Barna, anys 70

Hola, vull fer un experiment. Estic escrivint una cosa sobre la Barcelona dels anys setanta pel llibre nou i he pensat que potser els lectors em podeu ajudar a fer memòria -jo era molt petit. Tot seguit penjo el primer paràgraf per enfocar el tema i centrar el to del retrat que estic fent. Bàsicament la pregunta de fons és si Barcelona era o no una merda, com jo la recordo, i a partir d’aquí tots els matisos que vulgueu. Qualsevol opinió i, sobretot, qualsevol anècdota o fet concret m’aniran bé. Si no voleu que publiqui el comentari digue-m’ho i avall. La cosa comença més o menys així:

“Quan vaig néixer, Barcelona era una ciutat vulgar i trista, d’un color tèrbol indefinit, de pèl de gos com fuig. La gent havia oblidat els colors de la ciutat. Tothom s’havia anat acostumant a viure en to menor i el joc de grisos depriments que matava la claror del cel i desdibuixava la personalitat dels edificis no feia sospitar ningú. Enterrada sota el sutge, Barcelona donava una imatge de mediocritat i discreció que lligava amb la personalitat del català mitjà, estovat pels anys de dictadura. Si passaves el dit per una pedra, podies fer un dibuix a carbonet. Quan l’ajuntament va començar a rehabilitar façanes –en motiu dels jocs olímpics- no vaig ser l’únic que va quedar sorprès de descobrir un altre món, amagat sota la ronya.”

Advertisements

36 pensaments sobre “Barna, anys 70

  1. Vaig néixer el 72, així que igual que tu tinc una imatge molt borrosa, però que encaixa exactament amb el que has escrit. De fet, sempre que després he escoltat a gent parlar del bon record que té d’aquells anys, m’he quedat pensant de què collons parlaven, ja que la Barcelona que jo recordo era una cosa fosca i depriment. M’ha cridat l’atenció això que dius del cel gris, perquè més d’una vegada m’he preguntat a mi mateix perquè sempre recordo aquell cel gris si és evident que el cel devia ser el mateix d’ara.

  2. sóc del 79, o sigui que en recordo menys que tu, però jo vivia a Lepanto, just davant d’una fàbrica descomunal i abandonada…

    Suposo que la gent que recorda amb nostàlgia aquells anys és referia al clima mental, més llibertari i rebel, més que no pas a l’urbanisme porciolenc…

  3. Quartel del Bruc, jo deuria tenir vuit o nou anys i un dia pujant pel carrer que travessa el quartel del bruc (on ara està la Politècnica) hi havia una patrulla de policia i un mort assassinat per Eta. Aquella sang al paviment em va impactar. Ara que ho penso: la experiència és dels vuitanta, però tot i així mantinc el comentari perquè no m’estranyaria que aquesta colla d’assassins que ara volen fer-se els herois a Europa haguessin matat més patriotes del Bruc!

  4. Una dels setanta. El meu pare fotent-li el fum a la cara a una caixera de banca catalana jijiijij. O el fum del tabac Rex negre a casa meva -carrer muntaner- sense que aquesta moral de Sandra Rossell en calceta i sostens, considerés al meu pare un assassí de menors! Una altre més Barcelonina: Aquells coixins al camp del barça quwe un comprava per x pessetes!

  5. Si, BCN era fosca i bruta però no fingia com un travesti, com fa ara. Quan els meus pares em portaven a l’Eixample per anar a l’oculista, per mi era descobrir un mon meravellós. Les façanes eren negríssimes i els interiors dels pisos infinits i fosquíssims. No venia ningú a veure la Sagrada Família ni el Park Güell. El Park Güell era simplement un lloc on anar a llogar bicicletes i passar el diumenge. Normalíssim. Cap impostura o petulància. La plaça Lesseps o la plaça Joanic eren llocs per anar-hi a jugar. Encara ningú havia començat a torturar-les. Recordo especialment la plaça Sanllehí encara no violada per la L9 i les antigues torres del barri de la Salut on anava a escola. Algunes cases encara tenien un to vagament britànic amb jardí. Podies comprar un gelat que anomenàvem “de corte” entre dues galetes. No trobava que BCN fos gens trista. A mi m’agradava molt. Era un nen, és clar. I no manaven els socialistes, crec.

