Pop català

Els grups de música catalans no seran bons de veritat ni fins que no aprenguin a parlar de sentiments de manera clara i directe. Tots aquests tics de brillantor i de surrealisme transcendental que posen en les lletres i els arranjaments fan com una ferum d’inseguretat i de complexe que els allunya de les masses. És com si els nostres músics tinguessin un sentit del ridícul exarcebat que els fes incapaços de parlar de sentiments. Tu escoltes una cançó d’un grup català i sovint t’acabes preguntant: però aviam, exactament què collons em vols dir? El grup que ha escrit cançons més clares i directes, de gent normal que diu les coses pel seu nom, són els Sau, per això van tenir tant èxit. Els Sopa, els Lax&Busto i Els Pets, prou bé. Però els  grups nous que van sortint tenen una tendència a fer-se els interessants que no els afavoreix. És com si volguessin demostrar-te alguna cosa. En comptes d’agafar els temes de cara, els emmascaren amb jocs de paraules i frases  rocambolesques, sons psicodèlics o instruments extranys. Tot i que no sóc un gran connaisseur, cada cop que em passen una cançó penso que el pop català tendeix a la morbositat -com el nostre cinema, també, i determinat humorisme. Els nostres artistes es recreen en l’absurd de manera gratuïta per una falsa profunditat de quinqui passat per l’acadèmia. Les cançons dels nostres grups poques vegades t’eleven, com la música que a mi m’agrada, que pot tenir moments cursis, però que té més força quan l’encerta perquè no s’amaga rera un fals sibaritisme, ni pretén oferir més del que una cançó pot donar.

Anuncis

20 pensaments sobre “Pop català

  1. Jo diria que això és una gran generalització! Els Amics de les Arts no poden parlar més clarament; els Manel déu n’hi dó com es fan entendre; els Mishima, d’acord, es fan força els interessants però també en tenen de clares i directes; Pau Vallvé parla sense embuts; Anna Roig i L’ombre de ton chien també són molt entenedors… (i no parlo de la simplicitat que gasten i les falses i cursis metàfores que utlitzen algunes cantants com Beth, La porta dels somnis…
    Exactament, de quins grups en ve al cap aquesta idea?

    • Estic bastant d’acord amb l’Enric. Amb la música, passa una mica el que passa amb les arts en general. No seré jo qui demani un retorn al “realisme” empobridor (perquè de realismes, n’hi han molts i de ben volats que n’hi han). El que si m’agradaria es la desaparició de la falsa pretensió, l’enmascarament de l’art rera el babeig de la tecnologia, que fa que hagi de suportar autèntiques tortures auditives i visuals, que l’unic interessant que tenen, es la des-mesura i l’abocament de diners en forma d’energia. En fí, que s’acabi d’una vegada aquesta lletjor pretenciosa. Es com badar – i jo ho he fet – davant la taula gimnástica, feta d’energia humana, que celebra l’aniversari de Kim-Jong-il i que en reprodueix la seva pistola. Potser es el moment personal, pero trobo a faltar el veritable ofici, convertit en art ( i aquesta inversió “personal” de temps i energia, es tota un altra cosa). Un retorn a la sentzillesa. Algú l’hi pot dir cursi. Jo no. Per cert, la Beth m’ha sorprés positivament i sento no compartir la teva opinió. Pero continuant amb els pretenciosos, confusos i dissimuladors d’avui, crec que son els hereus d’aquelles lletres entenedores (amarades de suposat surrealisme) que deien per exemple: “… Benvinguts, passeu passeu, de les tristors en farem fum, que casa meva es casa vostra… si es que hi han cases d’algú”. I resulta que ja no tenim casa.

  2. està molt bé això que dius Enric, detectant símptomes d’una cultura coixa, no-plena com la catalana.
    us enrecordeu del Loquillo, del Último de la fila, de Los Rebeldes, i més recentment Estopa?, podríem dir que no existeixen grups en català com aquests, el fet però és que són catalans i saben parlar el català!
    Alguna cosa fa que no hi hagin grups “normals” en català, i si volem escoltar música en català haguem de passar per aquesta pedantaria i intel.lectualisme aparent, i suportar aquesta imatge mig cumba mig cosmopolita mig estudiants de nosequé.

