Carles Sentís (necrològica)

Un alt càrrec de Convergència em truca per demanar-me què en penso del Carles Sentís i li dic que l’element més destacable de la seva figura és que mai no va caure en la temptació de renegar del país per justificar-se, a diferència d’altres catalans que van tenir una bona posició dins del franquisme.

Li he recordat què n’explico en el llibre de Pla, el saqueig de la casa de Juan Ramon Jiménez i la brometa de disfressar-se de soldat moro durant l’ocupació de Catalunya. Tot el cas de Sentís s’explica per una barreja d’insensibilitat i covardia. Sempre es va deixar portar per la circumstància i el currículum que deixa és impossible d’explicar sense la seva personalitat menor, fins a cert punt mesquina.

El seu càstig va consistir a veure enfonsar-se, davant dels seus nassos, gent millor que ell; la seva recompensa va ser una vida llarga i còmode. El buit que van deixar la guerra civil i la repressió franquista li van permetre fer una carrera brillant i meteòrica. A la redacció de Destino l’anomenaven “el tifeta”, amb una barreja d’enveja i de ressentiment que només es dóna entre els pàries. És significatiu que ni Josep Pla ni Néstor Luján, tan reivindicats pel seu caràcter liberal, no el poguessin veure.

Si prenem la divisió entre pàries i arribistes que Hannah Arendt fa quan parla dels jueus com a metàfora dels pobles oprimits, Sentís respon perfectament al segon tipus. Exaltat per la Catalunya oficial, tan en dictadura com en democràcia, va ser menyspreat per tot l’arc intel·lectual català, des de Josep Pla fins a l’exili. Tot i així, i aquesta és la seva grandesa, mai no va renegar del país per justificar-se ni va criticar-lo més del just i necessari.

Va fer de pont entre els monàrquics de la lliga i el franquisme i va participar en la tornada de Tarradellas. Durant els anys 60, va promoure el Telestel, el primer suplement en català de la premsa diària des de la guerra civil. Secretari del Ministre falangista Sánchez Mazas i director d’Efe, el seu nom va sonar per dirigir La Vanguardia en un moment determinat, però el règim el devia trobar massa del país.

A mesura que es va fer gran, va perdre la pàtina d’homenet pedant dels anys 40 i va agafar el caràcter bonhomiós de l’home influent que sap que no està en condicions de donar lliçons de res. En una entrevista que li vaig fer el 2003 a l’Última de l’Avui, em va dir que la Constitució s’havia fet contra Catalunya i que calia reformar-la amb tacte, mirant que Madrid no mirés d’empitjorar la nostra situació. També em va dir que la Guerra Civil havia sigut cosa dels “castellans”, però que ho escrivís amb delicadesa. Em sembla que, poruc i disfressat, en el fons era un nacionalista ètnic, com li va retreure l’Arcadi Espada en un article sobre el Finis Cataloniae? on era fàcil de comprendre perquè els fills de les minyones i els nou rics de Pedralbes sempre s’han entès tan bé.

En l’entrevista em va parlar de Pla i de Xammar sense rencor. Tot i que la conversa l’incomodava, i sovint es tapava la cara amb les mans com un nen petit, perquè no li veiés els ulls, va aguantar les preguntes com un senyor. En aquella mateixa època els descendents de la Lliga establerts al PSC eren impossibles d’entrevistar sense problemes i això em va descobrir que hi havia molt franquisme en l’antifranquisme. Malgrat haver viscut el segle XX des d’una posició privilegiada, va escriure unes memòries increïblement insípides, com passa amb tot el que s’escriu mirant de no tenir problemes.

La seva obra periodística no val gaire, sobretot la castellana que és convencional i fosca. El seu millor llibre és l’Instant del 36, un recull de cròniques periodístiques vibrants, tot i que literàriament esquelètiques, amb un gran pròleg del Julià Guillamón. El seu llibre més conegut és el Procés de Nuremberg, un recull de cròniques interessants per l’episodi que expliquen, però que no es poden comparar amb les que va escriure Augusto Assía, que va ser l’únic altre periodista espanyol que va poder assistir al judici contra els nazis.