    • Jordi Miuel escriu: “No trobava que BCN fos gens trista. A mi m’agradava molt. Era un nen, és clar. I no manaven els socialistes, crec”. És veritat, no manaven els socialistes. Manaven els teus, els franquistes

  6. Hola, jo sóc del 72. La campanya Barcelona posa’t guapa, la de netejar façanes, va començar el 1985. Potser era amb els jocs olimpics en ment, pero va començar 7 anys abans dels jocs.

    Jo tambe recordo la ciutat tirant a grisa, pero crec que es perque era petit i tot passava mes arran de terra, el cel quedava mes lluny i les coses interessants eren a terra o a les parets. Bé, cert es que les cases fotien fastic i quan en veus alguna que no ha estat netejada, te’n fas creus d’imaginar-te-les totes iguals. Un dels motius de recordar-ho tot gris es, em sembla, la presencia salvatge de cotxes bruts, sorollosos i que feien el que els donava la gana. Les autopistes urbanes com la meridiana o la diagonal, tampoc ajudaven a fer la ciutat amable. D’altra banda, recordo la ciutat com un lloc on molta mes gent parlava en catala i on hi havia botigues de debo, no nomes baguetines catalanes, zaras i oficines de la caixa. Podies passejar per les rambles i anar-hi a comparar a botigues de tota la vida, com la xarcuteria de Can Mumbrú -long time passed away. Tambe recordo que el cortingles de portal de l’angel era encara Can Jorba i que plantaven aquell tros d’avet per Nadal. No se, jo recordo la ciutat grisa pero amb un punt de catalanitat i autenticitat que s’ha anat perdent. Alto, no canviaria la d’ara per la d’abans -o pel record que en tinc- pero hi ha coses que hagues preferit que no haguessin canviat tant. He dit.

  7. No em publiquis perquè no crec que li ineteressi a gaire gent això. [Robert, no t’enfadis, és que és molt bona, i segur que els lectors voldran llegir-la. Si en tens més, te les compro]

    El primer record nítid que tinc de Barcelona és dels Jocs Olímpics, perquè vaig néixer avui fa justament 27 anys, és a dir l’any 84. A més no sóc de Barcelona.

    Tot i això crec que el què la gent enyora és el caràcter de la ciutat, no pas el paisatge. La Barcelona d’avui és una ciutat globalitzada més (totes les ciutats occidentals s’assemblen avui en dia), tot i que potser conserva alguns trets propis que venen d’aquest caràcter que tenia.

    Quan el meu avi m’explica historietes de quan ell era un home de negocis i anava cada dia a Barcelona, sembla que parli d’un altre lloc. Sempre anomena un atracador de la Barceloneta que era amic seu. Li deien el Metralleta. Un dia el meu avi va anar a dinar a Can Solé i en sortir va veure com un home intentava obrir-li el cotxe. Com que ell, com a bon menorquí, és un home fanfarró però valent, s’hi va acostar i li va fotre un jec d’hòsties. El va ajudar la força que tenia al braç de moltes hores jugant al frontó dels banys de Sant Sebastià. Quan al cap de pocs dies va tornar per allà, l’esperaven aquell home del cotxe i uns quants més, per venjar-se. Per sort va aparèixer el Metralleta i els va prohibir tocar un pèl al meu avi. Li va salvar la pell.

    Al cap d’un temps el Metralleta es va morir, el van matar en alguna batussa de carrer. A l’enterrament hi van anar tots els quinquis de la Barceloneta i el meu avi.

    Vols dir que avui en dia són possibles aquestes escenes a Barcelona?

    I com aquesta historia te’n puc explicar mil, el meu avi té molta corda.

  8. Vaig arribar a Barcelona l’any 59 amb deu anyets des d’un poble de l’Alt Maestrat. Ma mare era de Barcelona però els bombardejos de l’any 38 l’havia fet anar a parar a poble, on tenia una tia, amb 12 anys. Allà va quedar-se i es va casar amb mon pare més endavant. Sempre em parlava de Barcelona dels anys 30 amb tanta il·lusió i grandiloqüència que em va despertar un desig de viure-hi infinit. Els anys 60 la ciutat era d’una puresa racial (cultural i lingüística) que la pintura castellanitzadora del règim no podien tapar. La ciutat anava creixent i fent una sensació de seminfotisme a les onades migratòries castellanitzadores amb beneplàcit i satisfacció dels franquistes de l’Ajuntament. La televisió va anar introduint i accelerant aquesta roïnesa de ciutat de províncies. Però hi ha un fet d’un força significativa: el NO d’un ple de l’ajuntament de Barcelona a fer classes de català als nous funcionaris de la casa gran, que anaven entrant-hi, de les noves generacions sense saber la llengua pròpia dels catalans. Aquell fetva suposar un revulsiu i va donar peu a una nova Barcelona amb dignitat que després va millorar el seu aspecte físic en consonància.

