Mira que jo m’indigno amb facilitat, i que sóc capaç de veure la part negre de qualsevol cosa, però mai no en faria ostentació d’aquest defecte. Només els hipòcrites i els ingenus s’indignen. La indignació sempre és contra un mateix. I els diàlegs amb un mateix s’han de viure amb discreció, si pot ser en la intimitat; al vàter, per exemple, que és el millor lloc per penedir-se dels pecats quan no tens la sort de creure en l’església catòlica i apostòlica. Aquestes concentracions d’indignats semblen aplecs d’imitadors del Mourinho: “por qué, por qué, por qué?” N’hi ha prou de veure la gernació que s’ha aplegat a Madrid, molt més nombrosa que la de Barcelona, per adonar-se que no són una cosa gaire intel·ligent. Què volen aquesta gentada de les crestes i els timbals, de les ulleres de disseny i les bates de portera, carregar-se la democràcia? La democràcia està basada en l’amor. En l’amor hi ha molt cinisme, un teatre impressionant; molta gent es pensa que estima i en realitat només va calenta, però de tant en tant, amb una mica de paciència, a còpia d’insistir, l’amor dóna algun fruit. La democràcia és igual. Si en alguns articles faig veure que m’indigno és només per carregar-me l’ordre Constitucional. Però no perdo mai de vista que la independència no l’aconseguiré donant la culpa a Espanya o al PP, sinó estimant Catalunya. A favor de què esteu vosaltres, manifestants? Indigneu-vos menys i estimeu més. Apreneu de les consultes populars. I la pròxima vegada no voteu tan malament.
Dietari a Destemps 
ets lamentable
Deixa’m ser pedant i citar Baudelaire:
Mais parmi les chacals, les panthères, les lices,
Les singes, les scorpions, les vautours, les serpents,
Les monstres glapissants, hurlants, grognants, rampants,
Dans la ménagerie infâme de nos vices,
II en est un plus laid, plus méchant, plus immonde!
Quoiqu’il ne pousse ni grands gestes ni grands cris,
Il ferait volontiers de la terre un débris
Et dans un bâillement avalerait le monde;
C’est l’Ennui! L’oeil chargé d’un pleur involontaire,
II rêve d’échafauds en fumant son houka.
Tu le connais, lecteur, ce monstre délicat,
— Hypocrite lecteur, — mon semblable, — mon frère!
Traducció del gran Xavier Benguerel:
Però enmig de panteres, xacals, gossos de presa,
de simis i escorpins, de voltors i serpents,
de monstres udolants, grunyidors i llisquents,
en els corrals infames del vici i la feblesa,
un n’hi ha de més lleig, més àvol, més deformed!
Tot i no fer grans gestos ni armar terrabastalls,
el món convertiria en un munt d’escombralls
i amb gust l’engoliria fent un badall enorme;
és el Tedi! – amb ulls molls per un plorar impassible,
somia cadafals fumant el seu hudà.
Ja el coneixes, lector, aquest monstre sensible,
-hipòcrita lector, -semblant meu, – i germà!
[Res de Pedant. Col·lecciono els teus comentaris i el de Chicago te’l trobaràs al llibre de les ciutats. En aquest cas, però, és millor la traducció del Llovet.]
És un tema diferent del del post, però m’he estat mirant algunes traduccions del Jordi Llovet del poemes del Beaudelaire que he trobat a través de Google, i crec que no són gaire respectuoses amb el text original. Suposo que són escoles de traducció: literalitat del text vs. respecte cap al ritme etc de l’original, però en algun cas m’ha semblat que se n’allunyava massa. Per exemple al poema l’Ennemi: “Où l’eau creuse des trous grands comme des tombeaux” ho tradueix com a “on l’aigua hi ha fet solcs tan grans com un fossar”. Home, “trous” són forats, no solcs i “tombeaux” són tombes o fosses, “fossats” crec que allunya el el text de la relació amb la mort. [Pot ser que tinguis raó. A mi em va agradar molt el pròleg seu de les traduccions i les traduccions sonen molt bé, jo crec que millor que les del Benguerel, però és possible que tiri més pel dret]
Hi fico cullerada perquè segons opinions solvents la més excel·lent traducció al català de Les flors de mal és el recull “Vint-i-cinc flors del mal” en traducció de Pere Rovira. Editat per l’Aula de Poesia Jordi Jové, Lleida, 2008.
En quasevol cas és molt més divertit diletar sobre la qualitat de les traduccions de Beaudelaire que discutir sobre les els numerets histriònics de torn dels de la plaça del Sol a Madrid i dels seus imitadors a l’afrosa plaça de Catalunya de Barcelona. És especialment graciós l’ús que fan d’una carota treta d’una superproducció cinematogràfica com “V de vendetta”. Ho trobo bastant definitori del nivell de tot plegat.
