Una conferència de Florida

Abans d’ahir, uns bons amics van tenir l’amabilitat de convidar-me a una conferència del Richard Florida, celebrada a la facultat d’econòmiques de la UB, en motiu de les 51 enes jornades de l’Associació Europea de Ciència Regional. Com que era el primer dia, abans de Florida vam escoltar el Conseller Mas Colell, l’Alcalde Trias i el president del Congrés José Bono.

Els discursos del conseller i l’alcalde van tenir el to de prudència i familiaritat habituals en el país. Bono va adormir les cabres amb el clàssic discurs de la solidaritat i de la gorra, ara ja dirigit directament als alemanys, i va marxar com un coet, una vegada marcat el paquet del protocol i de la jerarquia.

Florida no va dir res que no es pugui llegir en els seus llibres. Vestit amb uns texans nous gastats, uns mocassins de civella daurada i una corbata blau elèctric, va començar dient que se sentia “molt honorat” de ser a Barcelona i va deixar anar el mateix discurs que hauria pogut fer a la Universitat de Salamanca.

És veritat que aquest home ha convertit la seva teoria de les ciutats en una indústria que de vegades sembla una màquina de fer salsitxes, però si els nostres representats haguessin fet parlaments més incisius potser s’hi hauria enganxat. Al capdavall, és ell qui té escrit que “alts representants d’Amsterdam i de París” veuen amb preocupació la força que podria agafar la megaregió de Barcelona-Lió.

Els seus estudis d’activitat econòmica reconcilien Barcelona amb un món enterrat per la política des de l’edat mitjana, però que ja havien reivindicat genis com el Doctor Trueta, Francesc Pujols, Josep Pla o Salvador Dalí. Ja que es parlava d’economia regional, incidir en el paper que hauria de jugar l’antic espai occità en la recuperació del mediterrani i, per tant, d’Europa, hagués donat a les teories de Florida -i fins i tot potser al discurs de Bono- un interessantíssim nivell d’amplitud i concreció.

O és que algú es pensa que és casualitat que el port de Barcelona bati records cada any?

Bé: controlats els acoblaments dels altaveus amb el micròfon, Florida va començar explicant que els economistes tenen poc en compte les persones, que són les que fan córrer i créixer els diners. Va dir que les ciutats ofereixen un marc d’estudi ideal per comprendre per què algunes societats progressen i es fan riques, mentre d’altres s’estanquen o fins i tot es col·lapsen i entren en dinàmiques destructives.

El seu anglès s’entenia molt bé, sobretot al començament, que parlava poc a poc, passejant per l’escenari com un predicador i portant el ritme amb la mà que li deixava lliure el micròfon a l’estil de Frank Sinatra. Amb aquesta tranquilitat, va atacar Thomas Friedman, que té un llibre, The world is Flat, on explora les oportunitats que la globalització dóna a les economies perifèriques per venir a dir als americans que s’espavilin.

Sempre he trobat demagògica la interpretació que Florida fa del llibre de Friedman, però com que el seu discurs és boníssim i serveix per emfatitzar-lo li perdono. Tant Friedmann com Florida coincideixen que l’època de les grans estructures polítiques i empresarials comença a tocar la seva fi. Tots dos parteixen de la idea que aquest món que va néixer amb Richelieu i va tenir la seva època daurada entre finals del segle XIX i l’esclat dels totalitarismes, es troba en procés de desmantellament. El que canvia és el punt de vista, em sembla. Friedmann es fixa en la tecnologia; Florida en la geografia.

Com Kenichi Ohmae, Florida considera que la geografia tornarà a esdevenir l’estructura bàsica per excel·lència i així ho va dir tot just començar la xerrada. Tot i que en els seus llibres no hi aprofundeixi, perquè és nordamericà i la seva mirada no té la sensibilitat històrica europea, s’entén que en les societats avançades, l’estat nació entès com un sistema de control social i de robatori organitzat, sobretot de control i de robatori del poble veí, ha esdevingut un obstacle pel progrés, una font d’engorroniment i passotisme.

Sense colònies ni panacees col·lectives per oferir, el model d’Estat sorgit de Lluís XIV i la Revolució Francesa, amb el seu centralisme i la seva cultura oficial, amb el seu exèrcit d’erudits i de buròcrates, és avui un paràsit en un cos malalt. Es podria dir que el centralisme ha matat massa sabors i que, a còpia de matar sabors i de pervertir els gustos per fer obeir a la gent, ha adormit la curiositat i l’esperit emprenedor fins a extrems insostenibles.