    • No n’estiguis tan segur, Torsimany. On jo vivia, i no et parlo pas d’un barri de mala mort, els meus veïns i companys d’escola eren el Borja Davalillo, el José Mari Pradell, el Javier Abelló… tots castellanoparlants fins a la mèdula, malgrat aquests cognoms tan catalans. Les filles del Dr. Del Pozo, el que operava els ballarins del Liceu… totes en castellà. Jo crec que en aquell barri tan del capdamunt de la diagonal (Maestro Falla/Capitán Arenas) només parlava català la meva iaia -que venia de Collblanc- i la boja que cridava i atemoria la canalla (que d’això també en teníem, no et pensis).
      Ara, ja se sap que el Torsimany és d’aquests que les pureses el fascinen, i per això la memòria el traeix.

      Vila, als 70 ja hi havia el Vinçon, i era per flipar mandonguilles.

      • Et dono la raó. Jo s´c del 59 i anava a una escola de monges del Eixample, amb uniforme de ” cuadro de gales i abric de capità de la marina blau marí amb dues files de botons daurats amb un relleu d´ànfora. Als matins entravem a l´escola marcant el pas d´imnes militars ” i no t´estic enganyant. I no t´explico el panorama a casa que erem 5 fills i el pare contable d´una sala de joc clandestina doncs els casinos a España estaven prohibits. El control de natalitat era desconegut per a les dones catalanes que tampoc podien ni somiar ne el diborci que no existia.
        Fins els 21 no eres major d´edat. Ossigui que els del 59 varem ser majors d´edat als 19 anys, ja que teniem aquesta edat quan es va decidir que ja podiem votar als 18. Cacula 1 any de vot perdut. I tot estava prohibit. Recordo aquella llei que prohibia que la gen jove anés en grups de més de 5 persones. Van fer unes enganxines triangulars, liles, que protestaven per aquesta prohibició. I els nois no anaven a comprar. Estava mal vist un home amb la bossa del pa. Perque el pa només el venien al forn í no donaven bosses, havies de portar-ne una de roba i també et pesaven la barra i si no feia el quart de kilo, et donaven un trocet més que era la torna. I recordo el gel . Al carrer València enttre Urgell i Casanova, anavem a comprar gel per la nevera que no erea el.lèctrica.Hi havia una bodega a on tenien barres de gel per vendre , barres de 2m i el tallaven a troços i te´l enduies en uncabàs per posar-lo a kla nevera i durava 2 dies mes o menys. Compravem un pam cúbic de gel.

  9. Si vas per sants o per les corts encara trobaràs aquesta estètica gris i depriment de finals del franquisme. A la cantonada avda. Madrid amb comandant benítez hi ha l’esglèsia més lletja del planeta. Esperant el teu proper llibre rep una cordial salutació.

  10. Soc del 53 i per tant llavors tenia la vintena per la qual cosa pot ser no tingui un record tan gris. Jo viva llavors al anomenat “rovell de l’ou” carrer Aragó- Rambla de Catalunya i era una ciutat de contrastes. Diagonal amunt i diagonal avall com reflectia el Tito diagonal!!. Una ciutat sense turistes que el mes d’agost tot era tancat per vacances i si volies anar a un restaurant a fer menú calia anar a prop de la plaça Catalunya. Feia guàrdies al Raval i compartia taula amb les putes i convivia amb la guàrdia urbana. Del Pastís a la sala Bikini. De Gràcia al Boccacio. D’un renovat Passeig de Gràcia per fer el parking actual al subsòl a uns Nous Barris sense asfaltar. Des de unes Rambles amb cadires de lloguer per petar la xerrada i olor a vi barat a uns xiringuitos de la platja de la Barceloneta on la paella es barrejava amb la sorra.
    Moltes coses varen canviar després del 75, vaig passar a dir me “legalment” Jordi, les manis i les corredisses. La ciutat va despertar d’un cert tant se’n en fotis-me per sobreviure. Desprès dels Jocs Olímpics tot va camviar algunes a millor i altres a pitjor. D’aquestes la despersonalització de la ciutat amb els seus establiments de comerç. Franquícies, còpies…tan si val. Envejo aquelles ciutats que malgrat el progrés respecten els edificis amb cert estil. D’aquell temps recordo amb ràbia com es feien afagitons a sobre dels edificis de l’Exemple amb personalitat i sense pietat. Un alcalde especulador ho va permetre i després amb la democràcia li van donar la medalla de la Ciutat. Amb el temps al netejar els edificis i poder aixecar el cap es va poder comprovar la malifeta!!.

