Confessions d’una dona (V.II)

“La dona catalana és beata, no ha estat educada per explotar el poder del sexe. Es pensa que servir-se del llit per dominar un home és de putes i no és veritat, aquesta és la gran força de la dona, el que passa és que per utilitzar-la amb criteri cal tenir una educació i, a diferència de les franceses que són unes professionals, aquí som totes unes amateurs de la xona. En comptes d’utilitzar el sexe per fer anar els homes per on volem, deixant que es pensin que manen, per inseguretat volem portar els pantalons, dominar-los obertament i els acabem traumatitzant.

Les dones encara vivim a través dels homes i ens vengem de les nostres inseguretats i insatisfaccions torturant-los amb exigències absurdes, que no estan programats per donar-nos. Els homes són més forts però, pobrets, són goril·les; a la dona el cervell li corre més de pressa, si està en plenes facultats. Esclar, com que estem obsessionades a demostrar que som lliures i millors que ells, però, en comptes d’ajudar-los a volar i a créixer els lliguem curt i si tenen una mica de personalitat acaben parant bojos. Després ens estranya que els més intel·ligents es busquin dones curtetes. Potser no són tan feliços, però com a mínim no pateixen tant.

Les dones exigim dels homes molt més que no ens exigim a nosaltres mateixes. Som unes bruixes, ens aprofitem que l’autoestima de home bo que estima la seva mare passa per fer feliç la seva dona al preu que sigui per afirmar-nos. No sabem què volem i preferim rondinar i explotar el dolorisme, que sabem que dóna rendiments immediats, que arriscar-nos a fer créixer i veure content l’home que estimem.

Suposo que el problema és que a les dones ens costa trobar raons per viure i encara més ara, que estem exemptes de l’obligació de tenir fills. El buit que ens ha deixat la llibertat fa que la idea de fracassar -en el terreny que sigui- ens faci terror i que sempre mirem d’assegurar el tret. En el fons a les dones ja ens agrada estar discriminades, preferim escalfar braguetes que assumir el pes i els perills de triar per amor, és a dir, de ser realment lliures”.

I aquesta és la confessió d’una dona que té dos grans capritxos: les sabates Manolo Blanich i els Gin Tònics de Hendricks. S’ha ofert a una confessió més llarga pel llibre que estic escrivint. Gràcies. Quan m’ho ha dit, encara no anava beguda.

Anuncis

26 pensaments sobre “Confessions d’una dona (V.II)

  1. Caram. Això em sona a Sostres.Si més no, trobo algunes coincidències, no sé si macabres o no, però algunes. (deu ser que tant te fa carn o peix)

    • Doncs a mi m’ha agradat força precisament perquè no trobo pas que sigui aquest l’estil del Sostres, que s’hagués limitat a dir que segons ell les dones no tenen talent. Al contrari, penso que aquest text és bastant comprensiu amb les dones, ja que queda clar que són tan víctimes com nosaltres d’una forma malaltissa de relacionar-se amb els homes.

  2. Un dia vaig escriure això sobre la dona catalana “Una dona llatina, a més, educada per tant en la complaença sexual de l’home, en aquella sabiduria tan llatina, tan italiana, que consisteix en reconèixer la nostra superioritat, qualitats aquestes inimaginables en la dona catalana, tortillera ella la majoria de les vegades, frígida ella la majoria de les vegades, educada ella en la catàstrofe igualitària. Aquesta confusió que la du al retret constant. Al crit histèric. No pot ser pas tonto el Piqué, follant com folla amb aquest diamant de la creació!

  3. M’ha agradat molt el de Pla. Quin serà el tema principal d’aquest nou llibre? Que no serveixi per flagel·lar els catalans i catalanes si us plau! Les deformitats de caràcter són molt més per la voluntat maligna dels nostres enemics que per voluntat pròpia. La repressió, invasió i falta de llibertat marca. Tenim moltes cicatrius per destapar però prou de fotre’ns a caldo que és una malformació més típica dels que han rebut massa. Fot a caldo d’altres si us plau. Ja toca.

  4. M’encaro al text d’avui amb bona voluntat. Llegeixo la primera frase i ja em cau l’ànima als peus. Plego, no sense abans escriure un comentari que no pretén enutjar ningú, sinó deixar en evidència el que considero una profunda bestiesa. Potser és que sóc ruc, de veritat, però aviam, no és precisament a partir de la frigidesa que una dona pot explotar el poder del sexe? Si la tia es derriteix de gust, poc pot manipular al mascle, jo diria.
    Ho deixo aquí. El text no té ni cap ni peus. És divertit, això sí, i apropiat per fer bullir l’olla.

