El pop català amb un exemple (V.III)

No és casualitat que totes les grans cançons, les que tothom canta i estima, es recordin per una frase i una melodia. Això que alguns anomenen el misteri de l’art no és altre cosa que la capacitat d’una obra per expressar el tot a través de l’u. Tu entres a la sala del Museu d’Orsay, em sembla que és, on hi ha els Girasols de Van Gogh, i ho entens tot seguit. Els quadres que hi ha al voltant queden eclipsats i fins i tot els més famosos passen a semblar-te, per comparació, espessos i retòrics.

En les obres bones el fons i la forma es fonen en una sola acció tan forta que veus el món a través seu. Les bones cançons ens entonen perquè ens retornen a la unitat perduda, al món atàvic esqueixat per la vida social, marcada pels petits pactes amb la mort. Pots aplicar-ho a la cançó pop que vulguis: boig per tu, nothing compares tu you, I still haven’t found what I am looking for, Yesterday, Angie, Eco, The Wall, Sweet child of mind, singing in the rain, Highway to hell, Every breath you take, Logical Song, The Look, Born in the USA, L’empordà, Thriller, totes les cançons que funcionen t’exploten a la víscera i si de cas després t’arriben a la intel·ligència i en pots valorar els matisos.

La complexitat no es troba en la quantitat o en el color dels guarniments, sinó en el procés que porta l’artista a formalitzar el món d’un sol cop.  En una obra la intel·ligència hi ha de ser, però no s’ha de notar gaire. Per això la demagògia i l’art es toquen i es confonen i de vegades han de passar molt anys fins que no podem destriar una bona obra d’una de dolenta. Sandor Marai ho explicava molt bé quan deia que escriure és un 80 per cent de fatxenderia i 20 per cent d’il·luminació. Amb la música passa el mateix.

Jo no criticava els Manel ni elogiava els Sopa de Cabra. Només deia que hi ha una qualitat dels grups dels anys 90 sense la qual els grups d’ara no acabaran de fer el salt. Ja ho sé que els grups d’avui toquen millor que els d’abans. Quan jo era jove –when I was young- tocava la guitarra molt millor que tots aquells peluts del Rock català, però això no em va impedir mai de reconèixer les virtuts d’algunes de les seves cançons, a diferència de tants petulans ressentits que no sabies què odiaven més si que s’atrevissin a cantar en el seu idioma o que toquessin malament.

Si tècnicament aquells grups no van millorar és perquè no devien necessitar-ho. Els d’ara tenen molta més tècnica, però no sé si tenen més coses per dir.  Són més nets, més llegits i més educats, sí, perquè són una generació ja escolaritzada en català i en democràcia i probablement amb papis com els meus que els han pogut comprar una guitarra i han mirat de no deixar-los rodar sols pels carrers amb males companyies. Però com molts escriptors de diari de la seva generació, de vegades em fa l’efecte que es recolzen en la tècnica per dissimular que no tenen res a dir o que els manca el valor que necessiten per dir-ho.

Tot seguit, us penjo una cançó força bonica de l’Anna Roig. Que m’agradi, no m’impedeix de veure que hi ha més dramatització que sentiment, que la lletra va per una banda i la història que explica per una altra. Està cantada amb sensibilitat, però hi ha un sentit del ridícul que treu força a la cançó. No sé per què la majoria de cançons d’amor que fan els nous grups catalans han de semblar fetes per cínics prematurs o noies amb complexe de lletja. El pop català em fa pensar massa en el Jordi Pujol que accentuava els tics  per no ofendre amb la seva intel·ligència l’elector mitjà o en l’Artur Mas, que de tan guapo i moral com vol semblar et preguntes si és una persona o un holograma. Els grups dels 90 no tenien el defecte de recordar-me els polítcs. Però tot això són opinions d’home primari que es menja la gent crua, of course.

Anuncis

10 pensaments sobre “El pop català amb un exemple (V.III)

  1. Buuuff, amb la tria de cançons que has fet, aquestes que se suposa que de tanta gràcia que tenen t’exploten a la víscera, ja em passen les ganes de continuar-te llegint.
    Respecto que et facin trempar, però no entenc com no veus que ens movem en la pura subjectivitat. Que t’emocinin ja ho entenc, però la disertació artística amb què ho vols lligar tot plegat, fa pujar els colors.
    No sé, noi, cada dia et trobo menys inspirat i més pedant. [De fet, la llista és per pescar lectors fluixets com tu que l’he posat. Enlloc no dic que siguin les meves cançons preferides, que no ho són, però són cançons que han tingut molt èxit i que justament no pedantegen, o a mi no m’ho sembla.]

    • L’article és millorable, però la llista és per pescar lectors fluixets com tu que l’he posat. Enlloc no dic que siguin les meves cançons preferides, que no ho són. Són cançons que han tingut molt èxit i funcionen, ja està.

      • Suposo que per no semblar un “lector fluixet” hauria d’haver fet una altra mena de comentari, més d’enterat, potser.
        Mira, reconec que em surt una ganyota de desaprovació quan algú al·lucina amb el The wall de Pink floyd i no sap qui era Sid Barret, o l’Angie dels Stones i no ha escoltat un sol disc de la banda de l’època Brian Jones, i així podríem anar posant exemples.
        No vulguis marejar la perdiu, Enric. Del teu escric es desprèn que és un llistat de cançons que t’agraden. I no passa res. Tens uns gustos adotzenats, però tampoc és un crim. Al capdavall parlem de música per divertir-se i passar l’estona. I precisament perquè ho barreges amb l’art amb majúscules el teu article queda pedant.
        Si et llegeixo és perquè malgrat tot m’agraden els teus articles.

      • El que és pedant és parlar d’art amb majúscules. De veritat que no hi ha cap cançó de la llista que entri en les meves preferides. són hits, però són cançons que funcionen. That’s all.

  2. En la meva opinió, grups com els Sopa, Sau, etcètera els podien etiquetar com a rock, però no en tenien l’esperit. Continuaven sent cançoners i xiruqueros. També entenc que potser tenien la virtut de ser simples i no caure en aquesta cosa mig surrealista gracioseta cultureta que sembla que avui dia ho impregni tot. Ho sembla però. Jo crec que la versió que Mazoni ha fet del Maggies farm de Dylan, s’acosta més al rock’ n roll que tota la discografia dels pets.
    Però bé, com no podem deixar de dir, parlem de gustos i opinions.

  3. el trist del pop català és que ens l’haguem d’empassar per català. Evidentment que les cançons es disfrassen amb intel.lectualitat, això els permet justificar el no tenir un gran èxit, que d’altra forma tampoc tindríen. Fallen absolutament en tot, en el missatge, no n’hi ha, en la música, monocorde i plana, en la imatge, correcta i adaptada, en el gest, copiat i fals. Els seus seguidors?, xavals de les JNC, lectors de l’ARA, i algun pureta divorciat que feia molt temps que no anava a cap concert.

    • Si no hi entens de música més val no opinar. Quedes com un ignorant galdós. Quina pena, tant d’acomplexament sense saber-ho… Vaja, com per deixar aquest món ja. Que de desferres ja n’hi ha un munt…

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s