El glamur de Barcelona (El Punt)

Llegeixo un article de l’Anna Punsoda al diari Ara sobre la manca de glamur de Barcelona que respon a un altre article, publicat pel Valentí Puig a La Vanguardia, amb la típica crítica espanyola a la manca d’il·lustració de la ciutat. Segons la Punsoda, no és tant que de cop tots els barcelonins ens haguem tornat analfabets com que artistes i públic hem perdut el sentit de la transgressió.

Tot glamur porta implícit un sentit del límit i una idea de bellesa. El glamur és el fum de la glòria, suggereix els abismes que cal superar i tota la força que es necessita per defensar una promesa de felicitat de les agressions del caos. El glamur de París necessita la sang i les humiliacions que ha costat defensar-ne la façana. Nova York no tindria gràcia sense les rates i els bojos que et trobes pel carrer.

Francisco Umbral, que la Punsoda posa com a exemple d’escriptor glamurós, no era glamurós només perquè s’atrevia a escriure sobre pits i conys a la premsa de Madrid, sinó perquè, per transgredir els límits amb aquell sentit de l’humor, necessitava fotre’s de bon matí un determinat còctel de pastilles. Sense el preu que pagava per fer valer el seu món, l’encanteri de la seva prosa s’hauria esvaït.

Explico això perquè la Punsoda és una de les poques llums que veig brillar en l’horitzó i em va deixar amb les ganes de saber quina relació estableix ella entre la sensibilitat artística de Valentí Puig i la de Calixto Bieito. Em sembla que entre el neovictorianisme provincià de l’un i la neobohèmia àcrata de l’altre hi ha una relació que explica molt bé la proliferació de freakies i pepes, i festes Smirnoff a Barcelona.

Si a Barcelona s’ha perdut el sentit de la transgressió és perquè, com passa sempre en aquest país, hi ha hagut força per posar en qüestió el sistema de prestigi provincià però no prou força per substituir-lo per un imaginari propi. Em sap greu barrejar l’art amb la política, però crec que hi ha una relació entre el tremendisme del món cultural barceloní i aquestes elits que fan grans declaracions i es posen la bena abans de la ferida. La manca d’un sistema propi de referències tant serveix per explicar que els èxits internacionals de Bieito es visquin aquí com una xarlotada, com el fet que el senyor Puig hagi hagut de tornar a Barcelona després d’intentar fer carrera a Madrid.

L’art és la lluita contra el límit des de dins dels límits. Jo estaria d’acord amb el senyor Puig que la manca d’il·lustració resta glamur a la ciutat, però no crec que ens poséssim d’acord a l’hora de donar un significat concret i pràctic al terme il·lustració. A Catalunya, sense unes institucions capaces de protegir i desenvolupar una experiència pròpia del bé i del mal, els únics límits culturals clars són els provincians. Així, entre Puig i Bieito hi ha un buit immens al qual ningú no gosa donar forma perquè el preu és massa alt.

Jo no hi entenc ni d’òpera ni de teatre, i ignoro si Bieito és tan frívol com diu la Punsoda, però trobo lògic que els artistes que no se sotmeten al sistema provincià triomfin al món amb obres que semblen deslligades de la nostra vida concreta, de la nostra sensibilitat empetitida i de la nostra tradició nacional mal coneguda. Així mateix no m’estranya que cada vegada que Barcelona fa un esforç per marcar perfil com a capital –després del franquisme o ara amb les consultes populars– surtin veus que, amb un cert tremendisme, l’acusin de vulgaritzar-se.

En el fons el glamur de Barcelona sempre ha estat superficial, com el seu poder per defensar un univers propi i implicar-hi persones de talent. La ciutat no ha tingut mai força per capitalitzar el glamur dels catalans universals perquè els seus polítics mai no han tingut la capacitat o el coratge de pagar el preu de donar-los cobertura creant un sistema de valors ciutadans que hi estigués a l’altura. Per això surt més a compte atacar Bieito que Puig i per això la Sagrada Família ens sembla un exotisme. Per això tots els genis catalans, des del mateix Gaudí fins a Dalí, passant per Picasso o Miró, han hagut de fer valdre el seu imaginari parlant directament al món, mentre la capital del seu país sobrevalorava artistes provincians i criticava els que triomfaven fora.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s