    • Raval? Vols dir que llavors no era, ras i curt, el barri xino? Van ser els socialistes olímpic que es van carregar el nom i el caràcter del barri, com van fer també amb els magnífics xiringuitos de la Barceloneta

  11. Sóc del 73 i, efectivament, la Barcelona dels setanta era grisa i ho va ser fins als vuitanta. Ara bé, no era una ciutat aparador. Era més real. I era una cuitat de diverses textures (de paviments a les voreres, d’asfalt i de llambordes), i encara era la Barcelona dels barcelonins. Posteriorment va arribar la uniformització de mobiliari urbà, paviments, establiments comercials i edificis. I el fum, dels vehicles i dels cigarrets. Molt de fum.

  12. Per fer-ho ràpid: Tinc un amic que diu que el paradís del “laissez-faire” és una dictadura a les acaballes.
    I així vivíem en la Barcelona dels 70. No crec que hi hagi hagut adolescència més lliure que la meva; fins els pares desistien de manar perquè ja s’ensumava a l’aire que ni tan sols el dictador manava. A l’Institut Montserrat entràvem i sortíem quan ens donava la gana; i jo mateixa, em vaig examinar al final de curs de gimnàsia alhora que tenia el gust de conèixer el professor; no havia assistit mai a les seves classes. Als barris, hi havia vida,teatre d’aficionats (això en concret, i en català, des que era petita, als anys cinquanta), cine-fòrums clandestins a plena llum de la lluna, i les sales parroquials eren plenes de gom a gom de gent amb ganes de xerrar, discutir, i fer la becaina tot veient pel.lícules avorridíssimes anti-sistema. Després, la tertúlia continuava fins a la matinada en petit comitè en baretos plens de fum.

    Després hi ha la cosa del paisatge urbà… Era una ciutat bruta, sens dubte. Però, el Passeig de Gràcia lluïa esplendorós, imitant els boulevards parisencs. I encara no havien tancat tots -tots!- els antics cafès. Enveja em fan els de Madrid, quan hi vaig.
    Per cert, en homenatge al meu oncle que tenia un negoci de molta solera a la Rambla de Catalunya. Hi va haver (no sé si amb en Porcioles) un projecte que pretenia arrassar el passeig per fer-ne una via ràpida per als cotxes. Van ser els comerciants, organitzats, qui ho van aturar.
    Sort que en la prèvia al 92, no se’ls hi va ocórrer quelcom semblant perquè amb aquella fal.lera en marxa i amb l’autoritat de ferro que donava la democràcia, no ho hagués aturat ni déu.

  13. Soc del 61 i recordo la grisor de la ciutat, els tramvies arrovellats i sorollosos, el fang als carrers sense asfaltar ( al meu barri el Poble Nou n’hi habien molts ) la vida era en Catalá per el dia a dia i en Castellano per els temes oficials, els estudis,la rádio, la incipient tele, i els pijos que tots parlaben en castellá amb el papá i la mamá.
    Una mena de por , respecte i rábia corría per les venes dels meus grans i fum , fum de cotxes, de autobusos , de fábriques , de tabac negre , tot aixó es el que dotaba a la ciutat d’aquest gris , gris, la vida era gris , el carrer era gris, els policies eren grisos, el col.legi era gris, només a casa tot i estar envoltada de gris i fang, es trobaben colors, els colors del amor i de la família , i al camp , a una casa de pagés al bell mig del no rés, sense llum electrica ni aigua corrent, peró amb tots el colors del món i tot el món per descobrir, amb pantalons curts, jerseis amb pedaços al colzes i xiruques velles,pobres com ningú , peró plens de vida i amb orgull de ser catalans, l’avi, els pares i les tietes dient.me -tot i la pobresa- nen, que l’amo guany diners, si l’amo guanya diners, tots contents, sino tots a patir…igual que ara, que tot son drets i ningú pensa amb els deures,….merda de socialdemocrácia que ens ha fet tots iguals, peró per sota.
    Hem pasat de la ciutat gris de la dictadura franquista a la ciutat de colors de Parc Temátic de la dictadura socialdemócrata, tot fals i sense vida real, només marqueting buit…..i la culpa es nostra.