El procés de Nuremberg il·lustra molt bé el rendiment que Sentís va haver de treure del dolor dels altres per poder prosperar en l’època que li va tocar viure. Testimoni del 6 d’Octubre i amic de Suàrez, la seva habilitat per estar a tot arreu i que mai no li toqués el rebre va ser extraordinària. Va ser un mediocre amb èxit, cosa habitualíssima a casa nostra. Si La Vanguardia ha sigut el diari provincià més ben fet d’Europa, Sentís ha sigut un dels mediocres més intel·ligents i fins, més subtils, que ha donat aquest país. Pocs catalans han sabut fer la viu-viu millor que ell. No sabem fins on hauria arribat en un context de llibertat, o què hauria donat si hagués nascut en un altre país més poderós i lliure. Tampoc no sé fins on haurien sigut capaços d’arribar dos periodistes per mi tan admirats com l’Anna Grau i el Salvador Sostres, si no haguessin tingut la mala sort de néixer en la MicroCatalunya.

Descansi en pau.  Els meus condols sincers a la família.

Ha mort un dels nostres.

Anuncis

13 pensaments sobre “Carles Sentís (necrològica)

  1. Doncs trasllado aquí el meu comentari, per la mort del periodista franquista Carles Sentís. Ho sento, Enric, però del cercle de Plà, el dels espies franquistes durant la guerra i el de “Finis Cataloniae” a la postguerra, aquest ha estat qui millor s’ho ha montat. Descansi en pau: a la dreta de Pla, Dalí i Serrano Sunyer. Sens dubte, com molt bé dius… es un dels teus, un dels vostres. Avui fa 75 anys de l’esclafament del cop d’estat a Barcelona. Arreveure.

  2. Em sorprèn aquesta última frase, encara que reconec que a mi també se’m fa difícil repudiar-lo. Quan penso que entrà amb els nacionals vestit de militar, segons he llegit, suposo que simbolitza el catalanet que fa el que sigui per no tenir problemes. I més encara quan ajuda a fer possible el retorn de tarradellas per la porta gran. Samaranch el trobo molt més sinistre i de cap manera ‘un dels nostres’.

  3. Em sorprèn aquesta última frase, encara que reconec que a mi també se’m fa difícil repudiar-lo. Quan penso que entrà amb els nacionals vestit de militar, segons he llegit, suposo que simbolitza el catalanet que fa el que sigui per no tenir problemes. I més encara quan ajuda a fer possible el retorn de tarradellas per la porta gran. No sé si aquelles imtges agradaren massa als franquistes.d’altra banda Samaranch el trobo molt més sinistre i de cap manera ‘un dels nostres’.

  4. Gràcies per la teva interessant aportació. Encara que jo sempre he admirat en Sentís, sé que el seu passat és incòmode, i m’ha agradat la teva reflexió sobre el fet que mai renegà del país (com em sembla que sí que han fet en Sostres o la Grau en alguns escrits seus). En tot cas crec que fou una tragèdia per a ell haver de triar bàndol, com explicava en una entrevista que li van fer fa uns anys. I em sembla molt humà triar l’altre bàndol després que el republicà caigué a mans de la xusma anarquista que matava a tort i a dret, i que l’havia amenaçat de mort. Una mica com en Cambó, que ajudà econòmicament a Franco perquè almenys aquest no el volia pelar, si bé al final es va redimir amb l’exili, desenganyat per l’anticatalanisme de la dictadura. Per cert, discrepo amb el qualificatiu de mediocre. Un mediocre és algú que quan mor ningú el recorda per gairebé res del que hagi fet, que no és el cas. Però vaja, segons tu en Lujàn també va ser un mediocre, però a mi alguns dels seus llibres a mi em van encantar (Fantasmes del Trianon, sobretot).

    • Ep! Jo no recordo haver utilitzat mai l’adjectiu mediocre pel Luján. Jo he dit que era un rmescriptor frustrat, tenint en compte sempre les seves aspiracions de joventut i les seves possibilitats. I no dic tampoc en cap moment que la Grau i el Sostres hagin renegat del país. Dic que es justifiquen queixant-se d’obvietats. Això és que a Catalunya no hi ha llibertat.

