Enemics (V.II)

L’altre dia dinava amb un amic a la Fonda Gaig i el senyor José Zaragoza va passar pel costat de la nostra taula. Zaragoza va saludar el meu amic i va passar cap dins. La conversa era agradable i vam anar allargant la sobretaula mentre el restaurant es buidava. Quan ja em pensava que ens havíem quedat sols el senyor Zaragoza va tornar a aparèixer, ara acompanyat del president Montilla, i es va organitzar una tertúlia de cortesia amb l’habitual dosi d’ironia i de joc mental que es gasta en els ambients políticomediàtics on tothom és naturalment molt ràpid i molt intel·ligent.

Veient que parlàvem català amb tanta naturalitat i que fins hauria resultat estranya una altra cosa em vaig entendrir, i em va venir al cap una anècdota que Joan Puigcercós explica sempre que en té l’ocasió, probablement perquè algú li va dir que li convenia pel seu story telling. Resulta que quan feia de cambrer un dia es va trobar servint la taula d’un grup d’amics que amb els anys serien líders del catalanisme. Eren guapots i anaven ben vestits, i parlaven en castellà. D’això ja fa molt temps, però el tomb que hem donat a la història hauria de servir per adonar-nos de la força que té el país i de la importància del català no sols com a motor polític sinó també com a cohesionador sentimental, sobretot ara que els científics han demostrat que l’home és un animal irracional que bàsicament fa servir la raó per justificar-se.

El que posa en perill la immersió lingüística no és la salut del castellà sinó les contradiccions que durant tant temps han garantit la feblesa del país i el seu expoli. Allà tots teníem biografies, visions polítiques i una relació amb Espanya molt diferent, però el català ens relligava i feia fluir les bromes. Tant l’esforç que Montilla i Zaragoza han fet per fer-se’l una mica seu, com el preu que el meu amic i jo hem pagat per conservar-lo, cadascú amb el seu dolor: són aquests esforços compartits els que fan que un país s’aguanti més enllà de les lluites de poder i que un senyor tan ocupat com el senyor Zaragoza estigui al corrent dels meus llibres, tot i que jo tinc un espai més aviat reduït -de rendista- a la premsa.

Recordava que el meu amic escriu des de fa anys en un diari que fins fa dos dies només sortia en castellà i l’actitud del PSC amb l’idioma del país fins no fa gaire. Pensava que si la Camacho s’hagués afegit a la conversa ho hauria fet en català, per més que ara hagi trobat la manera de pagar la hipoteca que té en moratòria atacant la llengua del país. Fins i tot el bilingüisme il.lustrat del robotet Rivera hauria resultat ridícul.

El que preocupa a Madrid és la cohesió que el català dóna al país, no pas el futur del castellà. El que fa por és perdre la capacitat d’atiar el ressentiment social o nacional a conveniència. Si el català ha anat guanyant terreny com a idioma del poder a Catalunya, no sols és per la tenacitat d’alguns catalans i la generositat d’alguns immigrants, sinó també perquè és l’idioma que dóna poder a Catalunya i per tant permet millorar les condicions de vida de tots els seus habitants. Tot plegat és ben senzill: el que fa por, com sempre, és que ens entenguem massa entre nosaltres. Que cadascú parli i aprengui els idiomes que vulgui; a Catalunya, tot ho hauríem de poder matisar o discutir. Però els qui emparats per Madrid intentin carregar-se les lleis del nostre Parlament sense guanyar eleccions o trepitgin les flors que fan possible que tots traguem profit de la força del país, mai no podré evitar tractar-los com si fossin enemics.

Anuncis

17 pensaments sobre “Enemics (V.II)

    • No em sembla que eren Pascual Maragall i Miquel Roca. Però vaja, això no treu l’intent de genocidi cultural sinó tot el contrari: l’explica. Per què què esperàveu vós, que uns senyors que tenien una posició la perdessin perquè poguessin ocupar-la els que venien a manar en nom de l’imperio? Ja en vam deixar passar suficients d’aquests. N’hi ha prou de passejar-se per Barcelona.

  1. Jo, el que em noto és molt cansat, esgotat i exahust de tot això. Crec que guanyaran ells perquè no defalliran, no pararan d’emprenyar, mai ens deixaran viure en pau. La llengua es mantindrà només en la intimitat d’un grapat de persones, que de fet ja només l’enraonaran d’esma. També tindrem a casa uns quants llibres, sobretot d’aquells que es van escriure als anys 20 del segle XX i en els que retrobarem un català saborós i genuí que serà eco i ressó d’alguna cosa molt fonda i molt llunyana. I sospirarem pel que podíem haver estat i no serà. Sóc pessimista.

  2. في هذا بلوق كافة اللغات المعتمدة المستخدمة في كتالونيا؟ أقول Anto33. اللغة المعتادة للبلوق هو الكاتالونية؟ . إذا كنت لا تبذل أي جهد لكتابة أربعة أسطر بائسة. افعل الشيء نفسه. انه يعطي مثالا جيدا.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s