Embarassada (V.II)

Amb la calor, les dones embarassades esbufeguen i s’aguanten la panxa més que mai. Fins i tot la meva germana petita, que és la dona més estable que he conegut i que mai no es queixa, fa cara de patir, aquests dies.

Diumenge vam fer un dinar familiar i no va parar d’anar i venir de la cuina. El marit li deia: “vols fer el favor de seure!” Jo em vaig oferir a treure els plats perquè se suposa que una dona embarassada ha de descansar, però ens va etzivar: “si algú dels dos em torna a dir que segui li clavo la forquilla a l’ull. Is it clear?”.

– Yes, madam.

Caminava perquè el menjar no li acabava de baixar i perquè tenia els peus inflats, però jo no ho notava perquè la veritat és que està molt maca. Si un dia tinc una criatura tant de bo la meva dona aguanti el tipus amb la gràcia i la paciència de la meva germana. No és perquè sigui la meva germana, però el seu marit no es pot queixar.

Hi ha dones que passegen la panxa com si fos un trofeu, sobretot ara que els vestits són folgats i sensuals i amb una mica de sol tot s’arregla. N’hi ha que semblen una figureta de porcel·lana sempre a punt de desmaiar-se i n’hi ha que utilitzen l’embaràs per passar comptes amb el marit -per marcar limits o per recuperar-los.

La meva germana no fa metafísica de l’embaràs. Diu que preferiria pondre un ou i estalviar-se quatre o cinc mesos de sacrifici, però s’ho pren amb calma i l’únic que l’amoïna és donar feina -preocupació marca de la casa.

Però tot això ho explico perquè havent dinat la meva germana finalment va descansar. Es va asseure a l’eixida amb el cap i els cabells penjant-li per damunt del respatller d’una cadira i, tot mirant el cel, es va aixecar el vestit per refrescar la panxa. Es veia tan grossa que no semblava seva. Com que ella és menuda i té la cara petita i bufona la panxa apareixia com un bulto encara més impressionant i em va sorpendre.

Me la mirava meravellat per l’estirament de la pell, la linia clara que divideix la panxa en dues meitats i per la gràcia del melic, que sembla el nus d’un globus. La meva mare em va renyar: “Noi, qualsevol diria que no has vist una germana teva embarassada”. Però la meva germana va dir, mirant-se la panxa amb distància, com si no fos seva: “oi que és una mica friqui aquest panxot?”

En aquell moment la criatura movia els peuets i semblava que la panxa fes vida a part. Hi ha una barreja de bellesa i d’horror en la panxa d’una dona embarassada, les il.lusions es barregen amb la violència que la natura exerceix sobre el cos -i sobre el caràcter- i les últimes setmanes sembla que la panxa ja no tingui res a veure amb la senyora que la porta, que estigui a punt de separar-se’n.

A un home tot això per força li ha de fer més impressió que a una dona, sobretot si n’és el responsable. Suposo que a còpia de veure créixer una panxa t’hi acostumes. Potser fins i tot la deus trobar a faltar alguns dies, quan la partició ja s’ha consumat. Perquè a mi mai no deixa de provocar-me una barreja d’estupefacció i de malencolia veure que una germana meva és a punt de deixar de ser estrictament la meva germana per convertir-se en mare.

Advertisements

4 pensaments sobre “Embarassada (V.II)

  1. Àstrid, ma chère Àstrid, l’entrada és perfecte, està clar (és l’Enric versionant-se!), però vols fer-me el favor d’enviar-me un sms amb la teva adreça postal d’allà on ets creant la teva meravella literària per poder-te enviar una comunicació oficial sobre un fet res més que social però que també té la seva gràcia?
    Bisous!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s