  3. Sí. Probablement hi ha un punt de “pretensió” i a vegades són abstrusos. Ara,sempre que miro de traduir els anglos…ho superen. Poso la primera lletra traduïda que he trobat, de veritat d’ U2

    FUEGO

    La llamada, la llamada, el sol arde negro

    La llamada, la llamada, esta golpeando mi espalda

    La llamada, la llamada, las estrellas están cayendo

    La llamada, la llamada, me golpean hacia el suelo

    Con un fuego, fuego.

    Pero hay un fuego dentro

    Y me estoy cayendo

    Hay un fuego dentro

    Cuando llamo

    Hay un fuego dentro

    Cuando me estoy cayendo

    Tu haces un fuego

    Me voy a casa

    —pués adiós:)

  4. Fa poc vaig escoltar sencer el primer disc dels Sopa de Cabra després de molts anys de no haver-ho fet. La producció és pobríssima, els músics toquen molt justetament, i el cantant desafina. Hi ha bones cançons, però el disc és molt irregular. Sau sempre m’ha costat molt, i els Pets han sabut madurar i evolucionar d’uns inicis infumables. Veig que a tu t’agrada un tipus de música molt concret, que era el més popular a finals dels 80 i inicis dels 90.

    Ara afortunadament hem guanyat amb varietat, en músics solvents, bones produccions, i com a resultat tenim un bon grapat de grups, cançons i discs.

    Tinc la sensació que no has escoltat mai els Mazoni, el Roger Mas, l’Anna Roig i l’ombre de ton chien, o el Quimi Portet per citar-ne alguns que fan música molt energètica. (no cito els més coneguts que omplen arreu on toquen).

    Estaria bé que obrissis les orelles i trobaràs de tot, cançons essencials i anades d’olla, composicions delicades i peces estridents.

    És un gran moment per a qui ens agrada la música!

  5. Jo crec que tens raó Enric. Tot hi que tampoc cal dramatitzar. Alguns grups és cert que tendeixen a parlar poc clar, sobretot de sentiments. En Joan Miquel Oliver per exemple ha esdevingut un especialista en crear llistes -com si fos una fulla d’excel- mes que no pas lletres per cançons. Però a mi m’agraden molt els Antònia Font, què vols que et digui… també va bé una mica d’ ironia o humor en els textos. Una mica de conya. Això sí, per mi els millors son l’astre Portet i en Puntí. En cada un dels seus discs pots trobar-hi lletres abstractes, iròniques, humorisitiques, però també sentimentals sense disfresses i escrites en primera persona del singular, donant la cara.

  6. Fa molt de temps vag escriure això “Els Manel no desperten emocions que et trastoquin, ans al contrari, amb el cor són un autèntic desastre. En això és un grup castrat, acomplexat i sense cap poder expansiu. La seva és una música de cartró pedra, de decorat, d’aparador, la seva és una música per estar a gust davant del foc, però no aconsegueix en absolut fer-te vibrar, ni et trasllada a nous mons on tu siguis el protagonista. Amb els Manel no cavalques, no voles, no fas res més que dir- Ohh, aviam si aconseguim emocionar-nos- però res, no hi ha res a fer. Els pets, els Sopa de cabra, els Sau, eres bastant millor que els Manel. Potser eren més elementals i no jugaven al escondite, ni treien l’Ukelel per fer-se els originals. Però emocionaven, tenien cançons que emocionaven.

    • Molt d’acord, però tot plegat depén com vols veure-ho. Com a fenòmen històric hi ha una evolució, força com la que l’Enric diu. Si el cançoner popular va seguint camí, agradi o no agradi com sigui, ja em dono per satisfet. La nyonyeria i l’amateurisme sempre m’han desinteressat. I crec que si calia fer una pas en l’evolució, el de la homogeneïtzació i “professionalització” (sovint sense cometes). era el primer i imprescindible. Si després d’anar-ho assolint resulta que ara tiren cap on tiren doncs bé, queixem-nos, però prefereixo que surtin grups. Perqué de la fornada de la colla pessigolla dels Pets i Sau i Sopa, ..), l’únic mèrit (i gran vist el resultat del fenòmen, no el seu) per mi ha sigut donar un pas endavant. Mai em van agradar i mai m’han agradat. I en canvi els nous sí m’agraden i em desagraden. Tot una diferència. Abans van a arribar a fer anar a Sangtraït a fer bulto (sense faltar respecte) perquè només tenien ressó tres i mira, ara parlem de quatre. I els Lax dallonses que passaven per allà, també. I fa uns anys ja hi ha una escena underground interessantíssima que abans envejàvem a l’estranger!! Mai m’ha agradat la música d’estadi i menys si tinc la impressió que estan tocant uns tius com els dels combos dels casaments.

