Calamars (V.III)

Ahir un amic ens va convidar a dinar un rossejat de fideus a casa seva. El nostre amic i la seva mare viuen en una petita finca de pisos davant del mar, entaforada entre dos grans blocs per estiuejants, exactament on hi havia hagut la casa de pescadors de la família.

El rossejat era bo però els calamars eren deliciosos; eren tan tendres i gustosos, i la base de tomàquet els amorosia tant, que una mica més i en faig un gra massa.

En aquella casa no donen importància als calamars perquè són el pa de cada dia. El tiet solter del nostre amic té 79 anys però encara no ha deixat la barca i li agrada tan pescar-ne que en porta cada nit. Quan vam arribar, dinava al balcó tot sol amb aquest individualisme convençut tan típic dels solters i la seva cunyada va deixar anar ben alt, des de la cuina:

– Ja no sé on posar tants calamars, hauré de comprar un altre congelador!

Tot dinant vam saber que el nostre amic tenia una àvia aragonesa molt tossuda. Es deia que era l’única dona del poble que no cedia quan les senyores dels guàrdia civils miraven de saltar-se el torn a la cua del mercat. El seu marit, que guardava un retrat de Lenin a l’armari, li deia que un dia l’estovarien, però segurament no patia tan per ella com per ell.

Durant la guerra, canviava sardines per fesols amb els pagesos de la zona i feia un menú que avui faria gràcia a més d’un milionari. Bullia els fesols i del suc en treia un caldo que barrejava amb un sofregit de tomàquet, ceba i all. Per donar-li més cos hi afegia pa dur i ho passava tot per la batedora. Així, la família menjava un plat de sopa de primer i un plat de fesols amb un tall ben gros de cansalada, de segon. L’àpat de dos plats donava un aire de normalitat al dia i això els ajudava a no perdre l’esperança

I bé: si aquesta dona era una santa, el seu marit costava d’empassar. Era infinitament més estricte amb les seves filles que no pas amb ell mateix i la mare del nostre amic ens va explicar que per això es va casar tan jove. Aquest senyor, que citava el dogma i mai se l’aplicava, en el fons era molt pràctic i estava desesperat de veure que les filles se li casaven amb pescadors, perquè aleshores els pescadors passaven gana. Ell hauria volgut que es casessin amb treballadors de la Pirelli, on es cobrava un sou fix. No tenia res a veure amb la seva dona, que deixava entrar pidolaires a casa per donar-los una mica de menjar calent i que una vegada, fins i tot, va tenir a pensió completa la filla d’una gitana.

La casa de la família del marit no era tan ordenada i espaiosa com la seva, era la típica barraca de pescadors on estava tot barrejat i tot era de tothom, però de seguida s’hi va adaptar perquè s’hi respirava llibertat i no havia d’aguantar el seu pare. Malgrat que van començar passant-les força magres, se’n van anar sortint i, quan es van sentir segurs, van posar un restaurant. Els tres homes de la família es llevaven a les cinc i, al migdia, quan tornaven de pescar, es ficaven a la cuina.

En aquella casa tothom cuinava bé perquè els pescadors estan avesats a fer-se el menjar a la barca i la cuina era un galliner de crits i de renecs. El tiet solter bevia gin-tònic per fer-se passar la calorada dels fogons; el pare del nostre amic no començava a cuinar una arròs si els escamarlans no estaven exactament disposats en la posició que ell havia preestablert. Les dones servien les taules i posaven pau, però de vegades també engegaven a la merda els marits amb aquella barreja de brutalitat i de tendresa amb què la gent senzilla es tracta quan s’estima.

La veritat és que el negoci anava bé i la família ja parlava del dia que es retirarien, però va venir una malaltia i va espatllar-ho tot.

Havent dinat, vam sortir al balcó a fer el cafè. Passava una fresca bona que ens va revifar de la calorada que havíem agafat menjant i bevent vi, i la mar era encalmada i lluminosa, de colors turquesa, verd i blau. La mare del nostre amic ens va explicar que no fa tants anys la sorra de la platja encara arribava fins als peus de la mateixa porteria de la casa. Van tornar a sortir anècdotes de la dictadura i de la guerra. Jo mirava, de fora estant, una fotografia de dins del menjador on es veia una velleta cargolada sota un tou de mantes, brodant una xarxa a la sorra i pensava: “Collons que bé vivim”.

Quan vaig tornar a la conversa el nostre amic i la seva mare debatien si el rossejat de fideus havia sortit prou cru o un pèl massa fet: “cagum la sang d’un gos rabiós -va dir la mare amb un esclat castís que ens va fer saltar de la cadira- ja ho sé, nen, a mi m’agraden com a tu, però ja saps que a la teva germana li agraden més fets i al final no sé per qui cuino!”

– Perdoneu, que ens podeu explicar com es fan els calamars?, va intervenir la meva acompanyant.

– Sí dona, va dir la senyora dolçament. Agafes els calamars pescats a mitja nit amb potera i els neteges bé. Els poses dins la cassola amb oli ben calent i abundant -que n’hi hagi més del necessari- i, al cap de cinc minuts, li tires un raig de conyac. Quan l’aigua dels calamars s’hagi evaporat i només quedi l’oli li tires el tomàquet. Deixes 10 minuts perquè es cogui i li tires l’all i el julivert. Espera’t cinc minuts més i fora. Tot això amb el xup-xup de tota la vida, eh? I si els vols fer el dia abans per l’endemà encara quedaran més bons.”

Consti que els fideus també eren de primera divisió!

Anuncis

3 pensaments sobre “Calamars (V.III)

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s