Soparet al Born (esborrany)

Sopar amb l’Abel Cutillas en un argentí modernet del Born: il·luminació zen, cambreres altes i sofàs blancs, tot minimalista menys els plats, que m’han deixat K.O. A l’hora dels postres hem jugat una mica amb la simpatia comercial de la cambrera.

– Jo estic molt tip, senyoreta. Però si em deixa aquí la carta, potser m’ho repenso mentre el meu amic es pren les postres.

– Podéis compartirlo, si querés, como buenos catalanes -ha dit.

– Ni parlar-ne! -ha saltat el Cutillas. Aquí no compartim ni postres ni nòvies.

Cambrera: No me digas que no vas a darle “una miqueta” de tu postre! Venga, os traigo dos cucharitas.

Jo: Oiga, señorita! Això és propaganda espanyola. Si el meu company ha insistit de partir-se el primer plat i gairebé no ha tocat el segon ha sigut per fer-me enveja amb els postres. No li esguerri la festa. Li prego que deixi aquí la carta perquè si veig que l’enveja se’m fa insuportable li demanaré un tiramisú i me’l menjaré encara que la panxa em rebenti. De moment, però, miro de resistir, perquè no hi ha cap necessitat de fer-se mal un mateix, ho comprèn? I tingui una cosa clara: el defecte nacional dels catalans -de estos que hicieron estos palacios de por aquí- no és la garreperia, és l’enveja! La envidia -he traduit. Y sabe que produce la envidia, señorita? El complejo. Porque encima de ser catalán, resulta que uno tiene la nariz larga, el otro es bajito y el hermano de este sacaba más buenas notas. Y además, el padre, el abuelo y el bisabuelo de todos, y esto és una cosa que se ve sólo de mirar como estamos ahora, o bien era un cobarde o bien un hijodeyameentiende. O sea que por favor, no se resista i porti una cullereta.

Potser perquè els argentins també són un poble apallissat -encara que hagin metabolitzat diferent el trauma-, la cambrera ha rigut i m‘ha deixat la carta. Però tot seguit ha vingut la cap de sala, més madureta i llepada, a demanar-me altre cop si volia postres.

– Así pues, querés tomar algo?

– No ho sé, encara. Com veu, el meu company assaboreix el postre ben a poc a poc per fer-me ràbia. Deixi la carta aquí, li ho prego, em fa companyia.

Com que també deu haver interpretat que volia estalviar, quan li he donat la tarjeta per pagar m’ha dit, amb aquesta simpatia encartronada que té la gent de prejudicis:

– Así invitáis vos, eh?

– No, de fet ha pagat ell, veu? M’ha donat un bitllet de cinquanta, o sigui que el sopar només em costa 15 eurets i encara guanyo punts de La Caixa. Què li sembla?

I mirant al Cutillas:

– Nen, ara no sé si ens prenen per jueus o per gais. Amb tant folklore aviat no podrem sortir a sopar sense jugar-nos la reputació de catalans neofeixistes.

I tornant a la cap de sala:

– Señorita, debe saber que no somos ni judíos ni pareja, sino una cosa mucho más perversa. Somos escritores catalanes que escriben en catalán, aunque él escribe libros cortos y yo largos. Si me invita no es porque seamos novios, ni porque hayamos fundado ningun banco, sino porque acabo de publicar un prólogo que le ha gustado y que es largo como sus libros. No se lo recomiendo porque en la portada sale Hitler y parecería una insinuación.

Els ulls se li han encès.

– No, no, no, discúlpeme, discúlpeme -he mirat d’arreglar la cosa. Es que en su país hay historiadores que dicen que Hitler se retiró en Argentina. Naturalmente, yo no soy de los que se creen los cuentos que se inventan los eruditos para fomentar el turismo, pero la gente se ha vuelto muy susceptible. Cada día cuesta más saber cuando alguien habla en broma.

La cambrera s’ho mirava de lluny, amb una mitja rialla que hauria fet les delícies d’un odontòleg -tot i que era maca, tenia un cabell fosc vellutat, un polsim pilós a les galtes i duia un vestit negre que, al costat del trajo jaqueta autoritari de la cap de sala, li donava una innocència pastoril, de nimfa diabòlica.

De pas cap a la porta, li he dit mentre em posava el barret:

– Perdoni aquestes bromes tan dolentes. Quan acabi el servei, si vol venir a prendre una copa amb nosaltres, sàpiga que ell és un paio dur que busca nòvia i jo una criatura desconsolada.

I així hem sortit del restaurant, el Cutillas sorprès de veure amb quina agilitat he après a defensar-me.

La nit ha estat molt bé. El born cada dia fa més goig i ve més de gust de visitar-lo. Els carrers cada dia estan més endreçats. La història llueix cada cop més. Els veïns cosmopolites -encara que hi oposin resistència- poc a poc van arrelant i la vida de carrer comença a tenir un aire més creïble. El barri ha anat perdent la crosta de superficialitat que es va fer damunt de la misèria quan es va posar de moda. Als modernets els agrada viure entre merda, és un fenomen que es dóna arreu del món. Al Born encara hi pots trobar alguna moto abandonada en un carrer estret i fosc o una taca negra de pixum en un racó, però aquestes notes de deixadesa ja només són reminiscències escenogràfiques, detalls que mantenen la roda del negoci. Vull dir que, si no hi fossin, els botiguers haurien de demanar a l’ajuntament que les posés per conservar determinada clientela.

