Viure mata

És normal, però significatiu, que la mort d’Amy Winehouse hagi suscitat més articles sobre la seva edat que no pas sobre la seva música. Quan era petit el primer que feia quan buscava un personatge important a l’enciclopèdia era mirar quants anys havia viscut. Jo tinc vocació de liquen, és a dir, que sóc estalviador i que prefereixo arribar a vell més que no pas tenir una vida intensa i curta. M’agrada estar aquí, a la terra, envoltat d’humans. Conec una pintora de talent que, per no acabar com el rosari de l’aurora, va deixar els pinzells i ara és mare de tres fills preciosos; no sé si mai tornarà a pintar. Cadascú s’organitza com pot. Hi ha carallots que viuen tan a prop de l’infern que per trobar sentit a la seva vida necessiten menysprear tot allò que la qüestiona; aquests carallots també m’agraden. Jo en tinc prou amb poca cosa, segurament perquè em puc recollir en un món ple de jardins i de paisatges d’infantesa, i d’històries d’amor que m’encanta recordar. El meu ideal és viure molt, però no crec que la longevitat sigui un valor absolut. Fer-me gran m’ha ensenyat que cadascú té un ritme, i que protegir aquest ritme de les pors dels altres és duríssim però imprescindible per arribar a fer alguna cosa amb cara i ulls. A mi, m’agradaria viure molts anys perquè sóc lent i aspiro a fer unes quantes coses bé. Però ni tothom ha d’arribar a vell ni jo he de viure més de pressa. En tota cosa que fas realment bé hi ha sempre una renúncia. Si tinguéssim més present això, parlaríem més de la música de Winehouse i no tant sobre la seva edat. Moralitzar amb la vida dels altres és un recurs típic de covard que necessita justificar les seves pròpies tries.

Anuncis

4 pensaments sobre “Viure mata

  1. Gran Mestre Vila. Molt encertada la reflexió de què fa cadascú amb la seva vida, amb la vista posada en que viure és una actiivitat molt perillosa que acaba matant. Justament, ves per on coincidències còsmiques peruchianes, aquest matí he comprat per 5 euros en una parada d’un mercat del darrer racó de Catalunya (per fer-te un idea de la seva remota localització et diré que no era a Figueres, ni a l’Alt Empordà i ni tan sols a les comarques gironines, cosa horrorosa per a mi, vist l’arrelament i vocació de líquen que tinc) el darrer lllibre publicat pel mestre Ernst Jünger “La tijera” (Die Schere), excel·lentment traduit per Andrés Sanchez Pascual. Es tracta d’un recull de meditacions que publicà als 95 anys l’home que als 15 es va escapar de casa per allistar-se a la Legió estrangera, que particìpà a les dues guerres mundials (que llegeix Rabelais durant la batalla de Verdun, poques hòsties amb els cascos de punxa prussians,tot i que ell era suabo, i diu que el que més l’impressiona del moment és precisament la descoberta d’aquest autor), fou ferit, condecorat etc. Junger escriu una pila de coses bones o molt bones. Coneix a tota la gent interessant del seu temps, es droga, viatja, col·lecciona escarbats (i cuentu no sé si en va tenir gaire a la seva vida, en el que he llegit no hi he trobat cap esment i m’inclino per pensar que era un senyor tan cerebral que o no esmentava per esnobisme o era que realment el cuentu no li feia ni fred ni calor, alguna tara havia de tenir). Buenu Junger, a qui tu coneixes molt bé i tens escrites coses prou encertades sobre la seva obra, no havia tingut mai vocació de liquen i en arribar als anys que probablement jo no cumpliré escriu sobre el sentit de la vida i l’existència comentant a Goethe, Schopenhauer, Baudelaire i tot quant geni europeu s’ha cruspit durant la seva llarga, emocionant i ben viscuda vida. Li hauria agradat la teva conclusió: que la decisió de com gastar la vida és tan dolorosa que molts prefereixen no prendre-la i passar el temps fotent-se’n de les decisions dels altres. Lamentable. I fer de liquen és una decisió com una altre. Vet aquí que Abel Cutillas, autor del recull d’aforismes Viure mata amb que titules l’article, té d’escriptor de capçalera al mític Miquel Bauçà, que aquest si que era un líquen com el país no en donarà cap altre.
    Per cert: la donzella occitana, en Sala i jo cada vegada que ens veiem diem que em de baixar al cap i casal a veure’t i muntar un xeflis. Demà parlo amb en Sala i ens posem en contacte amb tu. Gin tónics.

      • Potser no és tant que viure mati, sinó que mentre vius et vas morint, i triar quan saps que el camí és finit efectivament implica renúncies. És simplement una qüestió de temps.

        Pd. Quina mandra la capital… infinitament millor l’Empordà (pel meu gust…vaja…)

  2. Trobo que tens raó, però escolta una cosa. Teoritzar o valoar la seva música no es pot. Que han de dir, els diaris? O sents com la noia comunicava com ningú, o no ho sents, i si no ho sents ningú t’ho pot explicar. Si, ja sé que l’article no va d’això, ho dic de passada. No hi ha critiques ni comentaris musical en realitat, als diaris ni enlloc, perque es massa dificil. Ho han de fer experts, que ni tan sols arriben a dir quatre topics, perque la musica segueix essent bàsicament un misteri.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s