Suposo que és el preu que es paga per estar sempre al límit en les opinions i fer despertar (molt sovint de forma encertada) consicències però, avui sí, ben bé has pixat fora de test.
T’he sentit aquest dematí a Rac1 i no m’agradat gens el teu comentari. No crec encertat titllar d’hipòcrites i ingènus als qui s’indignen.
Totalment d’acord amb en Jordi, crec que has pixat fora de test [cintes de colors.]
Estic impressionat amb la vista que ha tingut en Jordi Ainaud per citar el poema de’n Baudelaire. Crec que clava perfectament el motor d’aquesta colla reunida a les places. D’avorrits que estan juguen a ser Àrabs “revolucionaris”. Demà jugaran a una altra cosa.
Una pixada fora de test en tota regla
Resulta interesante que en una de estas coincidan periodistas abanderados de facciones distintas. Desde gente de RAC1 a Intereconomía.
Enric, pásate por la plaza Cataluña antes de sentar cátedra.
Ah, y ama a Cataluña o ámate a ti mismo cerrado en el wáter. Pero no nos faltes al respeto, porque estamos hartos.
I aquesta «plaza Cataluña» on és, a Madrid? I n’hi ha que parlen de falta de respecte…
Totalment d’acord, gràcies per dir-ho, ets el millor
Indignats? Però si poden moure’s pel mon, poden anar allà on vulguin, tenen visa per anar arreu del mon. Indignats? però si són tan farsants, tan hipòcrites que si avui es jugués la final de la champions entre el barça i el madrid, la plaça catalunya i la del sol quedaria buida, buida. ¿Però que no estàs indignat? Sí, sí, pero deixa’m anar a veure el Barça! A mi m’agradaria, de veritat, creure’m la indignació, però homeeee, no fotem, és jovenalla amb ganes de gresca, de guitarreo, res més. Tu parles amb un d’aquests altaveus i no et saben dir res, res que sigui una mica, només una mica coherent. Retòrica marxista-leninista i poca cosa més! I mira que ahir intentava comprendre’ls tot escrivint al meu blog….en fi!
em sembla que l’amic Vila avui va de tripi. La democràcia es basa en l’amor? No, tio, la democràcia s’ha basat sempre en la lluita per assolir uns drets, uns drets que ara t’han furtat i no aconsegueixes veure-ho (tan intel·lectualitzar-ho tot i no t’has adonat que t’han fotut la cartera i el dret d’exigir-la). Si fos per intel·lectuals com tu o Monzó, estaríem encara a l’edat mitjana, i ja us semblaria bé. Serieu uns perfectes bufons de la cort, això sí. Els de plaça catalunya poden ser uns hipòcrites, amic Vila, però el teu pensament és taaaant càndit… que els iguales,
Bé, Vila, bé.
Els ha molat això que han sentit a dir, que als paísos àrabs les revolucions s’han gestat a internet, i a ells els mola el twitter i han fet piulades.
Deien uns d’aquest indignats que són apolítics. Molt bé. I a on els portarà l'”apolítica”? Cap a on es va sent “apolític”?
Co sempre passa quan es tracta d’aquesta generacio, la generació dels princesets i les princesetes, ells s’indignen i esperen que algú els satisfaci els seus desitjos, des de fora, com quan dèiem “mama tinc caca2 i la mama ens asseia a la tassa o a l’orinal (parlant de vàters, el model Velara de la casa Roca és insuperable)
Només una persona que comparteix la capçalera del blog amb un espía franquista podria dir aquesta subnormalitat…
Doncs si t’indignes amb facilitat i només els hipòcrites i els ingenus s’indignen, en quina categoria et classifiquem? De debò, sovint comparteixo les teves opinions, però el to aquest que gastes et perd. Opina, però no pretenguis alliçonar ningú perquè, senzillament, no téns prou nivell. [ni tu prou sentit de l’humor.]
Sí que en tinc, de sentit de l’humor, i bastant jo diria, però per a que em facin riure prefereixo un humorista o un pallasso dels de veritat (he he)
Felicitats Vila, tornes a estar en forma! La reacció de molts comentaristes, em recorda allò de que quan el savi assenyala la lluna, els necis se li queden mirant la punta del dit.
És clar que tots tenim motius de sobres per estar tot el dia indignats, però o a continuació et poses a canviar les coses, o això no serveix per res. I aquest és el problema de molts indignats, que no estan disposats a acceptar que molts dels problemes que tenim (no tots), no són culpa del “sistema”, sinó de les nostres mancances individuals. I clar, això és dur d’acceptar, perquè vol dir que molts dels “drets conquerits” els últims anys no només no són drets, sinó que són mentida.