      • Con soc a la feina no tinc temps de revisar els escrits , m’he oblidat del 2 CV furgoneta gris amb el que el pare feia la feina de “reparto” i anavem els caps de semana a pagés, les bates del col.legi, grises i la Elena Francis gris, més gris impossible.

    • I què els hi deixem als nostres fills?
      Un treball dominat per la informàtica, que els hi assegura la infelicitat absoluta, la negació de la seva creativitat, el reballar sota el control més estricte que mai ha tingut el treballador.

  14. Vaig nèixer al 1957. I no sóc de Barcelona. Sóc del Prat de Llobregat. La Barcelona que recordo, potser seria dels seixanta, tenia l’enorme poder de la fascinació per a un nen d’un entorn encara (sembla mentida) rural: Grans edificis, carrers i molts cotxes. I per sobre de tot, els tranvies: Xisclaven per lluminoses vies. I dels rètols que llegia un darrera l’altre. Més endavant, ja grandet, cap als setanta Barcelona era tot allò que voliem que fos: Tot allò que veiem o viviem a Barcelona era allò que voliem viure o tenir al nostre poble: Des de la vestimenta dels joves universitaris fins als bars, cinemes i, fins i tot, parcs públics: Barcelona era LA modernitat. Vaja, no sabiem que Barcelona fos bruta, avorrida i provinciana. Ens semblava una mena de far a seguir ja que no imitar (no podiem, ni ho sommiavem). Coses de nen de poble! És ara quan ens assabentem de l’error d’apreciació… Cert és que quan les olimpiades ( ja als 90 ) la ciutat va canviar de sobte però no la trobo molt millor… De vegades penso que els anys llauren la nostra capacitat de jutjar de forma subtilment cruel.

  15. Sóc del 55 i tinc diverses Barcelones al record. La primera és la de la plaça Catalunya amb els anuncis lluminosos que s’encenien i s’apagaven, que corrien amunt i avall, que feien dibuixos. Era una visió al·lucinant, algun diumenge al vespre quan esperàvem un taxi allà a la plaça.
    Era semblant la sensació dels llums de Nadal al carrer Pelai i al carrer Canuda. I aquí ja entronco amb la segona Barcelona de la infantesa, que era una sensació de ciutat calorífica que t’escalfava per dintre i per fora la pell i era la Barcelona dintre muralles. La sensació de trobar un espai recollit i familiar i segur.
    Jo vivia a Sant Gervasi, que llavors era una mica un extraradi amb camps i solars per construir, i per això per mi anar a la ciutat era connectar amb la cosa viva urbana organitzada i meravellosament encantadora.

  16. Sóc del 89 així que no et puc ser gens d’ajuda, però trobo que si canvies la definició de “ronya” per alguna cosa més actual, s’hi escau de totes maneres. [Juventud divino tesoro]

  17. Jo vaig néixer al 65 i els records que guardo d’aquella Barcelona coincideixen força amb el teu paràgraf. Recordo una olor pestilent, que havia d’ensumar tots els dijous, quan anava amb els meus pares al barri de Sants, a sopar a ca els avis. Aleshores jo era molt petit, però aquella olor a pell podrida, se’t clavava als narius amb virulència. Venia de la plaça de l’escorxador, on avui s’erigeix el monument de Joan Miró de La dona i l’ocell.
    També recordo amb claredat els “grisos”, que feien honor al seu nom, clavant mastegots a tort i a dret cada cop que els catalans decidíem fer alguna manifestació, del tipus que fora. També vaig ser-hi quan els manifestants “voladors” queien abatuts per les bales de goma, cada cop que els “grisos” disparaven a les cames… Un amic meu d’aleshores, en tenia una bona col•lecció de bales de goma. Nosaltres els llençàvem piles usades, d’aquelles grosses de color blau llampant, no en recordo molt bé la marca, però gairebé totes eren iguales.
    Recordo també aquella actitud “xulesca” dels “grisos motoritzats”, que se’t miraven per damunt de l’espatlla, com si fossis un delinqüent, quan l’únic crim que havies comès havia estat una ofrena floral a l’estàtua de Rafael de Casanoves, per la diada de l’Onze de Setembre. El segon any que hi vaig anar, ens van confondre per membres de Terra Lliure i ens van perseguir per tot Barcelona. Aleshores jo comptava solament amb 15 anys escassos. Recordo que quan vam tornar a casa del meu amic, sa mare que havia estat al corrent de la persecució, li va ventar un clatellot descomunal, que a tots els altres ens va fer xiular les oïdes, perquè pensàvem seriosament que darrera d’ell hi aniríem nosaltres. La dona gairebé no podia parlar de l’angoixa que li havíem fet passar -Us podien haver aplicat la llei anti-terrorísta!-, Ens va dir. Això significava que et podien retenir uns quants dies totalment incomunicat, mentre t’anaven escalfant de valent… I tot un seguit d’anècdotes més, que no citaré, perquè potser no hi cabrien en aquest apunt.

