Un altre Scaramouche

Hola Àstrid,

Com va per Londres? Perdona que no t’hagi dit res, de vegades les idees em cauen a sobre com un temporal de llamps i trons i l’únic que puc fer es treure el paraïgua i deixar que s’omplin els embassaments. Que bé que vinguis a passar uns dies a Barcelona. Ni que sigui per contrast, et trobo a faltar. Aquí el paisatge moral és apocalíptic. De vegades em fa l’efecte que passejo per una ciutat en ruïnes, entre façances que cauen, carrers deserts, estàtues solitàries, bandes de nens orfes i grups de saquejadors. Contínuament em trobo gent que s’ha perdut el respecte i que es capaç de fer qualsevol discurs per sentir-se algú. Els intel·lectuals porten monyo.

I jo, al bell mig de tanta destrucció, com un príncep solitari.

Vas seguir la picabaralla entre López Tena i Duran i Lleida? Suposo que ja saps que ara mateix Duran és el rei del mambo de la política catalana. Tothom que vol un càrrec o necessita un favor s’acosta a ell. Encara no sabem si Mas és un xitxarel•lo o ho fa veure, el fet que permeti que Duran s’afarti de poder i que hagi marginat sense manies el grup de coristes que el va ajudar a guanyar, tan podria voler dir que no té cap personalitat com que és intel•ligentíssim. Potser Mas només deixa que es vagin cremant bengales sabent que quan vinguin els temps durs necessitarà gent fresca i d’una sola peça -tot i que no estic gens segur que sigui això.

Duran té molt prestigi però el seu prestigi és fràgil, només és fruit de la importància que l’auge l’independentisme ha donat al seu paper dins del sistema. Poc després de la manifestació del 10 de juny, va sortir un article a La Vanguardia on s’explicava fil per randa quina feina li tocaria fer. Duran és l’home dels espanyols a Catalunya i l’home de Pujol a Espanya. El secret del seu prestigi és la confiança que la aristocràcia de Pedralbes ha dipositat en ell per aturar l’independentisme. Aquest món d’homes que porten ròlex però sovint mengen amb la boca oberta i es casen amb dones que semblen lloros, té molt poder, però cada vegada pateix més per mantenir la comèdia.

El seu drama va començar quan Bassat va perdre les eleccions contra Laporta. Els furiosos atacs que va patir Laporta, tan semblants als que va haver de suportar Pujol quan va robar-los el monopoli de la política als néts de la Lliga Regionalista, vénen del disgust que aquella derrota va provocar als senyors de Pedralbes. Que un dels productes més refinats que ha donat el barri patís una ensopegada tan grossa va ser el primer avís que aquesta gent començava a perdre el tacte. El més gros és que, ara que aquests grandshommes creien haver recuperat el control del club posant el Sandro Rosell, molts dels socis i periodistes que criticaven Laporta comencen a enyorar la seva època. Aquesta aristocràcia de saldo, que és una mena de tènia enroscada al coll del país, és incapaç d’entendre que no tot es pot comprar i vendre.

I bé, em temo que si Duran no aguanta, Pedralbes intentarà la valencianització de la política catalana. Duran quedarà cremat i molta de la gent que ara li fa la gara-gara també. Aleshores, si la classe mitjana no està a l’altura ens convertiran en un parc temàtic. Ja veurem què passa. Ja saps que aquí tothom viu a un pam de l’abisme, i que els mateixos que avui et posen a la presó demà te’n treuen. Mira els Carulla, tota la vida vivint amagats sense molestar, publicant llibres de l’edat mitjana, i ara que engeguen un diari en català -res, un diari populatxer i d’esquerres, no fos cas que féssim mal- els cau la justícia a sobre. Naturalment la justícia és imparcial i tot plegat és una coincidència, igual que va ser una coincidència el cas Banca Catalana o que empaperessin al Lluís i el Macià quan la FCO estava en el seu millor moment; igual que tampoc no hi ha cap relació entre el paper que Duran ha anat agafant en la política catalana i el cas Treball.

De moment, Duran és l’home escollit per Pedralbes, per això l’article del López Tena li fa mal. Les acusacions són una qüestió menor. A la gent li importen un rave les aficions i els hobbies de Duran. L’article li fa mal perquè qüestiona el seu poder, la part de farolada que té el seu prestigi. Li fa mal pel que té d’extrany que algú li planti cara, per l’audàcia i la creativitat amb què, tot sol i en un moment difícil, López Tena s’ha encarat a l’home que encarna el poder omnipotent de l’oligarquia de Pedralbes  -amb el permís de Pujol, em temo. Qui ho havia de dir que després de barallar-se, López Tena i Laporta seguirien camins tan semblants? Ja tenim dos herois, cadascun amb les seves obsessions i els seus defectes. N’hi havia prou de llegir determinats diaris per veure que Duran va haver de fer trucades. Quins articles més dolents que li van fer! No sabies si el volien ajudar o el volien fotre. Apunta-t’ho: en aquest país intel·lectuals porten monyo.

En fi, baixa aviat que comentarem la jugada. Ara, mentre escric això, veig que López Tena strikes again.

Anuncis

6 pensaments sobre “Un altre Scaramouche

  1. La part sobre els Carulla m’ha deprimit.

    I el dubte de si el Mas és un xitxarel·lo també; i tot i que me’n senti a les antípodes en pràcticament tots els sentits, em sentiria més tranquil si en David Madí continués al peu del canó.

    Per cert, feia temps que tenia pendents el llibre de Pla i el d’Assía. Ja els tinc acabats, felicitats. No sé estendre’m en els elogis així que només diré que ara mateix visc a l’estranger però ja em corre pressa per tornar i comprar el de Companys. Encara corre per les llibreries, oi?

  2. Aquestes informacions ajuden a entendre el personatge Duran, però hi ha una cosa en què se supera: quan parla. És l’home més avorrit, llarg i pesat. Té facilitat d’expressió, ho sap i s’hi decanta. I a sobre, l’allargada dels seus parlaments és inversament proporcional a la presència de qualsevol idea brillant o atrevida. Fixeu-vos-hi, si és que ho podeu aguantar.

    Fa una cosa llegir la teva “correspondència”,a més fa que sembli que la cosa no vagi amb els lectors de l’article. Qüestió de gustos.

  3. Enric, què se n’ha fet de l’Àstrid? Està escrivint el llibre que va dir? Quan tinguis l’oportunitat fes-li un petó molt gran. [Està escrivint una super novel·la que ens deixarà a tots extasiats]

  4. I tant, qüestió de gustos. A mi no se m’acudiria mai fer una observació tan impertinent al sotasignant d’un bloc, oi que no m’hi veus capaç, Criteri?
    Doncs au, Pax i Amor.

  5. Sala, el pilotes. No diu res però almenys fa content al Vila . Boiiing. Aprofito l’oportunitat per a convidar a llegir tres noves teories “peregrines” meves al blog. Veus? [Per què no m’expliqueu que teniu vosaltres dos.]

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s