La comicitat de la palla

Una cosa difícil de recuperar quan trenques amb algú és la capacitat de concentració, sobretot si tens tendència a dispersar-te. La manca de concentració afecta tots els àmbits de la vida: et parlen i no escoltes, escrius i perds el fil, has de prendre una decisió i et fixes massa en els detalls, intentes pelar-te-la i no hi ha manera.

Hi ha dones que diuen que els homes sempre pensem en el mateix, però a mi em costa ocupar-me fins i tot del manteniment quan estic trist. Sort que Déu m’ha fet una persona tan alegre perquè sinó caminaria com els garrells. Quan hi ha sequera, en general tiro d’internet. Però si estic trist, les feines bàsiques em fan mandra i les vaig ajornant, igual que aquests iaios que tenen problemes de restrenyiment i la infermera els ha de perseguir amb la pera o la injecció per tot el jeriàtric.

Potser perquè el llit ha sigut el primer i l’últim lloc on he estimat sempre una dona, de vegades he pensat que el sexe era l’única cosa que m’interessava d’elles; seria més just, però, creure que allò que m’interessa d’elles és sobretot la idea que me’n puc fer. Mentre puc projectar la meva idea de bellesa en una dona, en tinc prou de veure-la per notar aquelles pessigolles que anuncien les grans gestes. Si no em serveix per això, ja pot anar xiulant. Aviam, si m’ho posa en safata potser menjo, però sempre amb una mica de desgana.

A grans trets, em sembla que es pot dir que hi ha homes que follen i homes que fan l’amor i que tots oscil·lem entre els extrems de dos models, el depredador i el cavaller. Al depredador, la monogàmia se li fa monòtona i això li dóna una fredor que resulta pràctica en alguns aspectes, però que en d’altres l’empobreix i fins el posa en perill. Els que fan l’amor, en canvi, no s’avorreixen mai al llit i si fos pel sexe difícilment canviarien de dona. Però així com els depredadors corren el risc del càlcul -igual que moltes femelles, que acaben atrapades en la lletra petita dels seus plans quinquenals-, els cavallers es poden perdre per un excés d’emotivitat o idealisme.

Al final, cadascú es defensa d’ell mateix com pot i tinc notícia d’ alguns homes que es maten a palles per no enganyar la seva dona, cosa que a mi em sembla increïble. Per salvar-me, jo una vegada vaig gravar en un vell radiocassete una noia que havia deixat, durant una sessió extra. Em va semblar que així podria separar l’esperit de la carn, veure la situació amb objectivitat i, fins a cert punt, aquella cinta em va ajudar a passar el dol i a matisar el delirium tremens, aquest dolor físic que et provoca l’abstinència quan la malencolia d’una il·lusió s’encarna en el record d’un cos.

Temps després va venir una altra noia i va voler saber quina música escoltava. Jo era a la cuina rentant plats i ja ni me’n recordava d’aquella gravació. Malgrat que vaig passar un mal moment, quan penso en el sidral que es va muntar em vénen ganes de riure. Si m’hagués enxampat amb una altra, no crec que em fes tanta gràcia.

Vull dir que mira, sempre hi ha un punt de comicitat en les coses que fem per estar bé amb pròpia fragilitat, però la resta és pura anècdota.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s