Una lògica perversa (Rac 1)

Tota aquesta xerrameca financera de números i de percentatges em recorda la retòrica bèl·lica i la manera d’entendre la diplomàcia que ens va acabar portant a les dues guerres mundials. Les fugides endavant són perilloses perquè al final d’una lògica perversa sempre hi ha l’abisme. El que haurien de fer els polítics dels Estats Units i dels països europeus és canviar el llenguatge i jubilar tota aquesta casta de sacerdots que viu d’una manera de tractar amb els diners i de concebre l’economia que ja no funciona. Passar-se la patata calenta, jugar al joc de les cadires, intentar resoldre la crisi a remolc dels inversors i de la premsa només farà gros el problema. No tinc clar que l’economia espanyola estigui pitjor que la dels Estats Units o la Gran Bretanya, el que em penso és que atacar la seva credibilitat és més fàcil. Els països occidentals semblen una colla d’aristòcrates arruïnats intentant recuperar la seva fortuna jugant al póquer. El que ha passat és ben senzill: teníem 10, vam voler viure com si tinguéssim 14 i, vençuts els primers préstecs, ara només tenim quartos per viure amb 7. Ajornar el deute i perdre el temps buscant solucions màgiques només agreujarà la crisi. Calen polítics prou valents per assumir que quan un problema és molt gros l’única estratègia possible és no deixar-se atrapar en una lògica perversa i afrontar-lo com abans millor.

Advertisements

3 pensaments sobre “Una lògica perversa (Rac 1)

  1. qui ha viscut per sobre de es seves possibilitats? El 40% de joves ( ara s’és jove fins els 35) que vivien a casa els pares? O el 60% restant que per a no pertànyer a aquest col·lectiu vergonyós pagaven el 60% del seu sou en el lloguer o hipotecaven el seu futur a 40 anys per un pis de merda?
    Potser era la majoria de ciutadans que exigien ma d’obra barata i que l’autoritat prevariqués per no aplicar les lleis d’immigració? O signés tractats de lliure comerç per a la deslocalització del teixit industrial?
    L’error de la casta política i la elit dirigent ha estat plegar-se irresponsablement als desitjos de la plebs… No se’ns pot deixar sols!
    Entenc que hi hagi la temptació de distanciar-se el màxim de la púrria indignada, però, d’aquí a defensar el discurs dels saquejadors hi ha un bon tret.
    El que ha mort és la confiança entre la elit i el poble, el pacte tàcit pel que nosaltres acceptàvem una farsa de democràcia i el monopoli familiar del poder a canvi de ser la comparsa del projecte.
    Calen polítics valents per a dir que la estafa corre a compte del populatxo, i cal una massa desarrelada i ignorant que s’empassi l’engany. Cal importar xusma per a mantenir els valors d’Occident: elit apàtrida, polítics corruptes i periodistes lacais i prou vanitosos com per a creure que son membres del clan d’escollits i no patiran la mateixa jugada.
    En menys d’un any et veig bramant com un descamisat qualsevol. És el meu consol.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s