l’intel·lecte… i és la cara B del mateix disc català, no pas un altre de diferent. L’oposició no és entre Ciutat i Camp, sinó entre els que ens volen quadrats i “firmes”, preocupats per l’engruna de pa que tenim davant dels morros, i els que fa dos mil anys que rondem per aquí (inclosos els que van venir d’allà i, transmutats per les propietats tel·lúriques misterioses i irrepetibles de la Terra Catalana, conegudes de tothom, es van fer d’aquí).

    Però deixa’t de materialismes i històries. La degradació del nivell general de comprensió lectora no va començar amb l’ESO, malgrat tota la mitologia. I sempre hi haurà gent estúpida. Fins i tot entre els teus lectors.

  16. En resum, en el món que vivim, en dius una questió d’èlits. El cas però, es que la capacitat de les èlits per reinventar-se social i políticament, es molt migrada. Per experiència, la capacitat d’adaptació la tenen rovellada, de manera que sempre foten mà al dinamisme de la classe mitjana i dels proletaris enginyosos (parlant de ciutats i mapes….). El teu article, efectivament, es molt descriptiu malgrat la prospecció que suposes. En resum, bens a dir: S’obre la prespectiva Valenciana o finalment, la basca. Efectivament en ambdós casos, les èlits catalanes hi tenen a perdre, excepte si la fotuda de mà ( als dinàmics), rep com a resposta una estrabada i no un magreig, com estan acostumats. Evidentment, la fotuda de mà únicament es produirà, si el PP no els pot magrejar a gust, reservant-l’his un altra paper que el dels representants de comerç que han fet fins ara. Veig que es a CiU, on es poden produir les batalles més dures i al mateix temps, a l’independentisme l’hi convé coneixer món i procurar que l’hi fotin mà. Per estrebar-la. Si Espanya necessita (per allò de la crisi i per tradició històrica) un Front Nacional – formula que practicarà a dojo – , crec que els descrius com una gent capaç d’evolucionar de forma radical i flexible (cosa que està per veure i que desmenteix la pròpia realitat inmediata). El que si que l’hi cal a l’independentisme, es construïr un discurs capaç d’estar a l’altura. No seria difícil si la nostra classe mitjana i proletària urbana (no en el sentit marxista sino en el republicà) esdevé inbatiblement creativa i artística. De moment, es poden veure alguns caus on hi fan Foc Nou, encara que no n’hi ha suficient amb això. Més que líders, necessitem artistes. Llàstima que entre els polítics, no hagin vocacions. Molt bó l’article del Florida. Adeu.

  17. Retroenllaç: Previsions polítiques | Dietari a destemps

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s