Sismes i caràcters nacionals

Llegeixo un article al The Times que compara el caràcter japonès amb l’anglès de l’època daurada. Segons l’articulista, el stiff upper lip, aquella heroica actitud de superioritat nacional tan ben expressada en la lleu ganyota d’indiferència que gastaven els anglesos distingits dels bons temps –quan a Londres encara hi havia boira-, avui no té millor representant al món que els japonesos. Trobo que la concessió té valor venint d’un anglès -en aquest cas del columnista Ben Macintyre.

Veure els japonesos fent cua enmig de la devastació és impressionant, tot i que jo ja havia vist imatges dels londinencs fent cua per entrar als refugis durant els bombardejos nazis i recordo que fa uns anys, a casa nostra, per mirar de fomentar la bona educació, s’insistia que a les ciutats britàniques la gent era capaç d’esperar l’autobús sense trencar la fila índia.

La resiliència dels anglesos s’ha posat com a exemple de virtut en situacions diverses. Podria citar moltes pel·lícules de dissabte on s’insistia en la sobrietat del soldat anglès davant del dolor. Així com Hollywood pintava els japonesos com éssers despietats i maquinals, els anglesos eren tot estil i coratge. Anthony Beevoor, en el seu llibre sobre el desembarcament de Normandia, desmitifica aquest perfil. Diu que Eisenhower esperava una participació més valenta dels seus aliats i, realment, vistes les baixes de nordamericans i canadencs en aquella operació, o d’irlandesos en d’altres guerres, potser sí que se n’ha fet un gra massa amb el far play anglès.

Una vegada, en una entrevista, José Luís de Vilallonga em va engaltar, abans de fer un llarguíssim glop de xampany, com per netejar l’agror del comentari i canviar de tema: “A veces he dudado que los ingleses fueran humanos, lo que seguro que no tienen es corazón”. Vilallonga era un escriptor que tenia el vici de fer frases i, de tota manera, la flema anglesa ha estat molt admirada. La japonesa, en canvi, s’ha tendit a veure amb menyspreu. Se li ha atribuït un fons d’estupidesa i de crueltat; ha estat considerada massa rígida i poc intel·ligent.

Aquests dies, arran de la tragèdia, les virtuts nipones es pinten de colors més generosos. Potser gràcies al moviment de compassió que ha generat, el Japó acabarà de guanyar-se el respecte d’occident. Ja està bé perquè, destrucció i morts a banda, el terratrèmol ha tocat el cor del sistema energètic del país. El terratrèmol ha recordat als japonesos fins a quin punt és fràgil no sols la seva seguretat física sinó també la seva prosperitat. Això, en un país que va fer la guerra als Estats Units per assegurar els recursos de la seva indústria, no és cap tonteria. La catàstrofe podria empènyer els japonesos a començar a prendre decisions al marge dels nordamericans i potser a canviar la discreta geopolítica que han dut a terme des de la derrota de 1945.

Com diu Macintyre, els valors japonesos giren al voltant de la importància de la continuació en un món inestable i perillós. La seva cultura es basa en l’orgull de la perseverança davant l’adversitat. Aquest conservadorisme, portat a la literatura per Josep Pla a casa nostra, potser explica que molts catalans s’identifiquin amb el Japó o amb Anglaterra. La identificació per força ha de ser superficial, però. Si a Anglaterra plou tot el dia, el Japó pateix el 20 per cent dels sismes del planeta. El 1995 un terratrèmol va matar 6.500 persones i el 1923 un altre va matar-ne 140.000. Es diu aviat: 140.000 morts nosaltres no els vam tenir ni a la batalla de l’Ebre.

Tenint en compte el paper que la relació amb la natura juga en la configuració d’una cultura, al costat dels japonesos i els anglesos els catalans som una flor de balneari. Més que la violència de l’entorn, el que ens ha forjat els valors conservadors ha estat el contacte amb exèrcits forasters. Potser per això la identificació que ens lliga amb tots dos pobles és un punt artificiosa. Les virtuts que compartim, com ara el tarannà estoic, discret i treballador, jo diria que són més de façana del que volem admetre. Em temo que si el desastre s’hagués produït a Ascó els treballadors haurien demanat festa, en comptes de fer d’herois voluntaris. Potser el que realment admirem –i envegem– d’aquests dos pobles, és el seu fabulós aïllament, la vista que van tenir instal·lant-se en una illa.

També sospito que ha estat l’enyor d’aquest aïllament el que ha inspirat l’articulista del The Times, des del seu Londres multicultural. Tinc curiositat per veure fins a quin punt els japonesos en tindran prou amb la puresa de la seva identitat per recuperar-se d’aquest cop o, tot el contrari, fins a quin punt se n’hauran d’anar desfent.

Anuncis

10 pensaments sobre “Sismes i caràcters nacionals

  1. “Em temo que si el desastre s’hagués produït a Ascó els treballadors haurien demanat festa, en comptes de fer d’herois voluntaris.” Què n’arribes a ser d’animal.

  2. En privat Churchill estava decebut a causa de la manca d’ardor guerrer dels seus compatriotes. Ho he llegit a la impagable biografia de Roy Jenkins.
    Per altra banda, el moll de l’os de la puresa cultural japonesa és marcial. Fa la impressió que, des del 45, els japonesos han jugat a ser japonesos. Però, certament, la cosa és prou greu com perquè hi hagi terratrèmols culturals, també.

  3. jo aposto per una mena de renaixament japonés, l’enyor de què parles pot ser també enyor de país, aquests dies veiem com un país sencer respòn amb una cohesió i disciplina inimaginable per nosaltres, és enveja de país. Molt bo l’article!

  4. Els japs i anglesos en allò que més s’assemblen és que són diferents a la resta del món. Això del Vilallonga s’ha dit dels japs: “el món es divideix entre japonesos i la resta”. M’agradaria ser flegmàtic, però a l’hora, la gent impassible em fa un no sé què.

    Els nglesos serien 😐 i els japs 🙂

  5. Benvolgut, per a la teva informació, el gran difusor i fins i tot traductor del Bushido (el codi japonès de l’honor guerrer) a Espanya no va ser altra que José Millán Astray, de legionària i unamuniana fama. L’excés d’entusiasme per l’ethos nipó té aquestes coses.

  6. Avui he llegit a un diari en línia japonès el lament d’un ministre perquè hi han hagut robatoris a zones devastades.
    Un altre mite que se’n va. No tots deuen haver llegit el Bushido.

    • En realitat, Millán Astray adapta, més que tradueix, una versió espanyola traduïda de l’anglès: El Bushido. El alma de Japón, “traducción del general Millán-Astray, colaborada [sic] por Luis Álvarez de Espejo”, Madrid, Gráficas Ibarra, 1941, és traducció de The Soul of Japan. An Exposition of Japanese Thought, G. Putnam, Nova York, 1905.
      Per cert, quan Millán Astray es va enfrontar a Unamuno a Salamanca, el bisbe local era el català Enric Pla i Deniel, gran apologeta de Franco amb la seva carta pastoral “Las dos ciudades”.

  7. Doncs ho havia llegit no fa pas gaire, en algun lloc. Js no ets pots refiar de res. Sí que és cert que va córrer per l’Argèlia francesa darrera de la idea de Legió.
    Sobre aquest episodi de Salamanca, també n’he llegit variopintes versions, i encara no tinc clar del tot com va anar la cosa.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s