Encara que els mapes polítics sovint no ens ho deixin veure, com molt bé va remarcar Florida quan es parla d’economia en el fons sempre s’està parlant de desigualtats territorials. Per biografia, Florida té clar que el talent no és possible a tot arreu, que l’entorn condiciona les possibilitats de les persones. Fill d’una família obrera de New Jersey, el primer quart del seu discurs s’hagués pogut resumir amb aquella frase de George Soros: a Hongria no hi havia l’estructura que necessitava per fer-me ric.

Florida va repetir el que ja diu en el seu llibre The Rise of the Creative Class, que si no hagués marxat lluny de casa hauria acabat com molts dels seus veïns ensorrat en la mediocritat o la misèria. Florida parteix d’una idea que quan la vaig llegir em va fer gràcia perquè també inspira el meu llibre sobre Josep Pla. Per ell la felicitat és una combinació de talent i de context, es pot definir com el conjunt de possibilitats que permeten desenvolupar la intel·ligència. No tots els contextos afavoreixen el talent, com pot veure qualsevol historiador que estudii els alts i baixos de Catalunya.

Pla té una frase brillant que fa: “vaig adaptar la cordialitat a les meves pròpies idees.” Això està bé, perquè hem de viure i no existeixen condicions perfectes, però és tan demagògic pretendre que només amb intel·ligència i esforç s’arriba a tot arreu, com donar sempre les culpes a l’entorn.

Després d’explicar l’impacte que li va causar viure les revoltes racials de Newark i l’ensorrament econòmic del món que havia permès al seu pare prosperar el mínim necessari perquè ell pogués tenir inquietuds intel·lectuals, va recordar el canvi que va veure en les empreses a partir dels anys vuitanta. La desaparició de les corbates el va fer rumiar molts anys. Es va adonar que l’impacte tecnològic era una anècdota al costat de les conseqüències que el canvi de mentalitat estava produint en l’economia.

En un dels seus llibres, Florida explica com el xoc que patiria un home de 1900 que es trobés de sobte el 1950 no seria tan gran com el que patiria un home de 1950 que es despertés l’any 2000. L’home de 1900 s’hauria d’avesar als avions, als cotxes i a la tele però més enllà de la tècnica el seu món seria el mateix. El de 1950, en canvi, hauria de canviar tot el seu sistema de valors per adaptar-se. Els seus acudits es trobarien racistes, la seva manera de tractar les dones, masclista; seria tota la seva identitat que el món posaria en qüestió.

Veure els canvis de comportament d’empresaris i treballadors, va explicar, el va obligar a desapendre algunes coses que li havien ensenyat a la universitat i a fer un pas enrera. Es va adonar que Marx tenia raó quan insistia que la principal característica de l’home és la creativitat, que res no distingeix tan l’home de la resta d’animals com la capacitat de transformar la natura. Marx té uns passatges molt bonics dedicats al vincle que s’estableix entre allò que fem i allò que som. També Dickens va parlar de l’impacte que les ciutats industrials tenien sobre l’ànima dels obrers, com la fàbrica els xuclava l’esperit.

Mentre Florida mirava d’entendre què passava al món, es trobava que els grans autors solucionaven la seva desorientació posant el prefix post a tot arreu. Postmodern, postmaterialista, postcultural, postidentitari etcètera. Ell volia saber en quin collons de punt es trobava la humanitat i no pas quina època havia superat i d’aquesta tossuderia, va dir, en va sortir The Rise of Creative Class, el best-seller que va impulsar la seva carrera i que no va publicar fins passada la quarentena -va aclarir com volent dir: “Eh, que triomfar no és fàcil”.

Així doncs, a còpia de mirar d’entendre el món i de rumiar què podia tenir en comú la desaparició de les corbates amb Marx i Adam Smith, va anar a parar a la idea que la creativitat s’havia situat al centre de l’economia. Efectivament, la creativitat és el node on es troben la preocupació per la dignitat personal de Marx i la fe que Smith tenia en la força de la llibertat. Això em sembla que toca el moll de l’òs de la història catalana. La persistència de la nostra anomalia –que encara és ben viva, i només havies d’observar José Bono en aquell entorn per adonar-te’n- no s’explica sense la força amb què la creativitat individual ha compensat d’altre mancances del país.