En fi, felicitats de nou i permet-me un petit consell. Quan llegeixis per la ràdio, fes-ho més a poc a poc. El que dius és prou important i està prou ben escrit com per donar a la gent uns mínims segons per assimilar-ho. El que dius, dit més lentament, tindria molta més contundència. [Si ho digués més lentament em farien fora perquè només em deixen un minut. O dic tot això ràpid o dic més coses i sóc escriptor -o ho intento!
Veig que tenen cartells que diuen “Spanish revolution”. Que se la fiquin on vulguin.
M’agrada el text d’avui perquè treus la careta a aquesta colla de barruts. Encertat també el comentari sobre la independènia i estimar Catalunya.
Ara, trobo que les afirmacions més generals que fas el principi no s’aguanten gaire per enlloc, a no ser que les hi donguis més relleu amb bons arguments. Vull dir que això de “només els hipòcrites i els ingenus s’indignen” o bé “la indignació sempre és contra un mateix”, em sembla, així d’entrada, poc consistent. I indignació no és ira.
Nacionalisme insolidari.
Demana estimar més però només s’ensuma autoestima. És el que m’arriba de les seves paraules. És tot un insult a la solidaritat i l’estima entre les persones.
Sembla educat però una espècie d’intoleràcia cap als que no son com ell sembla que el podreixin per dins.
La llibertat de pensament és molt maca però per desgràcia s’ha de conviure amb gent que no son com nosaltres. Trobo que això és una fal•làcia del nacionalisme. No es pot ser Independentista i solidari? Perquè excloents? Es racisme tapat sota la samarreta? (Ja has llegit bé el text? Encara no sé què defenseu aquests nous lectors del meu bloc.)
Qui vulgui un comentari més extens sobre els revolucionaris de saló, que llegeixi el famosíssim poema de Pasolini sobre el maig del 68 a Itàlia, http://pazuzu-uzu.blogspot.com/2007/12/pier-paolo-pasolini-il-pci-ai-giovani.html
El que és particularment interessant és que, en comentar el seu poema en una taula rodona organitzada per l’Espresso el juny del mateix 68 (http://www.pasolini.net/saggistica_tavolarotondaEspresso.htm), Pasolini afirma: “fins a la meva generació, els joves tenien al davant la burgesia com un objecte, com un món a part. Ens podíem mirar la burgesia, doncs, objectivament, des del punt de vista que tenien sobre ella els qui no eren burgesos: obrers o camperols. Per a un jove d’avui, la cosa és diferent: li resulta molt més difícil mirar-se la burgesia objectivament a través de la perspectiva d’una altra classe social. Per què? Perquè la burgesia està triomfant, està convertint en burgesos els obrers, per una banda, i els camperols, per l’altra. En resum, per mitjà del neocapitalisme la burgesia s’està convertint en la matixa societat, està a punt de coincidir amb la història del món”. A Pasolini això, és clar, l’emprenyava (ja es veu que no era de la corda de Fukuyama). El problema és que potser sí que els obrers i els camperols han deixat de ser-ho per esdevenir burgesos, encara que només fins a cert punt. Però la història no s’ha aturat: després del triomf de la revolució burgesa (segons el paradigma del 1776 més que el del 1789) i el fracàs de la revolució proletària (1917), de sobte s’ensorra la burgesia per donar pas al neofeudalisme (cf Max Otte a La Vanguardia, http://www.lavanguardia.com/lacontra/20110109/54100134684/tenemos-mas-desinformacion-que-nunca-y-gratis.html o bé el “medieval landscape” que descriu Parag Khanna http://www.paragkhanna.com/?p=264 i sobretot el profètic article d’Umberto Eco del 1973 “Il Medioevo è già cominciato”). En definitiva, no sabem on anem, però sí que, si ens quedem quiets a les places, segur que no anirem enlloc.
Doncs, jo trobo que l’has “clavat”… I entre altres coses, és per que a diferència de les concentracions al nord de l’Africa… Aquí, cap dels concentrats saben que és passar gana.
I dubto que hagin votat algun cop la gran majoria d’ells… Ja són prou grandets, potser ja seria hora de que votessin amb responsabilitat.
Per cert, amb una Catalunya amb Estat… sense espolis fiscals (i altres), hores d’ara ni parlariem d’això… ni crisi, ni atur, ni…
A veure si algú se l’hi acut entre tants!!!