  18. Entenc el comentari del Jordi del 55, jo vaig néixer el 58 i el record que en tinc no hi pesa l’aspecte físic. Vivia al carrer Cartagena/Indústria. L’any 1968 baixava d’amagat per la porta de les obres del metro i passejàvem pels túnels en construcció. Vèiem a la llunyania els llums d’una màquina que ens semblava poc més que un drac passejant per sa cova. L’aspecte que recordo de Barcelona erra fosc, poc Il·luminat, excepte quan anàvem al centre. Sobre l’any 71, algun diumenge que no sabíem què fer, viatjàvem per unes 5 pts, per infinitat de línies i estacions, sense sortir al carrer exterior. Però a l’edat d’11 anys el què em feia més por de Barcelona eren les bandes i no pas el seu aspecte urbanístic. En l’aspecte m’hi vaig fixar cap als 20 anys.
    Renoi quin èxit de comentaris. Per cert, m’ha semblat que en un lloc del teu començament hi diu “sospitar” i suposo que hauria de dir “sospirar”.

  19. Dale amb el gris. Què té a veure la pàtina dels anys als edificis ambb la sordidesa? Precisament ara ens diuen que fa anys que superem els límits de contaminació. Més llum, això sí -malbaratament i més dies de sol pel canvi climàtic- i més color sí -franquícies i pallasos de Mc Donald i guiris amb xancletes roses.
    Ans el contrari, jo adolescent els primers setanta els recordo com una brotada , els recitals de la Nova Cançó,revistes,art i creació. Esperança i comunitat. Ben aviat el “desencanto”.

    La segona meitat fou el regnat de l’underground,la ,la música laietana,la disco, i sobretot una hiperpolitització que ho impregnava tot i alfombrava els carrers i parets. A banda dels qui militaven -Marx per bandera-, era una època en resum,diuen, que si “no sabías kung-fu ni sabias bailar, no eras naide”
    No és en bé el retrat de can Fanga però et pot ajudar. Ara trobo la ciutat atepeïda, incòmoda, amb una personalitat impostada.

    I sí, era més gris el meravellós i ranci cafè Canaletas que el Mc Donalds que hi han fotut.

  20. Certament, les classes altes es van castellenitzar perquè “feia més fí”. Pares que parlaven entre ells en català es dirigien als fills en castellà mentre algun avi amenaçava els fills que no parlarien en castellà als néts sinó és per dir-los “mierda, me cago en todo, cojones”. Això ho he viscut. La guerra va desfer el país més del que pensem. A sobre el pes de immigració dels ’50 i ’60, una llosa brutal sobre la nostra pàtria. Però també és cert que bona part d’aquestes classes altes, els seus néts, aquests que els van castellanitzar, amb els anys han entès a quin país vivien i, arran de temes com el dèficit fiscal o les retallades de l’Estatut s’han adonat que ´l’únic camí és ser independents. Tinc l’esperança que els néts dels immigrants també vinguin cap a nosaltres, encara que molts d’ells tinguin encara avui l’actitut dels colons

  21. El problema és que ara hi ha una falta de connexió entre els estrats de la societat. És a dir, avui el teu avi ja no es faria amic de cap metralleta perquè el substitut d’en metralleta es diu Mohammed. Per tant no i ha cap tensió cultural que apropi l’avi, amb el moro.