Per Florida la creativitat ve a ser una mena d’I+D aplicat a tots els àmbits, és el nostre concepte de les pedres en fem pans portat al paroxisme. Per això em sembla que no havíem tingut el vent tan a favor des de l’edat mitjana. Ara que tot trontolla i com a mínim durant un temps l’economia s’haurà de basar en l’enginy més que no pas en la força dels exèrcits s’obren certes possibilitats pel país. La síntesi de valors protestants del treball i d’ideals bohemis de l’oci i del plaer que segons Florida caracteritza l’era creativa, connecta amb el millor de la nostra tradició.

Si tenim l’audàcia de superar els nostres prejudicis, el temps podria donar-nos la raó. Primer, esclar, caldria llençar a les escombraries la nostra por al ridícul, i agafar d’exemple aquesta capacitat de treball i de lideratge que veies en Florida, en contrast amb els nostres dirigents. Amb el seu tupè d’universitari de pel·lícula dels anys vuitanta dissecat, i caminant per l’escenari com si fos un ànec o vingués de muntar a cavall, Florida parlava cada vegada més de pressa i al final ja més que Frank Sinatra semblava un raper.

Havent exposat com havia arribat al nucli del seu pensament, va ironitzar sobre el fons dogmàtic de les crítiques que reben les seves teories. “Des de l’esquerra diuen que en centro massa en l’economia i des de la dreta critiquen la relació que estableixo entre el gais i el creixement de les ciutats”. L’element dels gais està ben vist. Ell només assenyala, amb estudis a la mà, que totes les ciutats on creix el número de gais, creixen econòmicament i les raons que dóna són comprensibles.

Jo crec que els gais són els jueus del segle XXI, que porten el gèrmen de totes les virtuts i de tots els abismes de l’època, però d’això ja en parlaré en el meu llibre.  A mi m’hauria agradat demanar-li que comentés, un altre element polèmic de les seves teories. Així com els gais representen l’element positiu de la diversitat i la punta de llança de la reivindicació que ell fa de les societats obertes, segons les enquestes que ha fet hi ha una “pertorbadora” relació entre la concentració d’empreses d’alta tecnologia i el percentatge d’ètnies no caucàsiques.

El que s’entén llegint els seus llibres és que els negres són l’únic col·lectiu que no suma en els estudis sobre l’impacte econòmic de la diversitat i a mi m’hagués agradat de preguntar-li a partir de quin nivell de conflicte creu ell que la diversitat mata la creativitat i que desenvolupés una mica el seu discurs sobre identitat i economia. Segons els seus estudis els hispans són el col·lectiu més satisfet d’ell mateix dels Estats Units. Suposo que això té alguna relació amb el seu poder econòmic, que és el segon més gran de tot el continent americà després dels WASP, que són el segon grup més content d’haver-se conegut.

Si la creativitat és la base de l’economia, tot el que fa referència a la personalitat, el fet de sentir-se prou segur amb l’entorn i amb un mateix per aprofundir en la pròpia herència –cosa que no passa als negres, ni tampoc sovint als catalans-, el fet de viure en un món que et reconegui, deu ser important pel desenvolupament del talent. Ningú aprofundeix en la seva pròpia tradició si té por de fer el ridícul o de ser menyspreat o malentès.

En tot cas, tan els col·lectius com els individus necessiten grans ciutats per desenvolupar-se. La creativitat es desenvolupa a les grans ciutats perquè allò que estimula la intel·ligència és la barreja d’individualisme i de relacions socials. Florida va dir que els estudis demostren que els homes prehistòrics que vivien en comunitats més grans ja pintaven millor. Les grans ciutats estimulen no sols les habilitats individuals, sinó també les col·lectives.  Les ciutats creen els genis i els líders polítics –tan importants i necessaris avui dia va remarcar Florida. El talent multiplica el talent, cosa que segons Florida farà que les diferències entre les persones que viuen en entorns creatius i les que viuen en entorns mediocres sigui cada cop més gran.

Això em porta a pensar que si les nostres elits demostren ser un tap ens haurem de conformar a caçar mosques o haurem de mirar de substituir-les. La conferència es va acabar aquí. Florida va mirar el rellotge i es va acomiadar. L’organització li va fer entrega d’un regal embolicat amb paper d’El Corte Inglés. Es va perdre una oportunitat per reflexionar sobre les línies polítiques que caldria dur a terme perquè Barcelona tregui suc de les grans possibilitats que tant Florida, com Tony Judt com el japonès Omahe, com un fotimer d’estudis, per exemple els que hi ha a la web citymayors.com, li atribueixen.