  7. A mi m’agrada tot, sense complexes, perquè les lletres de les cançons són poesia, i hi ha poesia abstrusa i poesia més clara, i les dues valen igual. Ho diu una que porta gairebé 600 poemes comentats.

  8. No hi estic gens d’acord. Els grups d’ara són molt més bons que els de la generació dels 80. A excepció dels Amics de les Arts, crec que tots fan música de qualitat i amb caràcter, no música de festa major o imitacions barates de grups anglosaxons.

    Fan música de país normal i amb talent.

  9. Bé, jo que porto molts anys escoltant-la (R. Muntaner, Riba, Sisa, Llach, etc) diria que, precisament, ara ja no és tan engavanyada com fa uns anys i que hi ha un salt qualitatiu que els acosta a l’excel·lència europea. No sóc dels que mira a ponent però és evident la golejada (en qualitat) respecte la música espanyola. Ara falta, però el mercat i el dring dels diners. Un pot pensar que si no venen més és pel que tu conjectures però d’altres pensem perquè, ras i curt, no tenen els canals pe donar-se a conèixer i, a més, un mercat “petit” de 10 milions de persones esdevé molt més petit ja que part dels Països Catalans senten fàstic per tot allò fet en la seva llengua. Vaja: Animic, Relk, Minimal 21, Roger Mas, Mishima, U_mä…no tenen res a envejar a cap grup danès, noruec o, fins i tot, britànic de primera línia. En puc parlar perquè la música és la meva passió com ho testimonien els 5.000 discos que tenim a casa (de gregorià a Trentemoller)

  10. Digue’m tonto si vols, però a mi això de “però aviam, exactament què collons em vols dir?” em passa sovint llegint els teus articles. [Tonto, però no pas per no entendre els meus articles, sinó per llegir-me sovint si et faig aquesta impressió.]

  11. A la música catalana li cal un tempo més viril i militar. De vegades sembla que cantin castrats. [Somebody put something in my drink]

  12. Bé, crec que tens part de raó. Però el problema del rock català no és només aquest. És que no hi ha sentit del ritme. Hi ha bons músics però no tenen gaire sang a les venes. En el fons no fan rock. Tots fan folk maquillat. Són cantautors que juguen a ser músics de rock. Des dels Sangtraït fins al gran Quimi Portet. Molt pocs se salven (en aquest sentit).

  13. Quan la gent que no té ni puta idea de música es posa a parlar de música escriu bajanades com aquestes… Crítiques als Manel, molt bé, d’acord. No les comparteixo però tampoc són l’hòstia si els comparem amb grans grups internacionals. Però posar per damunt a qualsevol de les ridícules bandes del rock català demostra no tenir cap criteri. O això, o que com que fa ràbia la pose s’ha de rajar i no veure més enllà. La pose pot no agradar, però almenys es dutxen. [ui, quanta ràbia! De música hi entenc una mica, m’hi vaig dedicar durant molt anys]

  14. És cert pel que fa als grups catalans sorgits després del boom d’Antònia Font, però és absolutament fals pel que fa a la resta. En la música, com en tantes altres activitats humanes més o menys creatives, les modes hi influeixen molt. Per altra banda, no tot el lirisme fa de bon païr. Glaucs eren esplèndids, Mishima massa pedants, Miquel Abras massa lleuger, Beth força bona malgrat una certa tendència a desacreditar-la, i Guillamino avorridíssim. En un tal cafarnaüm, qui pot dir res minimamen enraonat!

  15. No vull molestar-te Enric, però jo crec que tens bastant mal gust pel que fa a música. Pel que he anat veient el que més admires són els guitar-heroes dels 70-80’s, a mig camí del simfònic i el heavy. Música molt pesada, gens subtil, sense matisos. Música de plom i atmosferes tèrboles. Ni alegria ni bellesa, ni tampoc espontaneïtat, imprescindible en la música juvenil, sigui rock o pop. Però bé, no m’hi fico.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s