  5. Doncs a mi em sembla que el text té cap i peus, i ventre i cor i entrecuix també….

    Ernest, torni a llegir-lo amb calma, tenint en compte que és paraula de dona i intenti trobar alguns casos en la seva experiencia personal que il.lustraran prou bé el que aquesta dona diu, Segur que en trobarà més d’un (si mira bé ni no cap a una altra banda per no sentir vergonya…)

    Per exemple, quantes vegades a vist que una dona catalana accepti un “No” contundent de la part d’un home, no un “No” violent, agressiu o malparit, sino simplement un “No”, sigui quin sigui el tema o motiu. Fora de poques excepcions, la reaccio quasi sempre es trobaràa a dins del cercle dibuixat per la histèria, la mala llet, el psicodrama, els dolors i malalties imaginaris, i la punyalada rastrera. Ep, a voltes amb un somriure beatific als llavis…

    Que passi un molt bon dia

  6. Benvolgut senyor Agustí,

    En primer lloc se’m fa difícil tenir en compte que tot això és paraula de dona, perquè molt em temo que tot plegat és una elucubració de l’escalfada ment de l’Enric. Esclar que potser m’equivoco, i tampoc ho recrimino. Ja em sembla bé i en fons és igual.
    Admeto que és exagerat dir que el text no té ni cap ni peus, el text és aprofitable i de fet l’Enric acustuma a expremer amb prou interès i gràcia aquestes qüestions.
    Al meu entendre el problema rau en la impossibilitat de treure’n l’aigua clara. Entre el que les dones són, el que volen, el que es pensen que són i el que es pensen que volen, tenim aquí un garbuix inextricable.
    A mi em sembla molt significatiu que fins i tot un metafísic com vós vegi aquí ventre i entrecuix. Potser el text us ha excitat una mica, i ho comprenc. La idea de la dona dominadora i puta té un fort impacte en el nostre imaginari. I si l’Enric em dóna adreça o telèfon d’aquesta femella, ara mateix corro a comprar unes Manolo Blanich ben embolcallades amb paper brillant, llacet i targeta per, seguidament convidar-la als Hendricks que desitgi. Coses, per cert, que no sabia ni que existissin. I ja em va bé saber-ho.

    • Benvolgut Ernest,
      És vostè un descregut. Si promet pel seu honor que li comprarà les sabates manolo blanich a l’autora d’aquesta confessió i la convidarà a un gin tònic, li passo el telèfon de la senyoreta en qüestió que té 32 anys i és un àngel de dona, una mica asilvestrat i massa alta pel meu gust escarransit d’homenet de l’eixample però bastant tiarra i ben feta. Així vostè m’ajudaria a compensar la senyoreta aquesta que s’ha ofert a ajudar-me a donar al meu llibre el toc femení que necessita.
      Cordialment
      Enric

      • Benvolgut senyor Vila,

        dispensi, en primer lloc l’haver posat en dubte la veracitat del seu relat. Li ho asseguro, crec en l’existència de la senyoreta en qüestió, ara sí. Més encara, vostè me la posa a punta de caramel, car solament he de donar paraula d’honor per tenir accés directe a aquest ésser majestuós.
        El fet és, però, que dijous desapareixo de la circulació durant un parell de mesos per refugiar-me en un llogarret apartat. Dos mesos sense ordinador, i sense internet, és clar, cosa verament saludable.
        No puc negar, però, que l’esmentada senyoreta potser es farà present durant el somnieg d’alguna calurosa migdiada, d’aquestes que et despertes amarat de suor i amb la boca seca.
        I és que em sento intimidat. Vostè em diu que és alta. Ai las! la meva altura és discreta i si a més la dona es calça unes Manolo la cosa ja pot ser d’escandol. I és que he cercat per internet quina mena de sabatots són, aquests. Bé, de moment hem d’informar que la marca no és Manolo Blanich, sinó Manolo Blahnik. Aquest detall és important perquè si ens falta alçada i a més som pagesivols pel que fa a marques, malament rai. Les sabates en qüestió són d’un mal gust espaterrant. Convido a qui li interessi a veure’n els models
        http://www.manoloblahnik.com/

        Em fa patir, Vila. Aquesta dona pot acabar amb qualsevol. Escriure un llibre ja és de per si quelcom absorvent, si a més ha de passar massa estona amb aquesta dona no tinc clar que en surti viu. Ara, si surt bé els resultats valdran la pena.

