Anais Nin i Henry Miller (V.II)

Llegeixo la correspondència entre Annaïs Nin i Henry Miller. Van ser amants una temporada i amics de l’ànima durant molts anys. La seva relació m’ha fet pensar en La Meva Creu, la connexió immediata que s’estableix entre tots dos és la típica atracció de pols contraris que acaba amb una sexualitat explosiva i sodomita. Ell és franc i orgullós i ella és una mosqueta morta recargolada i encantadora, traumatitzada per la pèrdua del pare. És com si l’autenticitat de Miller despertés en Nin aquella mica de fe que cal per orientar-se en el món. Miller s’hauria quedat amb ella tota la vida, però Nin necessitava un marit dòcil, que no tingués prou força per interferir en la seva vida interior. En la brutalitat de Miller, Nin de seguida hi veu amor i tendresa, la lluita d’un home que mira d’estimar la vida sense hipocresies ni cinismes. En la perversió de Nin, Miller hi veu la possibilitat d’una veritat més alta, és a dir un gran cony màgic impossible d’avorrir. Nin i Miller s’estudien i aprenen l’un de l’altre. Són com dos dofins que juguen al bell mig de l’oceà. Probablement la força bruta de Miller ajuda a entendre que la seva obra sigui avui més coneguda que la de Nin, malgrat que ella escrivia millor. La literatura és molt una qüestió d’empenta, de la quantitat d’energia que un és pot permetre regalar. Després hi ha el que diu Miller parlant de Guide i Dostoievski. Gide és molt intel·ligent, però Dostoievski reacciona pels motius adeqüats, té la víscera fina. Més enllà de la mica de cervell que cal per poder composar quatre frases que s’entenguin, la literatura és una combinació de força i sensibilitat. Això es té o no es té i sovint provoca menyspreus envejosos en persones intel·ligentíssimes que tenen el cap ple de neurones i poca intuïció. Igual que Millor, Nin té una sensibilitat finíssima, unes antenes llargues que tot ho capten, però la doble moral típica de les dones li fa perdre la força. Els seus dietaris són una masturbació protoadolescent que no fa mitjana amb res. Probablement Nin només va fer mitjana amb Henry Miller, i per això en va fugir –perquè l’autenticitat també cansa. Quan diu que ella i Miller són indestructibles perquè són més escriptors que persones he notat un cert alleujament. Segur que Miller no va deixar mai de riure i de masturbar-se pensant en ella. I que encara que aleshores ja hagués existit el red tube això no hauria canviat res.

Anuncis

2 pensaments sobre “Anais Nin i Henry Miller (V.II)

  1. No comparis a Nin amb Miller. Ell és el millor escriptor del món, i ella, si fos actual, publicaria com a máxim a la Sonrisa Vertical

  2. Fa temps vaig dir una cosa semblant a aquesta: La grandesa de Miller és que sempre se’ns obre de bat a bat, sense contingències, se’ns mostra tal com és i vivim amb ell la seva pròpia transformació, la mutació d’un home turmentat i ple de pors, convertit a base d’osties, en un de deslligat i lliure de tota impuresa -talment com si fos un buda-. Es bestial la lectura. Ara que sols em queden vint planes per acabar amb el llibre de Miller- El colós de marusi- estic pensant d’agafar alguna cosa de Hemingway, un altre que sempre em fa bona companyia. Sobretot quan se’n va a caçar lleons

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s