El gran error de sempre (Avui)

Els convergents estan repetint els mateixos grans errors de sempre. Són errors que a la curta tenen una importància relativa però que a la llarga fan molt mal, un mal enorme. Un error, diuen alguns, és la promoció de nul·litats. L’error de fons, però, l’error realment important que explica tots els altres, és l’obsessió irresponsable que tenen per controlar l’independentisme. En comptes de posar les energies en donar-li gruix i consistència, CiU es desgasta frenant-lo i s’acaba comportant com aquests pares que desheretaven el fill si no estudiava la carrera que li tenien assignada. Compareu la manifestació del juny de l’any passat amb la bullanga d’ateus i de barruts de l’altre dia i veureu de què parlo. És un fenomen que es produeix des de fa 200 anys, amb matemàtica precisió, cada cop que les elits trafiquen amb el patriotisme de la gent. Debilitat l’estat a Catalunya a causa de la resistència nacional, quan les elits aturen el procés separatista el carrer queda en mans de la terregada, que és la que pateix més les conseqüencies de l’ocupació i la que està més desnacionalitzada i descristianitzada per l’efecte de les grans ideologies d’estat (el socialisme, el comunisme, el feixisme, etcètera). Així s’explica que, després de la gran victòria del SMP escocès, ara tinguem els capgrossos d’ERC dient que el partit ha de fer un discurs menys independentista i més d’esquerra. ERC ja fa pensar en aquells borratxos que arribats un punt prefereixen matar-se que deixar de beure. Si CiU no vol que aquesta bogeria autodestructiva s’escampi pel país val més que agafi el timó d’una vegada i rectifiqui el rumb.

Anuncis

3 pensaments sobre “El gran error de sempre (Avui)

  1. El millor d’aquest article és que està carregat de raó. El pitjor és que qui ho hauria d’entendre així no ho entendrà (tant de bo m’equivoqui). Malgrat tot, visca Catalunya lliure.

  2. Be, si els dirigents del CiU d’ara no ho entenguessin durant aquesta legislatura això de la independència, ja ho entendran mes endavant. Sabrem esperar, fins que un dia o altra l’espoli crònic dels veïns de l’oest, els estimuli la glàndula pertinent. I aleshores el seny dels mes votats, ens albiri una transició pacífica (i . . . rentable! tothom tranquil) però irreversible cap a un país de veritat. Amen!

    A Catalunya, parlar d’un futur pròsper i Espanya, no rima. Però a Espanya els partits de dretes (molt), i els d’esquerres (no tant, però deunidó), van units. Per tant aquí, tard o aviat (millor), els partits nacionals de Catalunya, hauran d’unir-se fent un Front Comú en una prioritària defensa d’un plebiscit que a mig termini decideixi directament sobre la autodeterminació.

    Ara, rere l’estela d’Escòcia, amb tots els ets i uts dels protocols democràtics europeus i, sempre, en la certesa (tothom que segueixi tranquil, per favor) que ens contemplen com uns futurs bons nous socis (contribuents nets again, però menys . . . tranquils!) d’aquesta UE financerament massa recalentada. Condicions idònies al nord, que juntament amb un govern del PP a l’oest, segur que propiciarà bones oportunitats per seguir creixent en una convicció majoritària que finalment, opti pel sobiranisme com a única solució realista a tot aquest pastelasu que arrosseguem des de fa 300 anys.

    Cal deixar-se de piloteres procedimentals a la corte del reino de las autonosuyas, com deia nosequi amb castissa ironia hispànica, amb tot això del pacte fiscal . . . . tothom sap que això acabarà d’aquí una colla d’anys amb mes temps perdut, un temps preciós pels mes grans . . . i al cantu nova frustració nacional com amb el recent estatuet de l’Alfonso Guerra. Seria maco això de negociar amb el lladre i que a sobre ens sortís be. Però a aquestes alçades de la pinícula, ja ens ha sortit a tots pel a tot arreu . . . 🙂

    Visca Catalunya, Lliure ! ! ! !

  3. El que dieu en aquest article, al meu parer, és molt ben vist. Us en felicito.
    Només en canviaria, si és que em fos permès de canviar-hi res, la paraula terregada –pel que té de despectiu.
    Hi ha, a més, l’error, al meu parer, de considerar despectivament els ateus. Perquè podria ser que molts d’ells tinguessin més esperit religiós que la majoria d’indiferents –que aparentment avui dia sembla que són molts.

    (I una remarca, si me la permeteu, sobre una regla gramatical que, pel que veig, moltíssima gent no coneix.
    Dieu: ” En comptes de posar les energies en donar-li gruix i consistència…”
    Cal dir: “…a donar-li…”
    Tal com ho dieu s’entén així: “En comptes de posar les energies, en el moment de donar-li gruix i consistència,…”
    La regla és aquesta (amb un exemple):
    Ben sovint hi penso, ‘en’ el que va passar aquell dia.
    Hi penso sovint, ‘a’ passar-hi les vacances.)

    Perdoneu si us molesto en res. Són, només, ganes d’ajudar.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s