Un altre màrtir (Avui)

Ja tenim un altre màrtir, es diu Anna Grau i ha deixat el diari ‘Ara’ perquè li van censurar un article. M’entendreix que els periodistes que viuen de Madrid ens donin lliçons de grandesa i llibertat, sobretot quan de passada ataquen l’independentisme. Si la Grau es pensa que l’Abc no practica la censura, és capaç de creure que la van fitxar pel seu talent i aleshores és normal que l’ego li faci perdre el món de vista. Quina mandra, aquests columnistes que es vanten que a Madrid mai no els censuren! Si no us censuren és perquè us manca personalitat per tocar les costures del poder, si jo escrivís per a un diari de Madrid em censurarien cada dia. Amb aquests articulistes tan valents no falla mai, si busques el beneficiari de les seves crítiques sempre és qui té més mitjans de recompensa. N’hi ha prou de llegir una novel·la de Balzac per saber que escriure en un diari té poc a veure amb el talent i molt amb l’interès polític. Tampoc no cal ser una llumenera per veure que la independència i la pluralitat dels mitjans d’informació acostuma a ser proporcional a la independència de les institucions i instàncies de poder que fiscalitzen. Si la Grau es pensava que l‘Ara era “un diari més plural i ampli”, jo em pensava que ella era menys pueril i criatura. El facilisme sempre és valorat pels diaris de Madrid, pel profit que en poden treure. Però si en comptes d’estimar et deixes treure el suc, al final de tu només en queda la banalitat i el monstre amb els defectes. ¿Quin atzar fa que els catalans es tornin tan ridículs quan Madrid els paga els seus articles?

Per complementar: Censura en la microcataluña

Anuncis

17 pensaments sobre “Un altre màrtir (Avui)

  1. Una empresa pot decidir no oferir un producte o servei per dos motius: o bé no encaixa amb l’oferta de l’empresa o bé no té el nivell de qualitat que l’empresa considera el mínim exigible. Els clients, reals o potencials i els proveïdors poden considerar errònia la decisió, però ningú qüestiona el dret que té una empresa a decidir si ofereix o no un producte, ni ningú qualifica aquesta decisió com a immoral. En el cas dels mitjans de comunicació, però, la cosa és diferent. Refusar de publicar un article, o acomiadar un locutor de ràdio, passa invariablement a ser qualificat de censura. Això té sentit en països dictatorials o en el passat. Però avui disposem d’internet. Qualsevol persona té la possibilitat de poder dir el que vulgui a la xarxa. Si el producte (article) té interès i qualitat, o bé si té un mercat suficient, encara que el seu interès o qualitat siguin discutibles, s’acabarà venent.

    En la meva modesta opinió, l’article de l’Anna Grau que l’ARA es va negar a publicar no té el nivell de qualitat mínim exigible. És un article lamentable. I si l’he pogut llegir, no ha estat en un dazibao penjat d’una paret amagada amb risc de detenció per la policia política catalana, sinó en aquest enllaç http://media.e-noticies.com/ext/20110707/contra-anna-grau-28-de-juny.doc. Per cert, algú hauria d’explicar a la senyora Grau l’existència de formats de documents com ara el PDF o millor encara HTML que poden usar-se amb molta més facilitat que el punt doc.

    L’article és lamentable per molts motius. En primer lloc, el que explica no és notícia: molta gent ha tingut incidents amb gent que és imbècil, o bé pertorbada o les dues coses alhora. El comportament de la negra és perfectament aplicable a un cert tipus molt comú a Catalunya: el “quillo”. Em pregunto si la senyora Grau hagués fet un article semblant a l’ABC si hagués tingut un incident del tipus “habla en español que no te entiendo”. En segon lloc fa comentaris totalment fora de lloc: la negra “està grassa que peta, just quan jo m’acabo d’aprimar quatre quilos”. En tercer lloc la reacció de la senyora Grau en dir-li que “és una merda” la desqualifica totalment. Trobo molt bé que s’hi enfronti, però, en fer-ho d’aquesta manera, es posa al mateix nivell de la negra. Anna Grau hagués pogut aprofitar l’incident per provar d’introduir algun punt que fes pensar. Ho comparo amb un petit assaig del Bertrand Russell: “De la virtut superior dels oprimits”. Però en comptes d’això ens trobem amb la conversa que qualsevol de nosaltres hagués pogut tenir amb les amistats al bar o a la perruqueria. Si jo fos responsable a l’ARA tampoc l’hagués publicat.

  2. No tots els catalans es tornen ridículs quan treballen per a la premsa de Madrid: Pla (El Sol) o Xammar (Ahora, quina coincidència!), per exemple. D’altres n’han estat sempre, de ridículs, com el nen de can Semon. I d’altres, com que sempre han treballat per a la premsa de Madrid, què vols que et digui? Com Arcadi Espada. Després de tota aquesta tirallonga, i pel que fa a l’Anna Grau… però qui és, l’Anna Grau?

  3. Doncs a mi l’article em sembla interessant simplement perque no és comú que algú intenti explicar la realitat que s’amaga sota la Meca del multiculturalisme i la modernitat cosmopolita que se’ns vol vendre, o el racisme sense complexos que pratiquen els que es senten exclosos.
    Em molesta molt aquesta tutela paternalista dels intelectuals, especialment a Catalunya cap al lector, al que deuen considerar idiota que només necessita coneixer la versió comercial i manipulada de la realitat.
    I també em sembla molt penós el barrejar tot això amb el independentisme i utilitzar el sobadissim paper de vicitima der nazionalimo excluyente per a obrir-se portes a la queridisma Madrit, com si la senyora aquesta no anés a vigilar amb peus de plom quins temes tracta a l’ABC a on la vulguin.
    Si jo fos director d’un diari seriós evitava contractar qualsevol paio que presumís d’haver viscut a Nova York: és garantia de persona infantil i provinciana.