En general, el barri cada cop està més arreglat i net. Hi ha flors als balcons -aquests balcons enrajolats tan estilosos, que es van afegir al segle XVIII a mansions molt més antigues. La proporció d’edificis en runes cada dia és menor. Ara que els preus baixen a causa de la crisi, la qualitat del barri augmenta. Santa Maria del Mar ja té la façana restaurada i quan es fa fosc sembla un punt de llum apareixent enmig de la nit dels temps -expressió per cert molt ben trobada. Ha perdut l’aire fantasmal i amenaçador, i fins sembla que vetlli pels veins. El Cutillas m’ha explicat que les torres han passat per les mans dels picapedrers de Vinaixa -del seu poble-, i que la pedra de l’església, avui esgotada a Catalunya, ha calgut anar a buscar-la a Escòcia.

Les històries del Cutillas. Diu que l’altre dia va conèixer una noia de Felanitx en una cocteleria. Llavis pintats de vermell i estil agressiu i es van posar a parlar del Bauçà i del Barceló. La noia xalava. El Cutillas ha fet un llibre sobre Bauçà i coneix el tema. La noia estava tan contenta de conversar sobre la seva terra i el Cutillas li parlava amb tanta gràcia, com qui rega una flor, que li va acabar per explicar el simbolisme dels llavis vermells. Li va dir que a la prehistòria les dones es pintaven els llavis de la xona amb pigments per atreure els millors mascles. El Cutillas es bevia el Manhattan fredament, intentant contenir la polla tova, per no trencar els punts de la fimosi. Aleshores, va aparèixer el nòvio. Era un modernet espanyol que de Bauçà i de Barceló en sabia tant com d’astrofísica. De sobte, la noia va canviar d’estil i d’idioma i la contradicció va deixar el Cutillas commogut. Aquella noia s’havia venut el cony a l’enemic pensant-se que el seu món era una merda però tot i així no podia oblidar-lo i li cremava en l’ànima com un foc que només una polla catalana podia apaivagar.

– Tiu, tenim un món per conquerir!

Bé, jo crec que aquella noia ni podia oblidar el seu món ni sabria construir pas res amb ell. Les noies necessiten viure en la superfície de la vida. Els homes podem trobar l’alegria al fons de nosaltres mateixos. Quan una cosa ens va malament només hem de baixar una mica més avall per trobar un oasi de felicitat i d’alegria. Les dones necessiten l’escenari. Mentre siguem incapaços de fer emergir aquest món, el nostre món, les noies amb els llavis pintats de vermell seguiran preferint els altres.

– Doncs faré un llibre tan bèstia que s’hauran d’exiliar tots!

–  Perfecte. Aleshores Catalunya es convertirà en un camp de marduixos i els recollirem a mans plenes.

Anuncis

18 pensaments sobre “Soparet al Born (esborrany)

  1. Ostres, quin fart de riure.

    PS: comentari idiota d’etòleg tocapilotes: això dels llavis vermells no m’ho acabo d’empassar, jo diria més aviat que ve de que els humans ens sentim atrets per estímuls supranormals (ens agraden els llavis -> ens supraagraden els suprallavis vermells), i no per això de la xona. De fet, evolutivament les femelles tendeixen a amagar el seu estat de fertilitat actual, per poder triar millor entre mascles, així que no tindria sentit pintar-la.

  2. Coi, per què vols una novel·la? Que no en tens prou amb això?

    Les noies necessiten l’escenari perquè elles mateixes s’ho imposen, i precisament per això són infelices. Aquesta mallorquina va amb l’espanyol per culpa de l’escenari (per l’autoodi, pel sexe, per la pasta o per les tres coses) i segurament acabarà sent una figureta més que al cap de dos anys de matrimoni ja pensarà en les seves coses.

    Vila, fas molta ràbia quan escrius ‘els postres’. A casa teva heu parlat sempre en català, suposo. El teu avi no es fotia ‘els’ postres, segur.

  3. Aquesta noia és una xenòfila de megda. Li teníeu que fotre bronca per traïdora i puta i tallar-li els collonets i la tituleta a l’estranger. Visca la xenofòbia. Lleixiu a sa cara. Amb molt d’amor. [T’aprovo el comentari perquè tothom pugui veure com escriu un boig]

  4. Vas bé tiu!, les ties donen moltes voltes, però jo diria que sobretot els hi mola certa duressa i animalitat, que no són del tarannà del català, ens falta la part quilla, que ens l’han segrestat els putus espanyols, i que en l’imaginari de les nostres nenes ens faria una mica menys pollatoves.

    • També les catalanes podrien ser una mica més quilles, més putes. Certament deu ser el tarannà català. Trobo curiós, però, que en castellà no hi hagi un verb equivalent a “trempar”. Amb una paraula sola vull dir. Almenys que jo sàpiga.

  5. Si el bo de Mr Cotilla tenia els punts de la fimosi tampoc se l’hauria pogut follar. A no ser ,clar, que li vagi el sadomassoquisme, que també podria ser, llegint com llegeixo aquestes converses flagelades pel llàtic de la opressió nacional.

  6. fes el favor d’escriure “… de les postres…”, sisplau.

    I per cert, la part de la conversa en castellà sembla treta de l’entrevista del Soler Serrano al Pla; la part de les respostes de’n Pla, s’entén. Descollonant.

  7. No ho entenc. Alguns comentaristes ja t’ha fet veure que escrius malament “els postres”, però tu no ho rectifiques. Pots explicar perquè?

  8. Pobre noia argentina. De ben segur menys que mileurista, a més ha d’aguantar el peculiar i patriòtic sentit de l’humor de dos defensors de la terra.

  9. A mi això de què les torres de Santa Maria del Mar han passat per les mans dels picapedrers de Vinaixa també m’ho ha explicat en Cutillas!! Llàstima que no ens vulgui presentar!!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s