Si Florida diu en el seu llibre que a París i Amsterdam es miren amb recel les possibilitats de Barcelona i un periodista important l’altre dia em va dir el mateix; si queda clar que a Madrid tampoc no ens regalaran res, i menys després d’haver aprofitat les bronques dels alemanys per robar-nos un altre llençol; com he dit potser és l’hora de començar a agafar el toro per les banyes i fer un discurs més incisiu i ben travat.

Anuncis

21 pensaments sobre “Una conferència de Florida

  1. Alguns articles teus, com aquest, em remolinen l’ànima de força. És una bona notícia que hi hagi possibilitats contextuals, i no farem res sense grans somnis de futur. Tanmateix, però, si alguna cosa hauríem d’haver après, és a no fiar-nos (ni massa ni gens) dels contextos 😉

  2. Gran petita peça reflexiva la que fas. Nomes un però quan dius “No tots els contextos afavoreixen el talent, com pot veure qualsevol historiador que estudii els alts i baixos de Catalunya”…historiador? o més aviat és feina dels sociòlegs en plural?. De fet, bona part de la nova creativitat prové de fills de contextos baixos que s’hi emancipen com a Quixots lliures dels seus orígens de classe o dels seus orígens de poble. No cal posar-hi noms.

    Tens raó, Catalunya encara arrosega una autoimatge negativa de si mateixa i ha de ser la publicitat d’una cervessa qui ens recordi cóm hem sobreviscut a base de creativitat i talent front un context sempre hostil i mediocre.

    • a mi l’ùnic que em recorda la publicitat d’aquesta cervessa és lo acabats que hem d’estar pq ens haguem de consolar amb el fet de tenir les “millors anxoves del planeta”(entre altres aprides que hi diuen). Això et marca el nivell lodosil on es troba el pobrepoble català.
      l’Enric, q tb és rollo optimista, hi troba un consòl més elaborat en q Barcelona està plagada de gais. La realitat però, és molt dura i humiliant i nosaltres no som capaços ni de veure-ho.

      • Què vol dir “lodosil”? No ho he trobat al diccionari. Per cert, és més important saber com volem que sigui la realitat que no pas saber com de dura és. El realisme duu al pessimisme, la imaginació a l’optimisme. Més val que ens agradem!

  3. Perquè creus que les nostres institucions es prenen la molèstia i la despesa de convidar-lo a donar una conferencia que no aporti res?
    Es tracta simplement d’aparentar nivell acadèmic? O el treball de debò es realitza de portes endins?
    Reconec que no coneixia al senyor Florida, i es probable que m’equivoqui però no li trobo cap interès.
    Primerament perquè dubto que existeixi cap tipus de “lobbying” territorial que vagi més enllà del interes pur i dur per beneficiar-se dels privilegis coarcitius de les nacions-estat. Dona igual que Florida tingui raó o no perque senzillament no hi ha cap consciencia de comunitat entre la elit dirigent catalana (com tampoc entre la resta de la seva població).
    I la teoria pro-homosexual em sembla antiga:
    Potser hi ha més creixement econòmic en les àrees a on hi ha major concentració sodomita, com segur que també el hi ha a on hi hagi una menor taxa de natalitat i una major submissió de la dona al mercat laboral. O a on hi hagi una regulació més favorable a la entrada indiscriminada de població activa, a la submissió dels drets civils al interes del Mercat o a on s’afavoreixi la exempció fiscal.
    Pero el creixement econòmic no és cap valor en si, com a mínim en un país que no vulgui estar governat per comerciants i prestamistes.
    Qui vol viure sota la tirania dels mercaders? Hi ha res més mesquí i ombrívol? Més allunyat de l’esperit i de les arts?

  4. Florida ha definit la megarregió Barcelona-Lió com la 11 del món, amb 25 M de persones i amb un PIB de 25 B de dòlars (any 2005)És normal el nerviosisme d’Amsterdam, ja que si s’inverteix en l’eix del mediterrani, els seus ports guanyaran molta competitivitat i hi pot haver un desplaçament d’empreses d’Holanda cap aquí. El que fot és que París es miri amb recel les possibilitats de BCN. De Madrid no esperem gaire suport, ells volen fer el corredor central. Ja veurem si invertiran en el corredor del mediterrani, però si Madrid i París no hi donen suport ho tenim cardat.
    Per cert, molt bo l’article, Enric.

  5. Per a Jordi_F:

    Dius “Dóna igual que Florida tingui raó o no…”

    En català diem: “Tant se val que Florida tingui raó o no…”
    “Tant se val si Florida té raó o no…”
    “Tant és que Florida tingui raó o no…”
    “Tant és si Florida té raó o no…”
    …………………………………………………..

    Perdó per la precisió.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s