  4. Tens bastanta rao, pero tambe es veritat que a mi de l’Ara nomes m’han interessat els articles de la Moliner, els d’en Xavier Roig, els d’en Carles Boix i alguns dels de l’Anna Grau. No entenc perque els de l’Ara van posar pegues als seus tres articles. No es pot editar un diari amb la pell tant fina! Quan l’Anna Grau ve a dir que per ser independentista “a la convergencia” mes val no ser-ho te rao, i tot el que escriu sobre en Lopez Tena es la pura veritat. Fa temps que penso que en Lopez Tena es la prova definitiva de que els catalans no som valencians (i viceversa).

  5. La Grau en qüestió escriu com una autèntica histèrica desbocada, quin cansament de dona. Segur que caurà estupendament als espanyols: res els agrada tant com un català renegat que va de lliure per la vida. Pot fer un club amb en Boadella. Dit això, no em sembla bé censurar articles: si al director de l’Ara no li agrada el que escriuen els seus empleats, els fa fora i sinó té pebrots, s’empassa el que escriguin.

  6. Només faltaria que en una empresa privada no hi hagués una regles, uns reglements i una ètica…L’ARA, com qualsevol altra empresa, no n’és una excepció. O np?

  7. El que m’entendreix (i no es cap ironia, ni cap surrealisme, i amb el permis del meu home) es veure com segueixes al peu del cano (disculpeu sisplau les faltes).

  8. Només entrava per donar les condolències a tothom. Ha mort el periodista franquista Carles Sentís. Ho sento, Enric, però del cercle de Plà, el dels espies franquistes durant la guerra i el de “Finis Cataloniae” a la postguerra, aquest ha estat qui millor s’ho ha montat. Descansi en pau a la dreta de Pla, Dalí i Serrano Sunyer.

  9. Només entrava per donar les condolències a tothom. Ha mort el periodista franquista Carles Sentís. Ho sento, Enric, però del cercle de Plà, el dels espies franquistes durant la guerra i el de “Finis Cataloniae” a la postguerra, aquest ha estat qui millor s’ho ha montat. Descansi en pau: a la dreta de Pla, Dalí i Serrano Sunyer.

  10. Una precisió per a en Josep:

    En dir que en López Tena és la viva demostració que els catalans no són valencians (i viceversa), també algú us podria respondre que els gironins no són barcelonins, ni els…

    Posem-ne un exemple, i viscut. Nosaltres, de fa força anys, anem a estiuejar en un poble de la Segarra, i la gent doncs ens la coneixem bastant bé. Al poble del costat, a mitja hora a peu de distància, també hi solem anar prou sovint, i doncs també ens en coneixem força bé la gent. Doncs bé, aquests dos pobles són ben diferents, tot i que tots dos pertanyen a la mateixa vall. L’un, el nostre, és de muntanya –la vall hi és estreta. L’altre és de pla –la vall s’hi eixampla multiplicant-se per quaranta o cinquanta (és un dir). L’un es decanta cap a la capital de comarca (hi va a mercat), i l’altre cap a la capital d’una subcomarca (hi va a mercat). L’un és gairebé buit de població fixa, i l’altre es manté i fins i tot guanya habitants joves. Evidentment, la gent dels dos pobles no pot pas ser igual, com realment, per a qui els coneix, no en són.

    No pot ser igual la gent del poble de Begur, a la costa de llevant, com la gent del poble d’Organyà, a l’Alt Urgell.

    ¿Com podem esperar que siguem iguals catalans i valencians? Tenim moltes coses, moltíssimes, en comú, de segur, però som diferents, és clar que sí. I és bo que sigui així.

  11. Jo deixo caure una reflexió, veiem si algú la pot desenvolupar: Perquè aquí no som capaços de crear una demagogia constructiva, com fan els espanyols?.
    Per exemple, podríem dir que “amb els valencians es més el que ens uneix que els que ens separa”.
    No serà que potser som massa exigents èticament?

  12. Enric,
    Veig que el meu comentari del teu article sobre la mort de Sentís, encara espera moderació… Escolta, t’ho dic seriosament, pots fer el que vulguis, no te importancia, però em sembla absurd. Suposo que em recordes, i ja et vaig dir que no tinc intenció d’entrar en cap mena de joc absurd. I penso que es evident que ho he acomplert. Es evident que pensem de manera antagònica, però el meu comentari no es ofensiu, es la meva opinió. Crec que hi ha uns posicionaments teus que, més enllà de la opiniò, no tenen cap base històrica. Entre d’altres, allò de la guerra entre castellans i un llarg etcètera. No crec que t’hagis d’amoinar per això, al final cadascú està en el seu lloc i amb els que vol estar. Simplement expresso la meva opinió. Salutacions.

      • Doncs a mi m’apareixía d’aquesta manera. Un misteri…De totes maneres, ja em vaig imaginar que no trigaries a fer una necrològica. Aquesta ha sigut bastant amable. No tot es pot ressoldre -crec jo- amb el tema de la col-laboració interesada, ja sigui per oportunisme o per factors econòmics. En el cas dels feixismes, fa temps que ha estat abandonada com a única perspectiva d’estudi de les adhesions als règims. Estem parlant d’una etapa, on les dretes s’havien feixistitzat ja en els anys anteriors. A Catalunya també. No hem estat la terra promesa. Fins una altra.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s