Londres crema (V.II)

La veritat és que no m’ha agafat gaire per sorpresa la tangana que hi ha hagut a Londres. Quan vaig estar-hi fa dos anys ja vaig veure que no anaven bé. Des que va començar el segle, Anglaterra ha rebut més immigració que en tota la seva història i, malgrat que Londres és una de les ciutats més cosmopolites del món, el ritme que portaven era insostenible.

D’uns anys ençà la ciutat s’ha moronitzat i s’ha americanitzat alhora, ja es veia que això no podia funcionar, que mancava disciplina. Una de les virtuts de Londres és que malgrat el seu esperit cosmopolita havia romàs sempre fidel a la seva tradició, i últimament tothom trobava massa normal que els joves es vesteixin com els negres de Harlem i que els millors hotels de la ciutat siguin propietat dels àrabs.

Quan renuncies a tu mateix, quedes venut i amb les defenses baixes. Hi ha una línia molt fina entre el que és pràctic i el que és fàcil i Londres ha creuat massa sovint aquesta línia, els últims 40 anys. Per omplir el buit que va deixar la pèrdua de l’Imperi, les elits angleses han tendit a prescindir del sistema de valors del país, i de la seva base ètnica. Per més que molesti recordar-ho la columna vertebral de tot país és la seva base ètnica. La immigració refresca l’ambient i evita que la població local s’adormi en els llorers, però convertir-la en una excusa per dissimular els traumes o les febleses nacionals és un mal negoci.

A Londres, em feien cares estranyes quan mirava d’explicar els estats moderns com un sistema polític que va permetre l’explotació d’unes ètnies europees per unes altres. Suposo que també estarà mal vist dir que la immigració ha servit perquè les elits que van sobreviure a les guerres mundials continuessin beneficiant-se de les antigues colònies per vies més pacífiques -d’acord amb la mala consciència que ens va deixar Hitler.

Em fa la sensació que el multiculturalisme europeu ha servit per blindar les classes dirigents, per separar-les amb un mur invisible de les classes mitges i baixes, una mica com passa a Catalunya, on Pedralbes sempre utilitza la vella immigració com amenaça o com a excusa. D’altra banda, des que segueixo la premsa i les teles de la Gran Bretanya veig que allà es fan un tip de recordar les gestes de la II Guerra Mundial i les maneres de la societat anterior a 1914, com si hi hagués un enyor d’ordre i claredat, i una certa temptació d’anar enrera.

Tinc entès que la premsa va publicar fa poc un informe segons el qual la mà d’obra immigrada és més qualificada que l’anglesa. Si és així el problema encara és més gros, perquè la qualificació tècnica és important però no pot substituir el valor que té la tradició d’un país. El problema d’acollir més immigració de la que una societat pot absorbir -i sobretot d’acollir-la amb un discurs feble- és que la primera generació és fàcil d’explotar, però que, a la segona, li has de posar pantalla de plasma perquè no se senti exclosa. I quan l’economia no permet més fugides endavant, tens un merder de ca l’ample.

Advertisements

5 pensaments sobre “Londres crema (V.II)

  1. Ser català i tenir d’anar Londres per a esgarrifar-se de la traïció nacional de les elits és per a que et facin contracte indefinit a TV3 o La Vanguardia.
    I no només per que ells poden justificar-se com hereus d’un lideratge imperial, ni perquè rarament estafin el poble parlant d’Icàries de model escandinau basades en la cohesió i el sentit de comunitat; sinó perquè inclús és dubtós que arribessin a un nivell de deslleialtat ètnica suficient com per a deixar en minoria la identitat britànica. Compara amb casa nostra.
    I el que molesta i està perseguit avui en dia no es tant parlar d’ètnia com preguntar-se per l’origen d’aquest model d’elit que es reconeix com a minoria escollida i fomenta el desarraigament, la descohesió i la massificació del poble com a garantia d’impunitat.
    La judeització d’Occident, l’esplendor de “la elit entre la elit” -que diria el fill de la botiguera- i que és paral·lel a la nostra decadència.
    En fi, no me n’he pogut estar d’una darrera imbecilitat. No molestaré més.

  2. Doncs no està pas tant malament el comentari anterior, i és cert que les èlits s’han entretingut a desarrelar, descohesionar i massificar tot el que han pogut el poble (la darrera i més aguda falta de respecte). És a dir, o no han cregut en la nació, és a dir en el poble, o directament els hi ha fet nosa. Hi ha un corrent de pensament, crec que superscticiós, que es mostra escèptic sobre l’existència de les nacions (ètnia i tradició), diu que no existeixen i és un pecat mortal de conseqüències incalculables negar, minimitzar o fins i tot despreciar les nacions (els pobles) i el que les ha creat. En definitiva si destrueixes la nació, l’èlit que en seria la seva expressió, resta orfe de sentit, per tant el que han fet les èlits és pura autodestrucció.

  3. Què hem de fer doncs? Tens por de respondre la pregunta? De fet el teu llibre sobre Josep Pla es pot considerar la reivindicació de la ètnia catalana. XD Ostres. El de la Gabanacho també. Quines coses! Ai Sisa Sisa! Hi ha cases d’algú.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s