        Ben cordialment.

    • Benvolgut senyor Ernest,

      Estic d’acord amb aquesta afirmacio seva:
      “Al meu entendre (crec queseria millor dir ‘Al meu parer’), pero el problema rau en la impossibilitat de treure’n l’aigua clara. Entre el que les dones són, el que volen, el que es pensen que són i el que es pensen que volen, tenim aquí un garbuix inextricable.”

      Ara bé, no entenc que alhora hom no pugui ser un metafisic (Ep! no me’n considero pas, pero és vostèe qui ho diu)i veure ventre i entrecuix en aquest text. Però això fa de mal explicar per escrit, calen uns gintonics i temps lent molt lent per una conversa sense presses.

      Per altra banda crec que moltes dones es troben en una situació de “desarroi” profund pel fet que han fantasmejat tant amb posseïr el mateix poder que l’home, que un cop el comencen a tenir, se’n adonen que no tot son flors i violes, sinó que aquest poder és també una càrrega i un deure envers la humanitat.

      Fora d’algunes excepcions remarcables, en general la generositat femenina sempre porta un preu, una factura que tard o d’hora cal pagar. Tan sols les dones verament místiques (no les new age passavolants) poden estimar i ser generoses, ja que llur amor no és una estratègia per aconseguir un objectiu (per més lloable que pugui ser o semblar) sino el vessament de quelcom que les omplena. Però per poder ser emplenades cal abans buidar-se i això vol dir viure molta inseguretat i l’angoixa que l’acompanya. Dit més cruament, acceptar de viure el propi Waterloo. I rarament he vist una dona que hi estigui disposada…

      Que passi un molt bon dia

      • Benvolgut senyor Agustí,

        al qualificar-vos de metafísic no hi ha en la meva intenció cap mena de sarcasme o de mofa. Recordo alguns comentaris seus molt pensats i de gran valor.
        Ara, siguem francs, com podem escarnir les dones per les seves contradiccions quan vós mateix parleu de mística i alhora de gintonics? Això també és molt contradictori, perquè és mística de saló i boqueta. Nosaltres tampoc ens aclarim gaire, a parer meu, i m’hi incloc, naturalment.
        Tampoc som més generosos que elles. La part final del vostre comentari es pot aplicar també als mascles i crec que hi estareu d’acord.

      • Collons, senyor Agustí. això de les dones místiques s’ho trobarà al llibre, n’hi dono les gràcies per avançat.

      • Benvolgut senyor Ernest,

        No m’havia pres el qualificatiu de mistic gens ni mica com a sarcasme o mofa; simplement volia assenyalar el fet que la veritable dimensio mística no tan sols no està renyida amb la carn, sinó que s’arrela en la carn, en la matèria. No es una fugida espiritual de la materialitat, sinó el seu acompliment, no per sublmació, sino per assumpció. Per la mateixa rao no veig contradicció entre mistica i gintonics (jo que soc més aviat abstemi i que no m’agraden els gintonics…).

        L’experièencia mística es pot fer present i ser viscuda en principi a tot arreu, a no ser que en fem una sublimacio espiritualista i no una assumpcio espiritual de la matèria. I quan dic a tot arreu, això inclou tan els salons com els bordells. Si em permet li transcric un petit text d’un dels meus mestres, Gustave Thibon que pot ajudar a aclarir el que li dic :

        « J’ai acquis la conviction que le mal n’est pas d’abord dans tel ou tel acte ou dans telle ou telle abstention ou omission, mais dans la dégradation du mystère en problème.
        Toutes les solutions me paraissent bonnes là où le mystère est respecté, mauvaises làa où tout est réduit au problème » (Thibon fou un pagès filòsof, membre de l’Académie françaises, royalista i catòlic. Li ho assenyalo perquè no es pensi que era un relativista modern de baixa estopa…)

        Ara bé, tornant a les dones, el primer que vull dir és que ja va sent hora que els homes desenvolupem un discurs propi sobre nosaltres mateixos i sobre les dones. Perquè? Doncs per la senzilla raó que l’espai no pot ser ocupat completament pel discurs o discursos feministes (més enllà dels seus encerts i de llurs marrades). Cal una veu arrelada en la pròpia experiència i no en el discurs d’elles sobre nosaltres.

        I en aquest sentit crec que cal desfer alguns topics pel bé de tothom i si em permet de l’univers sencer (ara ja em surt la vena mística).