    Jo penso que el que s’ha perdut més és la cohesió de barri, però penso que això ho ha fet la postmodernitat, això és, quedar-se a casa i mirar la TV, o quedar-se bavejant enfront de la pantalla de PC. el meu pare (75 anys) es barallava i es tirava pedres amb altres nois. el que deia, la cohesió de barri.

    també penso que Barcelona ha perdut genuïnitat, que hòsties vol dir això de construir cases modernotes al raval, que semblen twpperwares.
    I la presó model? Al final l’han fotut a terra? Fa poc es va fer la biblioteca de Barcelona, un cony de munt de ferralla posada de manera irregular. No podrien haver reciclat la Model i fer-hi una biblioteca?

    Hi ha un concepte mal entès de modernitat. El que embelleix una ciutat és fer-hi una selecció del bo i millor dels edificis que hi ha, i rehabilitar-los, donar-hi un bon ús. Però no fer coses noves a la babalà, només per fer, per inaugurar. Fa poc, el Princep Carles d’Anglaterra es preocupava per la modernitat gratuïta que s’implantava a la ciutat Britànica, i es afirmava que calia un bon manteniment de les cases Victorianes.

    Perquè, què hi ha més bonic que conservar les coses? Així com el jardí d’Horta, la casa del qual està feta una merda, en runes (literalment), però mentrestant l’Ajuntament et toca els collons amb el bicing i el 22@…

    En fi, una anècdota que expressa la pèrdua de tremp de la ciutat:

    El meu avi (que va morir als 97, la setmana passada) anava en tramvia, i un home el va trepitjar. L’home, sorneguer, li digué ‘perdoni! Hoy por ti, manyana por mi, no?’. I el meu avi, trempat i descarat, li va tornar la trepitjada i li digué ‘doncs miri, li torno ara, perquè demà no sé si hi seré’

    Buf, gràcies Enric, ja he vuidat, i espero que et serveixi l’anècdota i les idees!!!

  22. La Barcelona dels 70 potser tenia les façanes grises ensutjades, però ho compensaven els rètols lluminosos de neó de les botigues i els anuncis del Comèdia i el Coliseum que anaven de dalt a baix de l’edifici. Llavors la “cara neta” de l’ajuntament va pintar les façanes, que al cap de cinc anys tornaven a estar brutes, i més tard va imposar la normativa que es va carregar tota la lluminària botigaire i va començar l’estètica “parc temàtic” amb la llum glaçadora taronja de mort vivent, els fanalets de ferro colat i els carrers enllambordats que ens agermanen a totes ciutats d’Europa.
    Jordi del 58: jo també m’havia ficat al túnel del tren de Sarrìà, a prop del baixador de Vallvidrera, per experimentar el món subterrani trepitjant-lo i no tan sols des de dintre el tren. I la intimitat que donava amb qui tenies al costat la contemplació de les finestretes fugaces! Això és llum càlida.

  23. Enric, jo sóc nascut l’any 70 i vaig viure la meva infantesa al barri d’Hostrafancs. La Barcelona d’aquells temps, a banda del què ja s’ha dit, era també la Barcelona dels barris, dels edificis on els veïns es coneixien i compartien tardes i vespres de mestresses de casa i nens que pujaven i baixaven d’un pis a l’altre. Era la barcelona del les fogueres de sant joan al carrer i les festes majors, finançades amb butlletes que el meu pare, per posar l’exemple més proper, venia als veïns. Era la Barcelona del colmado de cantonada, on les piruletes eren tancades sota clau i ben endreçades a l’aparador de vidre, que el propietari només obria meticulosament previ pagament de del corresponent duro. Era també la bcn dels cinemes de dues pelis per sessió (molt Bud Spencer i western de baix pressupost), de l’anar tranquil·lament a peu l’escola amb els companys que vivien al mateix carrer i et passaven a buscar, d’anar a merca amb la mare, era la Barcelona de l’extraordinari premi d’anar al zoo i que et compressin -només un cop a la vida- la petita camera fotogràfica de plàstic de color verd, que quan premies el botonet sortia sobtadament un petit putxinel·li de l’objectiu… Era una bcn certament grisa però nostra, de barris amb molts coneguts i saludats. Una bcn coneguda i viscuda pels barcelonins.