Segur que hi ha molts “pro-sistema” que s’alegren de que tota aquesta gent no vagi a votar!!!
No considero pas cap cosa recomanable indignar-se. És qüestió de tenir massa sang o massa orxata suposo. Ja m’agradaria a mi tenir la impassibilitat dels anglesos. A més sóc catòlic i no pas un budista deslligat de les emocions. Suposo que lo contrari de la indignació és el passotisme i que sense indignació no hi ha acció. En quant a estimar (?)…jo no hi veig pas cap violència ni odi.
Animus provocandi, humor…?? No pateixis, tothom la vessa a vegades.
A mi em farien una mica de por si no sabés que de fet només estan jugant a fer veure que fan una revolució.
Enric, crec que l’has encertat totalment. Aquesta suposada indignació em sona a cartró-pedra i a falta d’exigència amb un mateix. però és clar com que se suposa que són els febles tenen un plus de legitimitat, perquè ningú els hi pugui retreure res. Crec però, que t’has oblidat d’un tercer element que s’interposa entre “el sistema” i “els indignats” i de fet són l’element indispensable per aquesta messa in scena. Aquests serien els cumplidors amb mala consciència, és a dir formen part del sistema i en gaudeixen molt (“più a sinistra si gode di meno” que deia aquell humorista)però ai las! tenen els remordiments de que participen en una cosa injusta. Aquests, com les velles beates, són carn crèdula disposada a creure en miracles, comprar estampetes i reliquies, repostaria de rectoria etc. que els puríssims (és a dir els indignats)manufacturen amb una habilitat pels negocis (i xantatges) d’aquesta mena, que no s’aprèn ni a les més reputades escoles del sector. Així que l’espectacle és aquell tant i tant entranyable de l’enganyant i l’enganyat, que feliços que són els dos, recoi!
Hem de tenir paciència amb els joves (romàntics?) Ells s’han demmotllar a una realitat que no els agrada i demanen que la realitat emmotlli a ells. Sempre ha passat així i el temps ho cura tot.
Felicitats Enric, totalment d’acord amb tu. M’agradaria saber quants d’aquests indignats varen votar el 10 d’abril, i això si que era democràcia real
Felicitats Enric. Avui tu i el Sostres, els dos meus blogueros de referència, entreu en sintonia amb els meus pensaments més profunds.
Quan s’acosta l’hora quan els que detenten elpoder i n’han abusat, han de ser foragitats pel vot del poble, el bolet de la plaça Catalunya, engrandit al primer pla per premsa i tv., és una distracció que els pot afavorir.
Ja m’agradaria, que després d’aquesta justícia electoral, els joves manifestants treballessin per les coses que diuen i sobretot per les llistes obertes, no només a les eleccions públiques, sino a les previes a l’interior de cada partit, el que tindria un doble guany: La renovació de candidats més enllà de l’arbitri dels anomenats líders o cabdills,de primer i el retorn a la democràcia interna dels partits que prediquen la democràcia, en alliberar-se de tant absolutisme.
Espero de trobar-nos-hi.
Eduard Cardona
Retroenllaç: ACAMPADES « joan escapa –scapix–
A mi el que m’indigna és la reacció de bona part de l’opinió pública cosmopolita i provinciana (perdó per la redundància) i de la ‘massa’ en general.
“Com Venècia flota sobre l’Adriàtic, doncs Barcelona flota sobre la bona consciència.” Abel Cutillas
Al final el populatxo -alt i baix- potser es mou per interessos privats: Gran part dels de les places -pollosos segons Sostres- es manifesten perquè personalment estan ofegast, i bona part dels que aquí es manifesten antimani són amb tota seguretat gent apossentada que tremola per si la moma s’acaba. I fan bé, vull dir que tremolen amb raó. De fet a mi també em fa respecte tanta gent al carrer
Idealisme ,però, d’allò menys.
Per cert he de mirar si el president de la graan Caixa cobra 200 kilos -peles- a l’any o al mes, com m’ha dit un amic. Dieu-nos ingenus.
Abans ja de la moguda repetia últimament: “Indignez vous, bous.” Ja els tenim a plaça.