        Si en el meu comentari parlava críticament de la generositat femenina era amb la voluntat, precisament, de desfer aquest tòpic tan amanerat que afirma que les dones son generoses per naturalesa, sempre i en tot lloc (ser que exagero, pero tan sols una mica…). Aquest topic reposa en la creença força arrelada de que la dona, pel sol fet de ser-ho, no pot ser portadora del Mal, no pot ser-ne la seu (siège). (i la majúscula de Mal en aquest cas no és gens gratuita). El Mal no coneix ni té preferèencies de gèneres, i si pren forma femenina, molt sovint hom ho justifica amb afirmacions sobre problemes psíquics i mentals com a causa o, en el pitjor dels casos, pel fet d’haver estat víctima d’una home verament dolent que l’ha manipulada. Hi ha una mena de creença en la virginitat moral femenina que ha esdevingut, de la mà d’un cert feminisme, un dels dogmes contemporanis de les decadents societats occidentals modernes.
        Bé, això ja comença a ser massa llarg, m’aturo doncs aqui,

        Que passi un molt bon dia

  7. Doncs a mi aquesta dona em sembla una carca. Totes aquestes collonades de servir-se del llit per dominar l’home, d’explotar el dolorisme, de trobar raons per viure si no és per tenir fills, del buit que ens ha deixat la llibertat…és el tipic discurs de les dones que no són lliures, per que a les dones lliures no els hi cal dominar cap home

  8. Les converses de bar a Catalunya han estar molt sovint l’inici de molts moviments i iniciatives interessants i necessaris pel pais.
    El dia que ja no hi hagi converses de bar a Catalunya, voldrà dir que el pais està molt fotut

  9. Res, per al·lusions només vull deixar clar que el text no és meu. A mi no m’agraden les Manolos, jo només porto bambes i sabatilles. I el gintònic té gust de Fairy. Dit això, estic força d’acord amb tot el text excepte amb el primer paràgraf. No és un problema de la dona catalana, és un problema de la dona moderna. No és que no dominem l’home a través del sexe perquè siguem beates sinó precisament perquè ja no ho som. Era abans, quan la dona era puritana i fidel, que el control del llit esdevenia una eina de poder. El marit només podia buscar alternatives als burdells. Ara, hi ha tantes cames obertes alegrament gratuites deixant-se ficar tot per tot arreu, que el sexe conjugal ha deixat de ser un element de dominació. La dona moderna ho vol tot però no vol pagar el preu de res.

    • Gràcies Àstrid pel teu comentari. Però les dones catalanes són beates, igual que les escoceses. El text no diu que no follin, diu que follen malament i pels motius equivocats, que és una altra cosa. Petonets voladors Barcelona-Cambridge. muamuamaumuarramua

      • Sigui com sigui, no crec que si follessin bé i pels motius encertats tinguessin gaire més poder sobre l’home. Al principi potser sí, però en un temps els problemes reals -que tenen a veure amb la dona en relació amb ella mateixa més que no pas amb l’home, que estan tan ben explicats en aquest text i que són vàlids per a la dona actual de qualsevol nacionalitat- les farien perdre el control. Els petons fan viatge de tornada. Muà!

  10. Les dones són així, o són d’aquesta altra manera. ???
    I els homes com som? I els homes catalans? Som tots iguals o semblants, jo m’apropo al sexe o a les relacions igual o d’una manera semblant a vostés? Hi ha un tret nacional de l’entrecuix?
    Si alguna de les senyores citades és dona i és catalana i per tant pot ser posada com a exemple hauriem d’arribar a la conclusió que la dona catalana acaba la carrera en estat de semi-virginitat, llavors hauriem de dir que no és que sigui beata sinó que és frígida. Podem dir que la dona catalana és frígida? Jo crec que no.
    La dona catalana és cada una del seu pare i de la seva mare, no?

  11. Bravo!! Gran reflexió, venint d’una catalana té tot el valor del món. No m’he entés mai amb les catalanes. És que ni tan sols no m’han atret mai. Sempre m’he anat a fixar en estrangeres, i quina diferència, poder ser un mateix! Estic ben casat, amb una estrangera, d’un altre continent, fantàstic. A sobre els sogres ben lluny.

    Observo el meus amics i familiars, que estan amb catalanes, cóm pateixen… quina pena em fan. Esclaus infeliços, mancats de llibertat, manipulats. Un soparet amb amics els costa mala consciència tota la setmana… Sé que hi ha excepcions… bé, ho vull creure. De debó que em sap molt de greu, però mai no podran dir que no hi corrien prou estrangeres, de tots colors, orígens i butxaques, en una ciutat com Barcelona, per l’amor de deu!!!!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s