El retorn del Jedi

Aquest dissabte he recuperat la columneta de l’Avui que vaig perdre el 2006 per aquest article excessivament avançat al seu temps. Com que calia batejar la secció, li he posat Arc Voltaic. La idea no és suggerir que fregiré tothom que passi per la columna, sinó rendir memòria a una revista avantguardista de primers del segle XX que aplegava artistes com ara Miró o Papasseit. Si aquells genis creien que la cultura havia d’anar per davant de la política -i no pas fer-li de minyona- jo no sóc ningú per contradir el seu exemple. Ho dic perquè potser hi ha gent que es pensa que sóc un pobre ingenu que es busca els problemes sense voler. No, no, jo sóc tan pervers que me’ls busco expressament: sóc aquí perquè tothom pugui anar al cel. De moment, publicaré aquesta petita columna quinzenal, alternada amb un article mensual més llarg a El Punt. Més endavant, ja ho veurem.

.

Un historiador normal (Avui)

És un honor estrenar aquesta columna parlant del medievalista Stefano M. Cingolani. Potser ja el coneixen. Té llibres com El somni d’una cultura, on escombra amb una elegància exquisida els prejudicis que el voluble Martí de Riquer va introduir en la interpretació de la nostra història medieval. Els llibres de Cingolani superen les mirades arqueològiques però també el romanticisme de tres quartos. Quan Josep Pla diu en l’homenot de Porcioles que la “noble preocupació” pels afers de corrupció en aquest país és molt antiga, sintonitza plenament amb la lectura que Cingolani fa de Bernat Metge i de l’intent del casal de Barcelona de bastir una estructura seriosa de poder. Cingolani connecta amb la intel·ligència subterrània que ha aguantat dret aquest país al llarg dels segles, malgrat el confusionisme provocat per les derrotes i l’ocupació. Com a historiador, fins i tot m’agrada més que Enric Ucelay-Da Cal, que també ens veu amb lucidesa però que sovint es deixa dur per l’agressivitat que els llatins despertem en els anglosaxons. Els llibres de Cingolani trenquen amb la cotilla metodològica que els estats han imposat a les ciències socials en l’últim segle, per això són tan interessants i frescos. Com que és italià, ens mira amb fredor i estic segur que aplanarà el camí a tesis més agosarades. Té dos llibres recents: una edició de l’obra de Desclot sobre Pere II i una excel·lent biografia del monarca que és un exemple de la força que arriba a prendre l’èpica quan es fa parlar els fets sense romanticismes lacrimògens ni perversions bondage, com les que agradaven a Riquer.

Anuncis

11 pensaments sobre “El retorn del Jedi

  1. Et van fer fora per aquell article?! Aleshores és que necessitaven assegurar-se la subvenció per la supervivència o alguna cosa per l’estil. Perquè l’he llegit i era una crítica neta i bona. i no em crec que l’editorial no hi estigués d’acord. En qualsevol cas, bé per l’Avui i El Punt, han guanyat una gran perspectiva. Tot i que també he de dir que el primer article el trobo massa espès, potser perquè la meva cultura no és prou rica com per a conèixer els autors ni les obres de les que parles…

  2. Enhorabona. No estic d’acord amb tu anb el que acostumes a entendre per “rave” i “fulles”, però fa goig de llegir-te, de veritat. [hahaha, gràcies, moltes gràcies, Lola]

  3. Enhorabona mestre Vila, per molt dur de siguis que siguis (que ho ets) és important publicar en mitjans escrits, encara que només sigui pel reforç psicologic que t’aporta. Ara mateix ho poso al tweet.

  4. Segur que no et paguen el que et mereixes, pero a tu com a bon catala ja et deu estar be. Tot sigui per la nostra pobra, bruta i disortada patria sense altres patriotes que en Quim, tu i quatre gats mal comptats. [Bé, s’accepten donacions :)]

  5. Bona sort. Llàstima que l’Avui hagi passat de ser un diari potent a ser una merdeta. Quant durarà, per cert?

    (Tema que espero que tractis.) Avui m’he emocionat llegint l’editorial del conde Mor, sobretot en aquest punt: “La progresiva normalización social del catalán, su pujanza en todas las expresiones culturales contemporáneas y su presencia en la formación de las nuevas generaciones de ciudadanos han ensanchado de manera significativa el mercado de un idioma que forma parte del paisaje europeo desde la época medieval. Además, en las calles, tiendas, oficinas, fábricas y hogares de Catalunya se usan, de forma corriente, dos lenguas hermanas que constituyen un patrimonio común de Catalunya y de España en su conjunto. Es esta una realidad viva que La Vanguardia quiere, a partir de ahora, recoger con la vocación de servir mejor a quienes” bla bla bla.

    Entranyable, no? M’hauria agradat veure la cara d’alguns articulistes del cal Conde quan han llegit aquesta declaració d’amor i de servei al país.

  6. Felicitats!
    Però, tot i que recordo del teu llibre que no t’empasses LA VANGUARDIA, serà una bona competència el mes de maig quan surti en català. [GràciesQ Tant de bo la LV em fes la competència voldria dir que ha deixat d’estar pensada com un monopoli]

  7. Ostimes Enric, l’he deixat a mitges i veig que s’ha publicat. Volia dir que estic content per tu i que m’ha vingut de gust fer-li una crítica a l’Astrid. I volia dir que tot plegat ho he fet amb retard- el llibre fa temps que el va publicar! Saludus i disculpa el malentès!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s