L’Espanya amiga (V.II)

Ahir a la platja feia vent, però el vent era favorable i vaig sentir un noi que feia aquesta aguda reflexió: “El tema de les retallades i del deute de les autonomies em recorda un amic que vaig tenir. Era un amic llest, que abusava de les meves virtuts fins al punt de convertir-les en defectes. Quan sortíem a la nit aprofitava els moments que els seus companys de xirinola anaven al lavabo per assaltar les seves nòvies i després feia grans discursos sobre l’amistat. Com que ja me’l coneixia, de vegades em preguntava perquè no s’aplicava aquells discursos tan bonics, però m’entendria tot pensant que el pobre noi era com un cíclop i que tenir un sol ull al cap li feia perdre la visió de conjunt. Poc a poc, a còpia de no trobar ningú que li parés els peus, aquest amic es va sentir tan fort que va perdre el control, com els ha passat a les elits de Madrid. El noi va començar a dir més mentides que Zapatero i Aznar junts; quan es disculpava per una cosa, és que n’havia fet una altra de més grossa; sempre acusava als altres dels seus defectes, fins i tot dels seus errors, i de seguida que baixaves la guàrdia en treia algun profit. Un dia que insultava a tot Déu i em donava consells amb aquell aplom que tenen allà al sud, va aconseguir irritar-me, el malparit. Li vaig dir que Al Capone també estava convençut de fer el Bé i li vaig retreure els seus abordatges de pirata. Però ah, aleshores ja no va voler parlar del valor de la seva amistat, sinó del valor de les nòvies dels amics que es va intentar tirar. Doncs això és el que passa entre Espanya i la Generalitat. Tants anys per assumir que ens roben i ara resulta que el tema no són els nostres diners sinó com tornem el deute i perquè hem gastat tant.”

 

Anuncis

6 pensaments sobre “L’Espanya amiga (V.II)

  1. “Si no è vero, è ben trovato”. L’anècdota m’agrada i va al centre del problema. Ja fa dies -setmanes? mesos?- que em pregunto per què ara, que més sentit tindria parlar del dèficit fiscal, tothom -o gairebé- calla i no dius res sobre el tema. CiU plora per 1.400 milions, quan el dèficit multiplica per 10 -i em quedo curt- aquesta xifra i la seva resolució ens faria sortir de la crisi com per art de màgia (bé, potser no tant, però la cosa seria més descansada).

    Sé que hi ha coses que no veiem i que no podem escatir, sé que els nostres governants tenen una visió de la jugada que, encara que equivocada, va un o dos passos per endavant. A vegades tinc la sensació que la independència de Catalunya és quelcom que es va pactar fa més de trenta anys i que es resoldrà a llarg termini. Només així entendré que a Espanya siguin tant burros i aquí siguem tant mesells.

    En fi… coses de la política ficció.

  2. El Sostres i tu sembleu el duo Pimpenela de la literatura catalana. Però alto, no deixa de ser força divertit i com que està ben escrit suposo que en el fons llegir-vos és enriquidor. Somehow.

  3. L’amic d’aquest noi de la platja, jo el conec! I en el meu cas particular em provoca la mateixa sensació que la Jüdische Gheto-Polizei als jueus del gueto de Cracòvia.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s