Que es presnetin a les llistes uns 26 imputats, que tindran la jubiacio amb 7 anys, que han malbaratat i robat els teus cales amb aeroports inutils, PALMA ARENA, etc… per fotres ric en pocs anys, Que els bans et fagin pagar 10 vegades el valor de 4 totxos mal posats, una mica de pintura i 4 mobles de IKEA només vol dir 2 coses: QUE ETS REMATADAMENT IMBÈCIL o que tens la sort de cobrar uns 3000 o 4000 Euros nets al mes i has trobar un bon pis per uns hipoteca d’uns 300 o 400 Euros. En aquest cas felicitats. ah, i tu diu un que ni es mileurista, ni esta hipotecat, te una bona feina i ni viu a Espanya, ninot. I els teus llibres els comprarà ta puta mare
Per cert: Enric Vila : “D’un país on les classes dirigents es conformen a gestionar engrunes de poder només se’n pot esperar que fins i tot els taxistes siguin corruptes. Quan les institucions socials no serveixen per fer política, serveixen per robar, igual que quan un ciclista deixa de pedalar cau de la bicicleta. No entenc perquè ens sorprenem tenint tan a prop l’exemple de València. Fa molt temps que ni el Palau, ni el Liceu, ni la Generalitat, ni l’Ajuntament ni els Partits, ni cap de les institucions que tradicionalment havien servit per tirar endavant Catalunya, representen ni lideren res. ” http://rac1.org/elmon/temes/enric-vila/ Potser el teu problema es que tens tanta llibertat per pensar i diu el que vuilguis com el Hamster que tinc engabiat donant voltes a la roda
Tots aquests que dieu que l’Enric pixa fora de test, voleu/sabeu donar algun argument per defensar la vostra tesi?
el bloc de l’Enric no és, crec, l’únic lloc on poder expressar-se, i si seguissis els links als blocs dels qui han escrit aquí potser tindries la resposta a la teva pregunta.
No, però la crítica la feu aquí, per tant és d’esperar que la vostra resposta la publiqueu aquí. Donar enllaços externs és força còmode, desgranar per vosaltres mateixos els vostres arguments no ho és tant, sembla ser.
i, per cert, tampoc veig enlloc les raons que dones per estar-hi d’acord, eventualment
Jo, de moment, encara no he donat la meva opinió, sols he fet una pregunta.
Crec que, pel tò que gasteu, molts dels que critiqueu aquesta concentració us oblideu de parlar de quelcom fonamentalment relacionat amb aquesta indignació: la taxa de diagnòstics per depressió i de suïcidis. Mireu-la, mireu com supera la mort per accident de tràfic i s’acosta al primer lloc en mort no natural. I després repetiu-vos: no m’indignaré amb el sistema, m’indignaré amb mi mateix, i si no vigileu estareu ja a punt d’entrar en la societat més terapèutica.
Evidentment que cal ser autocrític, però també cal ser crític, cal veure les contradiccions, i cal cultura i saber per a poder llegir els símptomes, sé que jo no en tinc gaire, i per això ho dic humilment: això és un símptoma de que el sistema (social i econòmic, d’organització de la vida) no funciona. Crec que és estructural, mèdic, que ens estem oblidant d’escoltar el cos (inclòs el cervell) en l’organització social i econòmica. I Diga’m tu, si m’equivoco… A on.
Salut.
Criticar aquesta concentració, criminalitzarla, etc., no significa res més que estar al costat de la corrupció i l’abús de poder.
Normalment la gent que no escolta i pateix els obsolets ja, valors de l’egocentrisme, egoisme, cobdícia i hiperindividualisme cauen en aquest error, l’error de no escoltar als altres i segur que és fet sense malícia perqué tots tenim empatia per dins, només cal trobar-la.
Arribo a penar si molts procampistes no serem ingenus, i en el fons es tracta de … Marx i sa lluita de classes? Per un cantó els indignats que només s’han mogut per afectació personal, per l’altre els que ja els hi va bé la cosa i desqualifiquen els acampats. I l’altra categoria és la dels idealistes i de les persones decents, i diria que la dels que “s’hi fixen” -en les coses.
La veritable democràcia és la participativa, en la que tothom i pot fer sentir la seva veu i sentir-se partícep d’un projecte col·lectiu. Tot al contrari que la “democràcia” representativa en la que vivim, que vé a ser una dictadura dels mercats. Un grupúscle que elegim cada quatre anys fa i desfà en funció dels interessos dels grans lobbys empresarials. Ara és el moment de passar d’indignació a acció contra aquest sistema caduc.
Els drets (tan socials com nacional) els aconseguirem lluitant, ja s’ha a acabat de confiar en polítics professionals. Ningú ens representa perquè estem forjant una nova onada de polítics, on cadascú serà el seu representant i la delegació de responsabilitats en una cúpula dirigent serà cosa del passat.
Vosaltres, els demòcrates de cartó potser no enteneu res i ho veieu com una colla de hippis o bruts..En fi, la desinformació us ha malmès les perspectives. Ni som hippis ni bruts, simplement estem canalitzant la ràbia amb un moviment de lluita que no us l’esperaveu i sabem que l’intentareu desligitimar, endavant!