  24. Ara veig el magribins que arriben i com viuen en directe el que somniaven, així com els nostres pares es refeien de la posguerra treballant a la SEAT i fent costellades a les planes i paelles a Gavà. No erem grisos, erem pobres i confoniem la grisor del nostre horitzó amb la fumera i la brutícia.
    Les espectatives de cadascú donaven a la merdosa vida de pobre el tò que la ràbia i l’ambició per sortir de la misèria anava col.lorejant amb nòmines escarransides pero prou regulars per il.luminar un futur que s’anava omplint de montesas impala, mini coopers i discoteques que els nois de casa bona ens refregaven pels morros i a qui uns anys mes tard varem prendre les nòvies al Don Chufo i al Pachà de platja d’Aro.

  25. Vaig nèixer el 69 a Barcelona, a St. Gervasi, on he passat la major part de la meva vida.

    El meu record de la ciutat no és gris per res. És torna gris quan veig imatges de l’època a diaris o pel·lícules. De la meva infància tinc records de veure Montjuïc des de la cuina, el parc Moragues des de la terrassa de casa – amb els anys una paret va tapar Montjuïc i uns edificis van encerclar el parc i l’amagaren- els tramussos a les “golondrines” i les atraccions del parc del Tibidabo i de Montjuïc. Les partides de “caniques” amb els nens del barri del parc Moragues, nens de totes les condicions socials encara que visquessin a Sant Gervasi. Les corredisses pel parc, entrant a amagar-nos a les plantes fugint del guàrdia i l’únic lloc del parc on no anàvem mai, el racó de la font del mail, on hi havia els fumetes. La por a les bandes de fatxes – Fuerza Nueva era una realitat palpable – i a les bandes de “navajeros” – el Vaquilla no va ser un cas aïllat. Evidentment, aquestes pors eren amenaces més reals per als germans grans dels meus amics que no pas per als petits de la colla.

    Pel que fa als denostats 80, que ja sé que no són el tema aquí, una imatge que descriu el canvi de percepció que tinc de la ciutat en l’actualitat: les escapades al barrí gòtic eren viatges en el temps, tenies la sensació de viure el mateix temps que les costruccions medievals, percepció que en l’actualitat és impossible d’aconseguir, un dels inconvenients que ens ha deixat el boom turístic olímpic.

  26. L’any 70, doncs, vaig fer 26 anys. No reconec gaire la Barcelona que dius. No sé si sense haver-la viscut se’n pot fer gaire bona literatura sense mirar-ne els nombres. Vull dir dades més objectives. Erem més pobres. Segur. Jo no em fiaria ni gens ni gaire de les impressions de la gent. Tenim poca memòria i, en general, inútil per definir una dècada de Barcelona. Jo hauria de reveure els diaris dels 10 anys, els programes de tv, fotografies, també les aèries, les pel·lícules, les cròniques d’escriptors “realistes”. L’Espinàs, per exemple. Els articles del Joan Fuster als diaris, El frontó Colon, el Bulevard Rosa, El Publi, el cineclub Mirador, el Fòrum Vergés, el Cafè de l’Òpera, Les entrades xiulades al Liceu, Els recitals d’en Pi dela Serra, L’Ovidi, L’Espriu i la Primera història d’Ester. La no arquitectura (tota la que es feia), l’arquitectura de consum (la del Mitjans, per exemple, i la de vanguardia (que era la que feien els que van fer aquesta classificació,(l’Estudi Per), L’hermano Lobo, La Mosca, Sera d’Or, el Jueves, El Be negre amb potes rosses…
    Els rics i els seus barris feien bona cara. Parlaven castellà.
    La majoria anava tirant i mirava de pujar graons a l’escala social. Se li en fotia el Franco i la política. Parlava castellà i català. Eren pobres i les seves cases i barris eren pobres com ells. Els barris dels més pobres feien més pudor, eren més bruts. Els altres eren, de bon tros, també, més bruts i deixats que els d’ara.
    Els crítics eren quatre gats, que sempre es trobaven als mateixos llocs. A part de la colla del Pujol, el PSUC era el director. Veges “Els assasins de Franco”. Parlaven català i castellà.
    Els independentistes eren quatre gats, pobres, entre els quatre gats crítics. Entre ells se’ns tenia per sonats.
    M’agradarà veure què en surt del teu llibre.
    Si hagués de sortir algun comentari, només m’atreviria a oferir-te això:
    Tot és molt complicat i difícil, impossible de descriure, com deia l’un i relatiu, provisional i aproximat, com deia l’altre.

    Molta sort i per molts anys.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s