  5. Parlant de necrològiques, avui hi ha un bon article del Parpal a Vilaweb sobre la recent mort d’un periodista de veritat (o de ficció, però això és el menys important).

  6. És ben clar que Sentís no era un franquista convençut sinó un campió olímpic de l’oportunisme. En tot cas el Finis Cataloniae?, lluny de proclamar la fi del país afirma,la seva perdurabilitat més enllà de les circumstàncies polítiques: “Señores, un poco de reflexión: Bueno, sí: «Los últimos días de Cataluña”… la de Durruti… «Las últimas horas de Cataluña”… la de Companys… la de Negrín… ¡Perfecto! Pero Cataluña es algo más y algo más eterno que eso”. I la història ha demostrat que tenia raó.

  7. Certament, “Finis Cataloniae?” traspua nacionalisme essencialista maurrasià, amb invocació directa al pare d’Action Française. Això permet entendre també el denominador comú (la mitjana, que diria potser algú) entre el nacionalisme català de Sentís i eI seu pas al franquisme: el racisme que acaba traspuant als reportatges de “Mirador” aplegats al “Viatge en transmiserià”, on un Sentís de poc més de vint anys veu els camperols i els immigrants murcians amb els mateixos ulls amb què Hergé veia els africans a “Tintín al Congo”, pràcticament contemporani; al capdavall, la comparació dels camperols del sud d’Espanya amb africans era freqüent en l’època entre la ultradreta espanyola: “Si en todo el mundo es ésta la conjura judía —«semita»— contra la civilización occidental, en España presenta más delicadas y rápidas coincidencias con lo semita, con lo africano. Vedle florecer con toda su lozanía de primitivisimo en las provincias del Sur, donde la sangre mora perdura en el subsuelo de la raza” (Onésimo Redondo, «El regreso de la barbarie»; ho trobaràs al capítol 2 de “L’holocaust espanyol”, de Paul Preston).

  8. Personalment crec que la darrera Victoria d’en Sentís rau en el fet que tant vostè Sr. Vila, com l’Alfred Bosch o la pesada de la Pilar Rahola, intentin explicar i comprendre el seu comportament mesquí i miserable sobretot a partir del context històric del moment. Diu vostè en el seu article:
    “ No sabem fins on hauria arribat en un context de llibertat, o què hauria donat si hagués nascut en un altre país més poderós i lliure”
    Doncs jo m’aventuro a pensar que no hauria estat massa diferent, ja que els “grans esperits” no condicionen totalment el que son i fan al context històric del moment que els ha tocat viure. El prenen en consideració, però el superen enlairant-se pel damunt, sense fer trampes.
    Vostè sembla identificar un paral•lelisme entre Carles Sentis i en Salvador Sostres en llur incapacitat de donar el millor de si mateixos. Certament que en Sostres escriu força bé, però reflexiona i raona molt malament, des de quatre topics malgirbats, sense cap profunditat ni “épaisseur” intel•lectual ; Això queda palès en el fet que sempre per defensar els seus punts de vista i opinions, necessita atacar i menysprear tots aquells que no pensen com ell, sense ni tan sols aturar-se a reflexionar una mica sobre llurs raons o arguments. El pobre no ha comprès encara que quan la Veritat ens ha tocat no necessitem defensar-la, sinó viure-la i punt.
    Tant en Sentis com el Sostres comparteixen (compartiren, per ser justos), la necessitat de negar i ignorar els aspectes del país que no quadraven en llur visió estreta i restrenyida. Des de fa un temps en Sostres està repetint pesadament que els problemes de Catalunya son d’origen català i gens ni mica espanyol. Sembla que estigui preparant el terreny per tal de poder dir d’aquí uns anys (potser ben pocs), que cal que Espanya vingui a salvar Catalunya del desastre. Si creieu que exagero, temps al temps, que de més verdes n’han madurat.

    No, en Sentis no era un dels meus….

    Que passi un molt bon dia

    • Ni tant sols Clint Eastwood pot sol contra el món. Un home sol no ho pot tot , per la resta estem perfectament entesos. El Sentís era mesquinet i el Sostres es un fantasma.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s