Trencar el gerro

Tendim a comportar-nos amb l’amor com un borratxo amb una ampolla buida, ens el volem beure fins a l’última gota, aprofitar-lo, escurar-lo al màxim. Hi ha una línia molt fina entre l’amor i el vici que sovint traspassem sense adonar-nos, per una barreja de sentimentalisme i de por de no ser justos. Saber quan ja t’has esforçat prou no és fàcil, jo per això he acabat sent partidari de quedar-me voluntàriament fins al final de la pel·lícula. Abans tendia a preguntar-me si ja havia patit prou i comparava el meu esforç amb el dels altres, però no era gaire bon sistema perquè jo no sóc com els altres, i m’acabava sentint culpable.

En l’amor, el patiment fins a un cert punt fa créixer, les coses no han de ser fàcils; però traspassades unes fronteres ens empetiteix perquè es converteix en l’única referència. Jo no sóc gaire partidari d’estimar a mitges, el càlcul el porto malament i em sembla un insult a la vida, que ja és prou curta. Suposo que puc dir això perquè tinc unes bases més o menys resoltes, però en tot cas no sóc bo pel càlcul perquè l’única cosa que m’interessa dels altres és el miracle de l’amor, la transformació que sorgeix d’allò que tu regales o et regalen, i perquè sóc crèdul i influenciable -per això vaig sempre a la meva- i si calculés segur que m’equivocaria.

Per això, el sistema que he trobat per relacionar-me amb la gent que estimo -tan dones, com amics- és quedar-me fins al final de la pel·lícula. No sempre hi ha final, per sort. Però si arriba el reconeixes perquè no nomé acostuma a haver-hi  una descoberta inesperada sinó, sobretot, perquè tens sentiments i reaccions que no pots projectar fins a l’infinit. Els altres poden jugar més o menys amb els teus desitjos i complexes, i els pots haver deixat passar més o menys endins, però el gerro de la dinastia Ming sempre el trenques tu en un gest desesperat de supervivència. Si encara estàs sencer, quan l’altre et vol fer sortir tant de tu mateix que ja no podries fer un sol pas més sense negar-te, saps que és l’hora de partir peres com sigui. En l’amor, l’esforç s’assembla a un escorpí envoltat pel foc, notes que la rotllana s’estreny massa perquè comences a fer-te mal a tu mateix i amb això sí que, després d’haver passat els meus petits calvaris, he après a ser prudent.

Anuncis

4 pensaments sobre “Trencar el gerro

  1. volem tenir amor o amors pq no volem ser menys q els altres, quan estimem o creiem que ens estimen ens sentim més guapus, adquirim sentit. L’únic amor diria que és sempre a un mateix.
    Per això mola pillar catxo i tenir l’àlbum de cromos força ple.

  2. M’ha agradat aquest escrit.

    Jo crec que si hi ha amor, la fe en l’altre només desapareix quan la ferida és tan gran que la vida perilla, quan t’ofegues en la teva pròpia sang baja. En el fons, la confiança en que es solucionarà el problema amorós és sovint una fe desesperada, una mena de pietat amb un mateix, condescendència cap a la propia errada per por a enfrontar-s’hi (sobretot a les seves conseqüències, esclar). Per sort no tots els homes som psicòpates ni totes fembres són fatals, i una certa empatia fa més dolça la cura.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s